VAGA DE BLOG: VOLEM TV3 A LES ILLES

L’1 de juliol, vaga de blogs!

Article del blog Es Poblat d’en Talaiòtic:

Ho vaig anunciar al final de l’article Ja ens l’han colat com una possibilitat, i no cal esperar més per prendre la decisió. La substitució de TV3 a les Illes pel canal internacional TV3Cat, que emet la programació pròpia de TV3 i el canal 33, és el primer pas per fer desaparèixer també el segon canal de Televisió de Catalunya a les Illes. Era totalment previsible, i les darreres notícies ja ho confirmen. Malgrat la informació apareguda el passat diumenge al DBalears.cat que anunciava l’oferiment per part d’IB3 a TVC d’emetre el canal 33 i el 3/24 per TDT a les Illes, ja vaig escriure en un comentari a la mateixa notícia que aquest oferiment no tenia cap credibilitat. La recepció de TV3Cat amb l’excusa dels drets d’emissió també afecta el Canal 33, que emet documentals i sèries estrangeres, i suposa que part de la programació del Canal 33, la pròpia que s’emet per TV3Cat, queda duplicada. Per aquest motiu, ja es prepara el terreny per substituir el Canal 33 pel canal de notícies 3/24, que només emet programació pròpia i que ja no cal per tapar la programació “no desitjada” de TV3 com es venia fent des de principis d’enguany.

Efectivament, ja s’ha anunciat l’arribada del 3/24 per TDT a les Illes per finals d’aquest mes. Curiosament,  no es faria mitjançant el segon múltiplex que es deia que era necessari per poder emetre dos canals de TVC, sinó emprant el primer múltiplex pel que emet IB3 i ara ja també TV3Cat. En conseqüència de tot açò, finalment apareixen les primeres veus que des d’algun mitjà de comunicació alerta que el Canal 33 també està en perill a les Balears. I ja era hora que algú ho digués! Per si tota aquesta endemesa fos poc, el pocavergonya de n’Antoni Martorell s’atreveix a dir que reclamar TV3 és “fer el ridícul”!!

Amb aquest panorama, ja puc confirmar que a partir del proper 1 de juliol, començaré la meva particular vaga indefinida d’articles a Es Poblat d’en Talaiòtic. Els motius i objectius d’aquesta vaga són ben evidents. Amb aquesta decisió vull expressar la meva repulsa més rotunda contra les limitacions polítiques a la lliure recepció de les televisions públiques en català del nostre propi país. En aquest bloc he intentat aportar des de fa ja més de dos anys informació i previsió del que estava a punt de passar amb el nostre espai comunicacional. Potser si les paraules no serveixen, el silenci sigui més ensordidor.

Aquesta és una decisió personal, però en una conversa mantinguda amb en Wenç (del bloc Ca’n Lluri) via mail, m’ha manifestat la seva adhesió a la vaga, i hem començat a parlar d’estendre la vaga per tota la blogosfera d’arreu del país. Naturalment, no es tractaria de fer una vaga indefinida per part de tothom, però sí una nova acció coordinada dels blocs del país el dia 1 de juliol amb el lema VAGA DE BLOC: VOLEM TV3 A LES ILLES, i simplement penjar la següent imatge (o qualsevol altra que es consideri convenient) a l’apunt:

La imatge ha estat elaborada per en Wenç a partir d’un cartell previ d’ACPV que també reivindica la recepció de TV3 al País Valencià. A partir d’aquí, que cadascú doni a la vaga la durada que consideri convenient: un dia, una setmana… Per la meva part, durant el temps que duri la meva vaga, només penjaré a Es Poblat enllaços a altres articles, notícies, vídeos o webs que consideri interessants quan ho consideri convenient, però no articles. Açò no vol dir que desapareixeré, es tracta d’una vaga i no d’un abandonament del bloc, i puc continuar deixant comentaris aquí o a d’altres blocs, a Facebook, els fòrums del Racó Català, o escrivint als blocs de Catalunya Acció o de Nova Història… La vaga seguirà, per tant, l’estil iniciat per en Xavier Mir ara fa un any amb la seva pròpia vaga de bloc, i que en el seu moment ja vaig comentar que, una vegada més, el seu exemple hauria de ser tingut en compte de cara el futur.

Els motius que em faran abandonar la vaga és una acció decidida dels nostres governs de caminar cap a la reciprocitat oberta demanda per l’Obra Cultural Balear, i concretada a l’article Les bugades, els llençols i TV3, de Tribuna.cat:

– Que sigui restablert de manera immediata el senyal de TV3 a les Balears.

– Que es garanteixi l’arribada del Canal 33 a les Illes Balears.

– Que el Govern de les Illes Balears posi en marxa el nou Multiplex destinat a fer possible l’arribada de quatre a sis nous canals en català.

– Que el canal 3/24 ofereixi informació de les Balears de manera estable i permanent i, obviament, que es pugui veure a les Balears.

– Que IB3 i la CCMA arribin als acords necessaris per tal de fer canals temàtics conjunts.

En cas que no es compleixin tots o la majoria d’aquests objectius, només reprendré l’activitat normal en cas que l’actualitat m’ho faci recomanable, però tampoc descart el cessament definitiu de l’activitat d’en Talaiòtic.

Així idò, tothom que tengui un bloc que estimi aquest país i la seva llengua queda convocat l’1 de juliol a la vaga de blocs.

Acte de Sobirania

CRIDA A LA NACIÓ CATALANA
CRIDA AL POBLE CATALÀ

CAL FER un Acte de Sobirania!
PLANTEM-NOS! DIGUEM PROU!

Compatriotes,

S'ha fet evident que la via autonòmica és una via morta, que no duu enlloc ni ens permet avançar i que ens aboca, en definitiva, a desaparèixer com a país i com a poble.

Estem davant d’una situació d’emergència nacional que reclama de les nostres autoritats i del nostre poble l’assumpció de responsabilitats i la recerca d’una sortida que garanteixi la continuïtat de la nostra cultura, la nostra llengua i la nostra manera d’interpretar el món.

Des del Grup Acte de Sobirania proposem que sigui el nostre poble qui emplaci els nostres representants polítics a acabar amb aquesta situació d'asfíxia i mort lenta. Per això, fent un pas endavant, us proposem que us afegiu a aquesta crida i materialitzeu el vostre compromís amb el país.

El Grup Acte de Sobirania no és ni una plataforma ni una associació. Som un grup de persones, amb capacitat i experiència en el món associatiu que, sentint-nos hereus de l’esperit de l’Assemblea de Catalunya, de la Marxa de la Llibertat, de les manifestacions del 2006, el 2007 i de Brussel·les, convoquem el poble de Catalunya a:

- Concentrar-nos, el dia de Corpus (11 de juny) a 2/4 de 8 del vespre, a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, davant la Generalitat, per escenificar la defunció de la via estatutària i emplaçar els nostres polítics a donar resposta a les nostres demandes, resposta que recollirem el dia 27 de juny al Parlament.

- Plantar-nos, el dia 27 de juny a partir de les 5 de la tarda, davant del Parlament, sortint de l’Arc del Triomf, per exigir als nostres representants electes que ens explicitin si estan disposats o no a fer un Acte de Sobirania que permeti reprendre un projecte de construcció de la Nació Catalana lliure i sobirana.

Ha arribat l’hora de creure’ns, com a col·lectiu i com a poble, capaços d’urgir els nostres representants perquè tirin endavant un veritable projecte nacional, projecte que volem saber si comparteixen o no amb nosaltres.

NOMÉS EL POBLE QUE HI VA, HI ARRIBA
UN PAÍS LLIURE, UN PAÍS MILLOR

Grup Acte de Sobirania
grup@actedesobirania.cat
http://www.actedesobirania.cat
http://www.facebook.com/group.php?gid=44981583423&ref=share

Els responsables i els motius de l’estafa de TV3Cat

Article del blog Es Poblat d’en Talaiòtic:

La desaparició de l’emissió de TV3 a les Illes i la seva substitució pel canal internacional TV3cat té uns culpables que cal tenir ben identificats. Són els que tenen una responsabilitat política directa en la recepció de les televisions públiques del Principat i les Balears i que destaquen per la seva gestió nefasta en el desplegament d’un espai comunicacional comú i en la nostra llengua, afavorint interessos diferents als generals del país i de la normalització lingüística.

Els Presidents del Govern de les Illes Balears i de la Generalitat de Catalunya:

Francesc Antich (PSOE), i José Montilla (PSOE), com a màximes autoritats dels respectius governs colonials de les Illes Balears i del Principat, són els culpables màxims de l’esquarterament de les emissions d’IB3 i de TV3. Tots dos coincideixen en formar part del Partit Espanyol, pel que en cap cas poden al·legar en aquesta situació la manca de sintonia política que els serveix de pretext en la reciprocitat amb el País Valencià. Al contrari, la decisió de no emtre TV3 i IB3 entre els dos territoris catalans sinó les seves versions internacionals, l’assumeixen com a pròpia i correcta (pels interessos que serveixen, és clar). També cal anomenar els seus predecessors en el càrrec, Jaume Matas (PP) i Pasqual Maragall (PSOE), que van governamentalitzar el senyal de Televisió de Catalunya a les Illes i que ara ha permès als actuals executius actuar contra la lliure recepció d’aquesta televisió. No oblidem que durant la presidència de Matas i Maragall, José Montilla era ministre d’industria i ja llavors es carregaven entre tots TVC a les Illes i el País Valencià per afavorir la implantació de LaSexta i d’IB3.

El Conseller de Presidència de les Illes, i el de Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya:

Albert Moragues (PSOE), i Joan M. Tresserras (ERC) van ser els signants de l’acord d’esquartament d’emissions el passat mes de gener. Un document que ja deixava clar que la reciprocitat només s’aplicaria a la programació pròpia, deixant al marge la programació adquirida de fora. Tots dos han fet declaracions en la darrera setmana en defensa de la decisió adoptada de substituir TV3 per TV3Cat a les Illes i qualificant-la de necessària per respectar la “legalitat”. Estan tan emmerdats que no paren de dir coses contradictòries: mentre en Tresserras declara que s'ha de respectar la “legalitat", altres del seu mateix partit demanen que es comprin els drets d'emissió per arribar a tot el territori, que és el que cal fer.

El Director General de l’EPRTVIB, i la directora general de la CCMA.

Antoni Martorell i Rosa Cullell, com a responsables dels mitjans públics de comunicació implicats, també són culpables de la desaparició de TV3 a les Illes. La vinculació a UM del primer, partit que en va ser l’artífex del seu nomenament, i a la PSOEvergència de la segona, també són de domini públic. El model provincià i sotmès a l’hispanocentrisme que propugnen aquests partits es transmet en l’actuació dels mitjans públics sota la seva direcció política ja des del moment de la designació en el seu càrrec, amb la neteja de professionals no afins al colonialisme, i que ara s’expressa en l’amputació de TV3 a les Balears.

Tampoc la directora de TV3 Mònica Terribas es salva del regionalisme i surt en defensa de la substitució de TV3 a les Illes. No val dir que es podrien comprar els drets però que després els programes no es podrien emetre perquè no és cert. Aquesta excusa pot servir per tornar la pilota als polítics, però s’ha de deixar clar que no és una qüestió de LEGALITAT, no s'ha de canviar cap llei perquè TV3 o IB3 puguin emetre íntegrament per tot el territori, és una qüestió de VOLUNTAT POLÍTICA, i de pagar els drets corresponents, i açò és el que no volen fer. Allò que entre TV3 i IB3 és un greu problema de “legalitat”, es veu que no és cap problema amb Canal 9, que emet en TDT al Principat tota la seva programació de pel·lícules i sèries en castellà. Tampoc a ningú li suposa cap inconvenient que una mateixa pel·lícula estrangera es pugui passar per totes les televisions espanyoles, que comparteixen un mateix territori, i en canvi aquesta possibilitat és negada en les televisions catalanes.

També els partits i coalicions que donen suport als actuals governs del Principat i les Illes, el Bloc per Mallorca (ACN), PSM-Menorca (Volem veure TV3, d’Eduard Riudavets), Eivissa pel canvi, Iniciativa per Catalunya, tenen resposabilitat en aquest despropòsit. Potser més indirecta, és cert, però indefugible. Les declaracions i protestes que ara es difonen per part d’aquests socis parlamentaris i de govern (tots excepte ICV) queden bé, però es produeixen de forma reactiva quan el mal està fet. S’hauria d’haver estat molt més contundent en la defensa de la normalitat televisiva al nostre país per evitar el que era previsible que farien els responsables. Seran capaços ara de reconduir la situació?

Articles com el d’en Gabriel Bibiloni amb TV3 i el país, o en Francesc Sintes amb Indignat amb el PSOE i amb altres, i amb Coses del PSOE, donen una idea precisa dels motius ideològics i polítics de fons que han provocat aquesta situació. Per una banda, com diu en Bibiloni, “el nostre espai comunicacional és víctima de l’Estat autonòmic, que crea un àmbit de tot l’Estat per als mitjans en castellà, on aquest és l’idioma hegemònic, i uns àmbits autonòmics on són encaixonats els nostres mitjans i la nostra llengua”. El regionalisme provincià espanyol impedeix que hi hagi voluntat en els polítics de resoldre la qüestió dels drets d’emissió més enllà del respectiu àmbit autonòmic. Per en Bibiloni també està ben clar que “aquests senyors mai no han volgut fer una televisió nacional, perquè —convergents o tripartits— no creuen en el projecte ni en la nació. TV3 (i els altres canals de la Corporació) ha estat sempre una televisió autònomica —amb tota la qualitat que es vulgui—, fruit d’una mentalitat regionalista i hispanoautonomista i propagadora d’aquesta mentalitat". Per altra banda, en Francesc Sintes dóna una vegada més en el clau recordant que els efectes d’aquesta acció contra TV3 a les Illes aconsegueix dos objectius, “obligar-nos a veure IB3” i “fomentar que augmentin els ingressos publicitaris de La Sexta, cadena amiga del partit”. I no és d’estranyar, perquè també era ben coneguda l’obsessió sociata d’aconseguir que la SER fos líder d’audiència al Principat per damunt de Catalunya Ràdio.

El fet és que, mentre esperam que internet ens solucioni la lliure recepció d’emissions en el futur com explica en Pau Obrador a TV3… encara, no podem renunciar ni renunciarem a impedir que els interessos culturals i nacionals quedin sotmesos als interessos mercantils dels partits colonialistes i els seus amics. Perquè com expressa en Guillem Benejam, Volem TV3 a les Illes. Tan senzill com açò.

La Nostra Europa

Article del blog Es Poblat d’en Talaiòtic:

Grandíssim vídeo per un dia com avui, que amb el pretext de l’himne d’Europa més d’un s’endurà una sorpresa i descobrirà que aviat tindrem el lloc que ens correspon entre les nacions d'Europa. Gaudiu-lo i escampau-lo per tot arreu!

 

Himne d'Europa - National Anthem of the European Union from Manel on Vimeo.

Ja ens l’han colat!

Article del blog Es Poblat d’en Talaiòtic:

Dia 1 de juny passarà a la història com el dia en què TV3 ha desaparegut de les Illes Balears. Després de més de dues dècades de veure el primer canal de Televisió de Catalunya, els governs colonialistes del Principat i les Illes han perpetrat el major atemptat contra l’espai comunicacional comú que es va començar a construir des de la societat civil. Finalment, el senyal de TV3 ha estat substituit pel del canal internacional de TVC, i açò vol dir que només podrem veure produccions pròpies. No ha estat una sorpresa, des dels inicis d’Es Poblat s’ha vingut avisant d’aquesta possibilitat, d’aquest temor que ara s’ha convertit en realitat. La signatura del patètic acord de reciprocitat el passat gener marcava el camí, i de la mateixa manera que al Principat ja només s’emetia la versió satèl·lit de la televisió balear, a partir d’ara els televidents illencs veurem de TV3 el mateix que es pot veure des de l’estranger, res més.

Les formes amb que s’ha produit el canvi tampoc podien ser més sigiloses, i açò encara ho fa més fastigós. Es pensen que som estúpids. Quan he encès avui el televisor i m’he trobat en el lloc de TV3 el nou logo de TVCi ara rebatejat com a TV3CAT, ho he entès tot d’una. El canvi de TV3 per TVCi hauria estat massa lleig i evident, calia mantenir el mateix símbol per fer semblar el que no és. Aquest era el motiu del canvi de nom del canal internacional anunciat fa poc. La diferència de logos entre TV3/TV3cat i IB3/IBsat és gairebé anecdòtica o imperceptible, però la realitat és que NO ÉS EL MATEIX CANAL i ens quedam definitivament sense la programació de pel·lícules, sèries i documentals. S’ha acabat poder triar entre la pel·lícula de TV3 o IB3 dels dissabtes, la normalitat per la llengua que aplaudia quan es van iniciar les emissions íntegrament en català de la televisió balear s’ha esfumat de nou. I el pitjor podria arribar si els nacionalistes espanyols de na Rosa Estaràs i companyia tornassin al govern balear i castellanitzassin el canal illenc una altra vegada. Aleshores no quedaria cap opció de veure una programació en la nostra llengua que sigui mínimament apta per arribar al gran públic.

La notícia ja ha aparegut als diaris digitals com Vilaweb, l’Avui, Crònica, Directe.cat, El Singular Digital. Tots ells proclamen la substitució de TV3 pel canal internacional i les queixes de l’OCB per aquest fet, així com pel tractament marginal que TV3 ha donat a les Illes durant tots aquests anys. Però no consta cap avís ni cap informació per part de TV3 ni d’IB3.

Continuam igual que fa 20 anys, reclamant que “Volem TV3”, amb la diferència que abans només teníem dos canals espanyols i ara en rebem 20. La situació és molt greu i mereix accions decidides i contundents per part de la societat civil i dels polítics illencs compromesos amb la diginitat del nostre poble per aconseguir el restabliment efectiu de les emissions recíproques de la programació íntegra dels canals públics en català. És hora de deixar clar que aquesta situació és inacceptable. Què pensen fer el PSM i ERC com a corresponsables dels governs dels colonialistes del PSOE per redreçar aquest despropòsit? Perquè no basta un comunicat de rebuig com ja ha fet el PSM (ERC ni açò). Ja tenen clar els colonialistes que aquestes insatisfaccions dels votants dels seus socis els poden costar el govern el 2011? Per la meva part, el proper 1 de juliol, quan es produeixi l’apagada analògica a Menorca i les Pitiüses, serà moment de valorar la situació en què queda el panorama televisiu en català i de decidir si començ una vaga de bloc a Es Poblat com a forma de protesta per aquesta dissolució planificada de l’espai comunicatiu català.

A un mes de l’apagada analògica

Article del blog Es Poblat d’en Talaiòtic:

Queda només un mes i pocs dies per l’apagada analògica a Menorca i Eivissa. Per difondre aquest esdeveniment, a la web d’IB3 n’han posat un comptador amb el compte enrere que marca el temps que queda perquè arribi el moment. I en aquestes altures, a la nostra illa les dificultats per la recepció de la televisió digital terrestre encara són insistents: canals que apareixen i desapareixen per interrupció del senyal, problemes de pixel·lació de la imatge… Les notícies aparegudes a la premsa local asseguren que el Govern de les Illes tindrà enllestits els repetidors que falten perquè la tota la població tengui accés a la TDT per dia 30 de juny, i que fins i tot hi haurà cobertura on fins ara no arribava bé la televisió analògica. Esperem que així sigui, perquè sinó haurem de recordar als nostres governants aquesta campanya del “Si no tens TDT, no tens tele” amb la que ens adverteixen des de fa mesos perquè adaptem antenes i comprem descodificadors. I que no ens venguin amb excuses que a Ciutadella encara podrem rebre la televisió analògica reorientant les antenes cap a Mallorca, on l’apagada està prevista per final d’any.

Una altra qüestió és el problema de la recepció de les televisions en català, del que des d’Es Poblat he tractat àmpliament. Al diari Tribuna.cat informen de la preocupació expressada per l’Obra Cultural Balear “per la propera apagada analògica a Menorca i a Eivissa, el 30 de juny, que suposarà que els ciutadans d’aquestes illes deixaran de veure el Canal 33 i els canals valencians, emissores que arriben al conjunt de l’arxipèlag des dels seus inicis”. Segons Tribuna, “l’OCB també demana, tant al Govern de les Illes Balears com a la Generalitat de Catalunya i a la Generalitat valenciana, que arribin a acords que permetin l’arribada al conjunt de les Illes Balears del màxim de canals en català, entre els quals hi ha d’haver inexcusablement el Canal 33, el 3/24 i Punt 2”.

Des del bloc del diputat Eduard Riudavets s’informava fa poc de la resposta del Conseller Carles Manera a una pregunta parlamentària sobre el segon múltiplex autonòmic que ha de permetre la recepció dels canals en català, on preveu que aquest entri també en funcionament el dia 1 de juliol. Sembla, per tant, que finalment tenim aquest segon múltiplex que s’havia anunciat fa un any i que a principis d’enguany encara no era una realitat. Seria una gran notícia poder disposar d’aquests quatre canals del segon múltiplex per a televisions en la llengua d’aquest país, però una notícia de mínims davant l’allau d’emissions monopolitzades pel castellà. De totes maneres, pel que es veu, no sabrem res segur fins a darrera hora.

Els inconvenients polítics per construir el nostre propi espai comunicacional continuen pels interessos espanyols però també pels dels partits del nostre propi país, com explica en Vicent Partal des del seu mail obert a Vilaweb quan menciona que “ahir per exemple CiU va votar contra una esmena d'ERC en favor dels múltiplexs que podien afavorir la recepció mútua de TV3, IB3 i Canal9. Incomprensible. Els convergents diuen que, això, ja ho han pactat ells per la seua banda amb el PSOE (però en una altra llei) i donen entenent que l'esmena dels republicans era una trampa. I aquests, que fins ara han actuat d'una manera fatal en aquest afer, s'esquincen la roba dramàticament. Però, a mi, allò que m'importa és que l'afer es resolga i les floritures parlamentàries em cansen i em resulten incomprensibles”.

Però mentre els polítics continuen fent de les seves, les campanyes cíviques com les de la Xarxa de Consumidors amb Llengua o la Iniciativa Legislativa Popular impulsada per Televisió sense fronteres demostren una i altra vegada la petició de la societat de tots els territoris de la nació per poder veure la televisió en català sense absurdes limitacions i censures.

Cadena humana per la llengua

Article del blog Es Poblat d'en Talaiòtic:

Dissabte passat, dia 9 de maig es va produir la resposta dels illencs compromesos amb la defensa de la llengua catalana a les pretensions dels colonitzadors de treballar a la sanitat pública balear sense haver de conèixer el nostre idioma. I què es pensaven, que tothom aplaudiria els seus capricis? Que a la nostra nació ja no li queda brot de dignitat? Es devien creure que tots som uns venuts a l’Estat castellà com els dirigents del PPSOE? Que es vagin acostumant, perquè aquest país s’està despertant d’una llarga i fosca nit de sotmetiment, i el nostre caràcter genuí ja surt per exigir el respecte pels nostres drets i la nostra identitat negada reiteradament una i altra vegada durant tants anys. La pudor de colònia de la que parlava en Joan Melià per recordar els lectors la cita del cap de setmana, se n’anirà amb una bona dutxa quan ens aixequem un matí com un nou país independent amb l’Estat propi acabat d’estrenar.

Convocats per l’Obra Cultural Balear, totes les previsions van quedar superades i més de 12.000 persones van participar de la “cadena humana per la llengua” pels carrers de Palma, de manera que se’n van poder formar dues de simultànies i no només una. Finalment, es formà una manifestació espontània que omplí el centre de la Ciutat de Mallorca. Entre els participants, gent de totes les edats i procedències, i en lloc destacat, treballadors del sector sanitari vestits amb la bata de feina, segons informava el Diari de Balears. L’encaixada de mans de la societat civil en favor de la llengua catalana, proclamada en el manifest llegit al final de l’acte, hauria de ser un toc d’atenció a les pretensions de l’únic partit polític que no donà suport a la mobilització ciutadana, el Partit Nacionalista Espanyol de la fugada Rosa Estaràs. Però no, no en faran cas, perquè els seus interessos no són els dels ciutadans d’aquest país. La seva hipocresia la posà en evidència el diputat menorquí Eduard Riudavets en una recent intervenció al Parlament, que reprodueix al seu bloc.

La manifestació ha estat notícia també a nivell nacional, però sense la repercussió que hauria merescut l’esdeveniment. Alguns participants n’han fet cròniques als seus blocs personals i n’han penjat imatges com les següents i vídeos que podeu veure a l’espurna baleàrica de na Carmen López.

ILP per l’autodeterminació

Article del blog Es Poblat d'en Talaiòtic:

Just en finalitzar la manifestació a Brussel·les per l’autodeterminació, els impulsors i organitzadors van anunciar que el següent pas seria promoure una Iniciativa Legislativa Popular per celebrar un referèndum d’autodeterminació el 12 de setembre de 2010. La proposta s’articulava des de Catalunya Estat Lliure, i amb el suport dels Deumil.cat, ara convertits en els Deu mil en xarxa per l’Autodeterminació. En podeu veure algunes entrevistes als seus membres.

Aquest passat dimecres dia 6, a les 18 hores, dos mesos després de l’èxit de Brussel·les, la comissió promotora de la ILP va registrar la petició al Parlament del Principat. A partir d’ara la Mesa del Parlament ha de decidir si l’admet a tràmit o no. Se suposa que hi tenen majoria els partits favorables al dret a l’autodeterminació, pel que serà una primera prova per comprovar fins a quin punt estan disposats a passar de les declaracions buides de “no renunciar” al dret a permetre l’exercici efectiu del mateix.

En el supòsit de superar el que hauria de ser un mer tràmit, començarà la recollida d’almenys 50.000 signatures en un període de 120 dies hàbils perquè el Parlament elabori i aprovi la llei per fer efectiva la consulta, que podria quedar modificada tant en el seu articulat com en la data proposada per les esmenes dels partits parlamentaris, i que en tot cas hauria de quedar sotmesa a l’autorització del govern espanyol. En aquesta carrera d’obstacles, més d’un diputat i els seus partits podrien quedar encara més en evidència del que ja ho estan ara mateix, i el conflicte entre l’electorat i els militants independentistes per una banda, i els partits i les institucions immobilistes i colonials de l’altra, més obert que mai. En cas d’arribar a plantejar-se la sol·licitud d’autorització al govern espanyol, la seva més que previsible negativa a la celebració del referèndum legitimaria definitivament, per si algú encara no ho tenia clar, la via de la declaració unilateral d’independència per part d’una majoria parlamentària com a única sortida possible per garantir el ple exercici dels drets democràtics de la nostra nació.

La presentació de la ILP al Parlament del Principat ha estat notícia a Vilaweb, l’AVUI o el Racó Català, entre d’altres, i a la blogosfera se n’ha comentat tant els aspectes més procedimentals com els seus objectius i la utilitat d’aquesta proposta.

Des del Bloc Gran des Sobiranisme, per exemple, en Xavier Mir tractava com és de “petita” la comissió de deu mil persones que promou la iniciativa “hi deu haver qui es pensa que les deu mil persones són les que han firmat, perquè això de la ILP sona a recollida de signatures. I no: deu mil persones són només les promotores de la iniciativa. Ara aneu pel món i expliqueu que uns ciutadans de l’Estat espanyol han promogut una iniciativa legislativa popular i que, podent-ne ser un o dos o mitja dotzena, d’entrada en són deu mil”. En Xavier conclou que “Aquesta setmana hem obert una nova escletxa. Si ens tallen el camí, n’obrirem una altra. No ens aturaran. L’Estat espanyol fa aigües pertot arreu, però part de la jugada consisteix a fer veure que no perquè ningú no s’espanti. Perquè els nacionalistes espanyols no volen que es trenqui Espanya i l’obligació de tot polític espanyol és impedir-ho. Els últims a saber que el vaixell s’enfonsa seran ells, pobres ciutadans d’un estat que els amaga la realitat perquè no s’alarmin”.

En Manel Bargalló ens remet a la pàgina per enviar un mail als membres de la Mesa del Parlament per assegurar que admetin la proposta a tràmit, i n’Enric Canela confia que els tràmits des de Catalunya arribaran a bon port d’una manera o altra, però té clar que “siguin quins siguin els termes, el govern espanyol no autoritzarà mai un referèndum d’autodeterminació de Catalunya. Conseqüentment, no trigarem gaire a veure com el Parlament de Catalunya es veu obligat a declarar unilateralment la independència. Serà totalment lògic, el Parlament haurà aprovat la celebració d’un referèndum d’autodeterminació i el govern espanyol no l’haurà autoritzat”.

L’escac independentista als partits actuals que actuen com un dic de contenció contra la voluntat d’un Estat propi està arribant al seu límit, però quan aquesta voluntat trobi la via que ja s’està construint per canalitzar-la i es manifesti, res ni ningú podrà aturar l’expressió de la voluntat democràtica del poble.

Marcar l’agenda política catalana

Article del blog Es Poblat d’en Talaiòtic:

Dijous 16 abril

Santiago Espot (encara no us heu apuntat aquest nom?) presentava a l’Hotel comtes de Barcelona els seus Discursos a la Nació davant de prop de 300 persones, i que donaria el tret de sortida de Força Catalunya en presència de membres de tot l’espectre polític i social de l’independentisme.

L’acte va coincidir en el temps amb l’anunci de Carod-Rovira d’avalar Joan Puigcercós com a candidat d’ERC a les properes eleccions al Principat de forma prèvia a la conferència “L’Esquerra que decideix” de l’actual president dels republicans.

L’acte de Santiago Espot, ja el podeu veure a través del Canal de Catalunya Acció a Kyte TV, que inclou la presentació de l'editor Sr. Josep M. Vall, pròleg del Sr. José Maria Murià des de Mèxic (fill de l'insigne patriota Josep Maria Murià d'Estat Català), discurs del Sr. Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció, i torn de respostes al públic, i finalment la interpretació del Cant de la Independència:

Dissabte 18 d’abril

Només dos dies després, el líder del corrent crític d’ERC Reagrupament, Joan Carretero, publicava el seu article Patriotisme i dignitat al diari AVUI. La seva proposta d’una “candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya per una decisió majoritària del Parlament” que ell creu que hauria de ser liderada pel seu propi partit, tot i reconèixer que aquesta no és l’estratègia de l’actual direcció, és interpretada pels mitjans com la proposta de crear un nou partit, tal com es pot veure en el recull de notícies que acompanyen l’article a la web de Reagrupament.cat.

La repercussió mediàtica de la notícia aixeca tal expectativa entre tots els independentistes que es senten orfes de representació amb els actuals partits que els comentaris favorables a la iniciativa en diaris digitals, fòrums i bitàcores es desborden. ERC demana explicacions a Carretero, però ell es nega a ser sotmès a un judici sumaríssim i al·lega que la seva proposta és molt clara, però en cap moment desmenteix la interpretació donada al seu article pels mitjans.

Entre els articles que en parlen en podem destacar “Histerisme calabrès” i “El noi de Puigcerdà i la Ndrangheta mediàtica”, d’en Josep Sort, que serien la crònica per avançat del que succeiria els dies següents amb en Joan Carretero.

Dimecres, 22 d’abril

Vicent Partal fa la primera menció de Força Catalunya en el seu mail obert, editorial de Vilaweb, a l’article Els anys que ens esperen, ni que sigui per subestimar el seu potencial: “La cua de palla de Carretero és que, si reclama la transversalitat, haurà de crear-la i això no és fàcil. I no té una estructura real, i això no s'improvisa. Pot agrupar al seu voltant iniciatives menors que han anat apareixent aquests darrers anys com el Partit Republicà Català o Força Catalunya, però amb això no en té pas prou, ni de bon tros. Carretero, en tot cas, pot sorprendre si sap jugar les seues cartes bé. Però li serà molt complicat”.

Divendres 24 d’abril

I precisament aquest potencial sí que el té en compte Mn. Josep Dalmau, primera personalitat coneguda que dóna suport públic al projecte de Catalunya Acció en el seu article Un nou partit independentista: “La majoria del poble ras no es deu a cap partit; vol veure com es pot servir a la nació per a alliberar-la de tantes pallisses, mentides públiques i mediocritats. Vol viure una gran aventura com la que provocà Francesc Macià. Ell féu una proposta NOVA. I heus aquí la novetat d’un partit independentista quan tot es somou dels seus fonaments per una crisi galopant. I es dóna el cas que en Joan Carretero està fent un discurs que, amb veu baixa i “des de dalt de la muntanya” diu ell, coincideix amb el d'en Santiago Espot, que commou i fascina”.

Dissabte 25 d’abril

Per la banda de Convergència, també hi ha personalitats cridades a fer un pas endavant en el procés d’independència. L’Enric Canela, promotor i impulsor de l’exitosa campanya dels Deumil a Brussel·les per l’Autodeterminació, insistia en les seves referències a la possibilitat d’apostar per alguna cosa nova a l’article L’Avi Siset: “si els partits polítics nacionals no adopten aquesta proposta programàtica [posar la independència de Catalunya com a punt fonamental], sentiré la imperiosa necessitat de treballar per donar suport o impulsar la creació d’una agrupació d’electors per constituir una candidatura transversal per a les eleccions al Parlament de Catalunya”. I encara en un comentari seu al mateix article “L’aliança contra el nacionalisme català és clara i jo no en seré còmplice per omissió. Preparem-nos per fer alguna cosa”.

A Dins la ratera, en Salvador Cardús fa una descripció de la situació de la partitocràcia catalana i de les dificultats que haurà d’afrontar una proposta nova: “Calen diners, caldria superar obstacles mediàtics, caldria joc net per part de la resta de partits i, sobretot, caldria comptar amb lideratges sòlids, resistents a l’enorme risc personal de qui s’hi comprometés”. Cardús ja n’havia parlat de la ratera i de la possible sortida que s’albira en la seva opinió en una entrevista a l’Avui: “La sensació d’atzucac a la política catalana, on govern i oposició semblen incapaços de sortir de la ratera on s’han ficat, fa pensar que una nova opció d’independentisme radical però socialment assenyada, podria connectar amb el malestar actual i arribar a tenir un espai electoral gens menyspreable a les properes eleccions”.

I al final del mateix dia, en Jaume Renyer era el primer en anunciar públicament que es donava de baixa d’ERC a través del seu bloc amb Obrir la porta de l’esquerra de la llibertat: “Fa temps que vaig arribar a la convicció personal de que la direcció actual no té ni la voluntat ni la capacitat necessària per sostenir un conflicte polític i jurídic amb l'Estat espanyol orientat a exercir el dret d'autodeterminació (…) La continuïtat com a sector crític al si del partit és, o bé un propòsit guiat per la bonhomia infinita que caracteritza la majoria de militants republicans, o bé un gest a l'espera de veure's recompensat en una imminent recomposició de rols amb la majoria dominant. Personalment, veient que no hi ha marge per al diàleg, ans al contrari, la direcció té ganes de desprendre's de militants molestos, opto per deixar de militar a ERC. Crec que tard o d'hora, els dissidents de la línia majoritària no tindran altra opció que anar fent el mateix camí quan la seva consciència o les responsabilitats orgàniques i institucionals adquirides els ho permetin”.

Diumenge 26 d’abril

La sortida d’en Renyer és notícia a tota la premsa, Jaume Renyer deixa ERC i dóna suport a Carretero, diari (AVUI), o Jaume Renyer anuncia que abandona Esquerra (Vilaweb).

Dilluns 27 d’abril

Finalment, després de tenir coneixement de l’obertura d’un expedient i de la suspensió de militància per part de la direcció del seu partit, Joan Carretero abandona ERC i registra Reagrupament com a associació cultural.

L’estratègia de pressionar per canviar els actuals partits des de dins per part dels militants independentistes o des de fora amb plataformes, grups i associacions s’està començant a veure superada per la necessitat d’avançar i de no desaprofitar l’oportunitat històrica que es presenta de situar en el centre del debat polític el combat dialèctic entre els partidaris de la independència i els favorables a continuar al regne d’Espanya, amb el que açò representa. L’aposta de Catalunya Acció d’una nova formació política de caràcter transversal que superi la divisió entre esquerra i dreta per compartir l’objectiu comú d’assolir un Estat propi, condició prèvia per discutir sobre el model d’Estat i les polítiques que s’hi podran desenvolupar, ja s’està començant a guanyar el lloc que mereix després d’aquest passat mes d’abril. Opinions com la d’en Xavier Mir a La decisió, Escissió d’Esquerra o partit transversal? i Una candidatura (o partit, tant hi fa!) sense ideologia, evolucionen en aquest sentit: “si es crea una llista transversal, amb gent de diversos partits o de cap partit, no només tindran el meu suport sinó també la meva participació”.

Qui de moment continua volent canviar CDC des de dins és Alfons López Tena, que en el seu article Pujol i liquidar Catalunya es fa ressò de les paraules de l’expresident a El Singular Digital "Ells sempre ens han volgut liquidar, des del segle XVI, i ara tenen la sensació que ho poden fer. És feina nostra, un cop més, impedir-ho". A banda de la novetat que representa que en Pujol situï l’inici de l’opressió per esborrar-nos en el segle XVI i no en el XVIII com fins ara era habitual, la pregunta evident i que formula López Tena és la següent:

“President Pujol, quina opció viable proposeu per impedir que Espanya ens liquidi? Molts no en veiem d'altra que la independència. I vós?”.

Seguim sense resposta de l’expresident i, sincerament, ni l’esperam… Fins quan esperarà en López Tena? Està també el seu compte enrere particular posat en l’actitud que prengui el seu partit en el resultat del finançament, la sentència del TC o la ILP sobre l’autodeterminació?

La coordinació d’un acord de tots aquests efectius que comparteixen l’objectiu de la indepedendència per actuar conjuntament, amb una mateixa estratègia, i amb l’actitud ferma i decidida que caldrà per l’inevitable enfrontament institucional que comportarà, no serà una tasca fàcil. Però és el que demanden els potencials electors i el que requereix l’ocasió. Haurem de ser capaços, per tant, entre tots, d’estar a l’altura de les circumstàncies. L’hora de la victòria final s’acosta.

Senyes a l’exterior…

Article del blog Es Poblat d’en Talaiòtic:

Perquè un país sigui conegut (i reconegut) la seva existència ha de ser visible per tothom. En el cas de Catalunya, una nació amb un historial d’aportació a la civilització envejat per països veïns i no tan veïns, i un potencial de futur igualment immens encara per descobrir, la nostra presència entre les altres nacions resulta sempre una molèstia que irrita tots aquells que procuren amb insistència la invisibilitat del nostre país. Més que una molèstia, és una autèntica amenaça per als que aspiren a apropiar-se de tot el patrimoni material i espiritual català i tergiversar-ne el sentit original per castellanitzar-lo en nom d’Espanya. En aquest sentit s’entén la fòbia que provoca la defensa de les seleccions esportives catalanes o l’obertura de delegacions oficials a l’estranger, però també la constant presentació de figures universals com Antoni Gaudí o Pau Casals com a espanyols i amb els seus noms castellanitzats, silenciant sempre que en realitat eren catalans que defensaven la llibertat del país.

Precisament, en relació amb l’himne proscrit de Pau Casals per a les Nacions Unides del que vaig parlar en un anterior article s’han produit algunes notícies que convé comentar. El grup a Facebook per reclamar la recuperació de l’obra de Casals i Auden, que vaig crear per donar més difusió a la denúncia feta a finals de l’any passat per Bartomeu Mestre i Sureda, ja compta amb gairebé 400 adherits. A través d’aquest grup els qui en formam part hem conegut la iniciativa d’una proposició al Parlament de les Illes Balears, que com no podia ser d’altra manera procedeix del grup del Bloc-PSM, que va ser aprovada per unanimitat i que reclama la recuperació de l’himne i el desgreuge als seus autors per la censura patida. De tot açò en podeu trobar informació en els nous articles de n’Eduard Riudavets L’himne de l’ONU i el Parlament de les Illes Balears al seu bloc, i d’en Miquel A. Llauger Més sobre l’himne de Casals i Auden al Diari de Balears. A banda d’açò, he estat incapaç de trobar cap notícia als mitjans, ni als de les Illes ni als de la península. Cap diari en paper o digital, cap ràdio, cap televisió, s’ha dignat en donar ressò a aquesta censura i a la moció aprovada al Parlament de les Illes? I per què no hi ha cap iniciativa semblant entre els grups polítics del Parlament del Principat per defensar la figura de Pau Casals i rescatar la seva obra de l’oblit forçat? Potser és que estan massa ocupats en situar-se en el nou mapa polític que s’està preparant…

La iniciativa illenca ha arribat fins al Senat de la ma del senador Pere Sampol amb una pregunta al Govern espanyol, que ja va tenir una primera intervenció sobre el tema el passat desembre que ha merescut la resposta que podeu veure en aquest document, i que com és d’esperar tira pilotes fora i només es compromet a “en el moment oportú, donar suport a una composició de Pau Casals que guardi relació amb Nacions Unides”. Una composició en general, però evitant la restitució de l’himne concret de Casals i Auden que segueix proscrit, naturalment. Una nova intervenció del senador nacionalista sobre l’himne de l’ONU prevista pel proper dijous ha merescut en aquest cas una breu nota al No vagi per dit del DBalears. Veurem quina cobertura es dona a la informació d’aquesta sessió al Senat.

Mentrestant, des del grup a Facebook hem anat coneixent com és aquest Himne a la Pau i ens hem imaginat com devia ser la seva interpretació a l’ONU fa gairebé 40 anys amb alguns arxius com els següents:

Àudio Himne de les Nacions Unides.

Video Himne de les Nacions Unides

És evident que el desgreuge per la censura de l’obra de Casals i Auden hauria d’implicar el reconeixement oficial que la seva declaració de catalanitat a l’ONU va motivar l’oblit de l’himne. Tota una senyal a l’exterior de Catalunya que l’Estat castellà fins i tot avui, decorat de suposada democràcia, no podria pair.

Sortosament, de tant en tant hi ha senyals que s’escapen al control dels nostres veins, i alguns que més que dirigits a l’exterior vénen de fora i van destinats als propis catalans, com la imatge de la web del Departament d’Estat dels Estats Units dedicada a la Declaració Universal dels Drets Humans a l’ONU del 1948,  que en Josep Sort ens donava a conèixer recentment, i on es pot veure una senyera catalana al costat de la bandera de la Unió Europea i d’altres nacions amb Estat del nostre continent. Una imatge que fa honor a Casals i a tots els catalans, i que dibuixa un futur no gaire llunyà pel nostre poble. Un nou senyal des del departament dirigit per la Sra Clinton a tenir en compte després de les seves declaracions prèvies a la manifestació dels Deumil.cat a Brussel·les el mes passat, que també va ser tot un senyal cap al món sencer.

Que se’n vagin i que no tornin!

Article del blog Es Poblat d’en Talaiòtic:

El tímid decret que el govern colonial de les Illes ha aprovat per equiparar el personal de la sanitat illenca amb la resta dels seus funcionaris, en matèria de coneixements de la llengua catalana (en un període que pot arribar fins el 2014 per a noves incorporacions, i amb exempcions), ha caigut com una cossa pels ous per a tots els colonialistes privilegiats traspassats de l’administració de l’Estat, acostumats a no haver d’acreditar la més mínima comprensió del nostre idioma. La seva ràbia i fanatisme ha rebut ràpidament la complicitat dels sectors més espanyolistes instal·lats en aquesta terra, que aprofiten l’ocasió per escupir la seva Jihad hispànica contra els drets dels illencs a ser entesos en els hospitals i centres de salut del nostre propi país. Però també molts dels seus companys de feina critiquen aquesta actitud tancada i maniàtica contra la llengua.

Després del ridícul de les manifestacions d’aquests grupuscles minoritaris d’inadaptats, que per molt que segons quina premsa hagi volgut inflar no van arribar ni al milenar a Palma i no diguem a Menorca, va quedar clar que les úniques intencions dels assistents eren defensar els seus privilegis colonials, i demostrar els prejudicis i la ignorància en la que es troben immersos.

Des d’Espanya, algunes taifes provincials nascudes gràcies a l’autonomisme català ja han aprofitat la reacció dels colonialistes que de cop estan descobrint que aquest no és el seu país, per oferir-los feina a les seves administracions. Les declaracions d’alguns d’ells, que afirmen que deixaran les Illes si es veuen en la necessitat d’haver d’aprendre la llengua del lloc on viuen i treballen, només pot ser qualificada de xantatge propi de mesquins que pretenen que tot un país s’hagi d’adaptar a la seva comoditat.

L’espanyolisme es defineix per la seva irracionalitat, la seva demagògia i la manipulació de la realitat. És a l’únic a què es pot aspirar quan no hi ha arguments, que s'ha de recórrer a la tergiversació, la desqualificació i la mentida. I no es pot negar que els ha donat fruit durant molt de temps, però açò se’ls acaba, i ho saben. Contra açò, sempre hem oposat i seguirem oposant els arguments dels que ens mantenim fidels a la realitat del nostre país i a la veritat que de tant que l’odien ni la saben ni la poden veure. D’aquests arguments que ja coneixem n’han desplegat a diferents blocs illencs, com a Perinno lligams amb Intencions malicioses amagades darrere de la llengua, n’Eduard Riudavets amb Drets lingüístics, salut, dreta i corporativisme, el bloc Aprenent a rallar en pla ens parla de La imposició del castellà a la sanitat, i Les Illes Balears sempre resistents ha tractat el tema a El català i la majoria.

No obstant, els arguments serveixen per a persones civilitzades, però per als genocides de la nostra cultura, tant si són desagraïts de fora com sobretot si són ben d'aquí, que la voldrien veure com un fet accessori i totalment prescindible a la nostra pròpia terra fins a la seva extinció, els arguments són inútils. Per açò la resposta de molts illencs davant dels plantejaments lingüicides ja no és la dels acomplexats que acoten el cap com els esclaus que parlen la llengua del seu senyor, sinó la dels patriotes que ja no estan disposats a seguir-los suportant els seus insults i el seu menyspreu al nostre poble, en el que ni tan sols hi creuen. N’hi ha prou amb fer una ullada als comentaris que hi ha a les notícies Contra el català a la salut i Eren 930, com a molt del DBalears.cat, o al debat encetat al bloc de na Maite Salord a partir d’un comentari d’en Menorquit. Allà per exemple en Jordi diu que “Deix pel final el paper miserable del diari de todos los menorquines parlant de “la imposición del catalán” i del territorio bilingüe avui mateix he telefonat per donar-me de baixa de la subscripció i els he enviat un mail amb els motius. Trob que ja és ben hora que comencem a defensar els nostres drets. El Consell Insular continuarà contractant-hi publicitat? i l’Ajuntament de Ciutadella?” També al Claustre de Shangri-La, on en Francesc Sintes convida els colonialistes a Si voleu plegar, bon vent!, i a Les Illes Balears sempre resistents amb l’article Cap a Múrcia, que hi falta gent.

Que ningú dubti que en el procés de descolonització que haurem de començar amb la creació del nou Estat independent, única garantia de superviviència de la nostra llengua, el català serà l’única llengua oficial i d’ús necessari en tots els àmbits, tal com ho és qualsevol idioma en el seu territori, sense ingerències ni de poders estrangers ni de tots aquells que ara i aquí atempten contra la nostra nació des d’escons públics i tribunes privades. No cometrem l’error dels polítics de la restauració borbònica permetent que els col·laboracionistes de l’actual règim colonial segueixin a la vida pública impunement. El procés judicial sota observació internacional que deixi en evidència l’intent de genocidi lingüísitic permanent al que seguim sotmesos assenyalarà els responsables d’obstaculitzar la normalització i de promoure la castellanització, i haurà de suposar la seva inhabilitació per a qualsevol càrrec públic. I si volen acompanyar els que tornin al seu país per no haver d’aprendre el català perquè els provoca urticària, que se’n vagin amb ells i que no tornin!

Els Deumil.cat a E-TV Llobregat

Article del blog Es Poblat d’en Talaiòtic:

El programa La Clau de la Nostra Història de la televisió local Esplugues TV va emetre un programa sobre la manifestació dels Deumil.cat a Brussel·les del passat 7 de març, les seves repercussions i perspectives de futur que s’obren després de l’èxit. Hi van ser convidats a participar Enric Canela, Agustí Esparducer i Josep Poveda, promotors de Deu mil a Brussel·les per l’autodeterminació; Alfons López Tena, del Cercle d’Estudis Sobiranistes; Josep M. Farré, de Sobirania i Progrés; Pep Ribas, de la Plataforma pel Dret a Decidir; i David Vinyals, de Catalunya Estat Lliure.

D’entre les interessants afirmacions que es fan al llarg del programa, en destac aquestes d’en Josep Maria Farré (minut 30 del vídeo), que demostren com l’alternativa que representa el projecte de Catalunya Acció dins l’independentisme està guanyant pes i presència cada dia que passa que els partits actuals segueixen girant l’esquena al país:

“…és un canvi tan gran, que o els partits han de canviar moltíssim fent seu l’independentisme, cosa que cap dels partits ha fet per ara, o sortir algun nou partit de les organitzacions que no diré que siguem aquí però que en coneixem que tenen esperit per convertir-se en un partit polític, i que tinguin majoria els partits que presentin la independència com a objectiu. Si realment guanyessin unes eleccions una coalició de partits amb aquest punt de la independència, estarien legitimats per portar endavant la independència de Catalunya”.

El pes de Catalunya comença a caure sobre Europa

Article del blog Es Poblat d'en Talaiòtic:

Divendres, 6 de març de 2009:

“No interferiré en els afers interns de cap país europeu”, era la diplomàtica resposta de la Secretària d’Estat nordamericana Hillary Clinton el passat divendres a la pregunta de Sara Matin, assistent d’un eurodiputat gal·lès, que li havia demanat com veu la “creixent autonomia o l’eventual independència de nacions europees com Gal·les, Escòcia o Catalunya”.

Alguns mitjans han volgut veure en aquestes paraules un rebuig a pronunciar-se sobre la independència, mentre que altres (com e-notícies, o 3cat24.cat) s’han limitat a reproduir que els Estats Units no interferirien en la independència de Catalunya. El cert és que aquestes paraules de Clinton recorden molt les que el President Wilson va dir a la delegació catalana que li va demanar suport per aconseguir una autonomia dins l’Estat castellà quan s’estava facilitant la independència de nombrosos països europeus. I és que evidentment l’autonomia és un afer intern dels actuals Estats, mentre que una independència esdevé un afer internacional. Clinton hauria pogut recórrer als tòpics i les fal·làcies que esteim acostumats a escoltar les nacions europees sense Estat propi, sovint contradictòries: caminam cap a la unitat i no té sentit crear noves fronteres, les fronteres dels Estats europeus occidentals estan consolidades, la independència no té sentit en democràcia, els Estats Units defensaran la integritat territorial dels seus aliats… En canvi, de totes les declaracions que hauria pogut donar Clinton en suport dels actuals Estats constituïts per barrar el pas a les aspiracions de les nacions que cerquen la seva llibertat, va escollir la menys efectiva per aquests Estats i la menys perjudicial per Catalunya.

Potser la Sra. Clinton ja coneixia la pregunta abans de ser formulada, que és com solen funcionar aquestes sessions, i no va ser vetada, o potser no. Sigui com sigui, la pregunta no podia ser més oportuna a poques hores de la manifestació dels Deu mil catalans a la capital de la Unió Europea. I la resposta, tampoc podia ser millor. Un bon pròleg pels esdeveniments de l’endemà.

Dissabte, 7 de març de 2009:

Un dia per a la història. En aquesta jornada els catalans vam demostrar al món que som un poble amb determinació i que malgrat que la classe política que hauria de defensar els nostres interessos no estigui a l'alçada, som capaços de caminar tot sols quan ens ho proposam.

La manifestació de Brussel·les va ser un èxit i tots els catalans esteim orgullosos dels patriotes que s'han desplaçat a la capital europea per reivindicar, amb una manifestació totalment pacífica, festiva i democràtica la noble i justa causa que és el ple assoliment de l'estat propi per Catalunya.

Per primera vegada, milers i milers de catalans es desplaçaven fora del nostre país, al cor de la Unió Europea, per fer saber als nostres veïns i al món sencer que aviat tornarem a estar en condicions d’igualtat amb els altres països, entre les nacions lliures i reconegudes, perquè tal com diu la pancarta popularitzada per Catalunya Acció, “Catalunya serà el proper Estat a Europa”. No hi ha volta enrere.

El viatge a Brussel·les es va realitzar en grups organitzats o amb vehicles particulars, en trens o en avió, i sobretot sense el suport ni la mobilització de cap partit polític. Cap banderola partidista hi havia en la manifestació, només la societat civil ha estat la protagonista i ha acudit a la crida que es va forjar i organitzar a través de la xarxa. I malgrat els temps de crisi i la distància de milers de kilòmetres, els responsables de la marxa anunciaven que s’havia aconseguit l’objectiu de reunir i fins i tot superar les 10.000 persones.

Naturalment no hi van mancar les estisorades habituals de les xifres oficials, que la policia belga situava inicialment en 4.000 persones i que després va rebaixar encara a les 3.000. Es va comentar l’existència d’indicacions de l’ambaixada espanyola a les autoritats belgues de donar la xifra més baixa possible, però tant és. L’espanyolisme rabia i s’agafa a les mentides i la manipulació per voler creure que ha estat un fracàs, el tractament informatiu als mitjans governamentals ha estat l’esperat, però les imatges parlen per elles mateixes:

Els diaris digitals del país en van anar informant amb notícies que s’actualitzaven durant tot el dia, com Vilaweb, o l’Avui, que ha rebut uns dos mil comentaris entre les diferents notícies relacionades amb la marxa. També Crònica n’ha fet una cobertura especial. Altres notícies han aparegut a El Singular Digital, Directe.cat o el Diari de Balears.

A l’estranger, les primeres repercussions que ja s’han detectat són el següent Vídeo en anglès de FlandersNews i de diversos mitjans belgues, com la RTBF, els digitals LeSoir o Lalibre.be. També des de França n’han parlat a RTL o Le Figaro, o a Islàndia a Mbl.is. I a Espanya, amb informacions per exemple al rotatius El País i El Mundo, entre d’altres.

Enric Canela, i Manel Bargalló.

Aconseguida la fita de Brussel·les, els impulsors de la campanya Deumil.cat ja s’han plantejat què fer de cara el futur. Enric Canela declarava que “No ens podem manifestar a Brussel·les i després no fer res més”, i Manel Bargalló ja parla de reconvertir-se en els Centmil.cat. El nou objectiu: impulsar una Iniciativa Legislativa Popular per demanar un referèndum d’autodeterminació pel 12 de setembre de 2010. Ni Espanya ni Europa podran evitar que aviat tot el pes de la voluntat democràtica de Catalunya caigui sobre ells com una llosa que trencarà l’immobilisme dels interessos d’Estat.

La recepció de TV3 i IB3 per TDT

Article del blog Es Poblat d'en Talaiòtic:

Alguna informació apareguda parlava que seria aquest dia 1 de març, dia de la Colònia Autogestionada de les Illes Balears, quan s’activarien les emissions de TV3 per TDT a les Balears. Finalment però, va ser dilluns dia 2 quan es va donar compliment a l’acord de “reciprocitat” signat el passat 22 de gener entre els dos governs catalans, el del Principat i el de les Illes, per iniciar les emissions de les seves respectives televisions per TDT. A partir d’ara, ja es pot veure una part de TV3 a les Illes i una part d’IB3 al Principat amb la tecnologia digital.

A les Illes la recepció de TV3 s’ha produït a través del canal 65, el múltiplex balear pel qual emet IB3 i en el lloc on fins ara es veia IBSat+30, un canal que emetia només producció pròpia amb 30 minuts de retard respecte la programació d’IBSat, el canal per satèl·lit de la televisió balear, i que un parell de setmanes abans ja es va deixar de veure. La confirmació d’aquesta notícia i del fet que l’acord del passat gener es referís només a TV3 i no a altres canals de la CCMA “a l’espera de disposar d’un nou múltiplex” ja deixava en evidència la falsedat de la notícia anunciada l’any passat sobre la concessió per part del Ministeri d’Industria de l’Estat castellà del segon múltiplex que demanava les Illes. Efectivament, el passat 17 de maig de 2008 diversos mitjans es van fer ressò d’aquesta notícia:

Diari de Balears: Madrid autoritza les freqüències digitals per rebre TV3 i Canal 9

Vilaweb: Satisfacció a les Illes per la concessió d’un segon múltiplex de TDT

Racó Català: Les Illes Balears obtenen un segon múltiplex TDT

La informació era ben clara, les Illes ja disposen d’un segon múltiplex, deien. Jo mateix en vaig parlar en un article sobre les bones notícies, tot i les sospites d’amputació de la programació que finalment s’han confirmat. Per què llavors no s’emet TV3 per aquest nou múltiplex juntament amb el C33, m’he anat demanant… I la resposta que m’imaginava me l’ha donada el diputat Eduard Riudavets, a qui vaig preguntar sobre aquesta qüestió a través d’un comentari en el seu bloc: “Pel que se m’ha comentat el segon canal múltiplex no està encara disponible, si bé hi ha compromís del Govern de l’Estat -més verbal que una altra cosa- de concedir-lo encara no hi ha res fet.” UN COMPROMÍS VERBAL!! Però ja saben els nostres polítics què vol dir un “compromís verbal” per part del govern de l’Estat?? Serà el mateix tipus de compromís d’un ex-ministre anomenat Montilla amb ACPV de cedir les freqüències analògiques de TVC al País Valencià per LaSexta a canvi d’assegurar-ne la recepció digital i que ara està suposant el tancament de repetidors? I ja ha passat un altre any des d’aquell suposat “compromís verbal” i encara “no hi ha res fet”? I a què esperam per fer la feina, senyors? L’apagada analògica a Menorca i les Pitiüses és d’aquí 4 mesos, i açò voldrà dir la desaparició del Canal 33, i dels dos canals de TVV en aquests llocs. I a final d’any toca Mallorca. Tot l’arxipèlag sense tres dels canals catalans que hem pogut veure durant anys.

També des del bloc d’en Nel Martí, que recordem que està adherit a la XBS i que per tant està d’acord amb l’afirmació “jo també vull un Estat propi”  hem parlat de la mutilació de la programació de TV3 i de la recepció de la resta de canals a l’article Amb TV3 no n’hi ha prou. En Nel pensa que hi manca exigència en aquesta qüestió, que “No és un tema en absolut insignificant, i ens hi juguem la credibilitat”, “És evident que el tema preocupa i interessa”. I tant que preocupa i interessa. Ell mateix menciona l’article IB3-TV3: un pacte a favor dels crancs, de Joan Melià i que va ser dels més visitats i comentats del Diari de Balears en la darrera setmana de febrer. I aquesta setmana em trob l’editorial de la revista “Ciutadella de franc” amb el títol “Les estranyes formes d’IB3” on es posa de manifest el centralisme mallorquí que desprèn IB3 i el malestar per l’enfosquiment de la programació de TV3, “obsessió iniciada pel govern Matas” i que “apropa els representants del nostre govern als del País Valencià d’una manera que no són capaços, però, de reconèixer”. Efectivament, la programació digital de Canal 9 al Principat arriba sense cap tall, amb totes les sèries i pel·lícules de producció estrangera en castellà i que, en canvi, no poden veure per IB3 en català. És que no hi ha cap conflicte de drets d’emissió territorial en aquest cas? La conclusió no pot esser altra que que la mutilació de la programació en l’acord de reciprocitat és una condició imposada per la part balear per interessos partidistes, colonials i espanyolistes.

I mentre entre les Illes i el Principat ens automutilam la programació, a la resta del país la feina a fer encara és major. Al País Valencià els nacionalistes espanyols segueixen posant traves a la continuïtat dels canals de TVC i ni es plantegen rebre IB3, no sigui cosa que molts valencians descobreixin que a les Illes també parlam la mateixa llengua que ells. I a la Catalunya Nord, l’Estat francès també tanca el repetidor digital que permetia veure els canals del sud i que en produir-se l’apagada analògica desapareixeran si no s’atenen les demandes dels nord-catalans.

És evident que la batalla digital enmig de la guerra per l’espai comunicacional no s’ha acabat ni de bon troç aquest passat 2 de març, i que els nostres dirigents hauran d’assumir la responsabilitat que els correspongui segons els resultats que ens ofereixin en aquest tema, que de moment són totalment decebedors.

La sanitat a Menorca, en evidència

Article del blog Es Poblat d’en Talaiòtic:

La campanya “Ni un més!” va camí d’obtenir un important èxit popular i, en certa mesura, mediàtic. Les més de 1.600 adhesions en pocs dies que ja hi ha a Facebook ho testimonien. D’aquesta campanya se’n va fer ressò Es Poblat dijous passat, amb una important afluència de visites de persones que cercaven descarregar-se el formulari de signatures. L’article ha estat reproduit també a la secció de les Illes Balears de Catalunya Acció-Catalunya i al blog d’en Joaquim Pugnau, també membre de Catalunya Acció, que encapçalava en titulars tal com es veu en la següent imatge.

També el diari insular Última Hora Menorca ha parlat de la campanya i del greuge que pels menorquins suposen les mancances en serveis sanitaris, com es pot veure en aquesta imatge (amb traducció de Google):

Segons aquest diari, a Eivissa el servei que hauria salvat na Roser Sánchez “funciona des de 1989”, i existeix tant en la sanitat pública com en la privada. Des de la clínica privada eivissenca declaren que consideren imprescindible que una illa disposi d’aquest servei, però es veu que vint anys després aquí no el podem tenir ni amb un nou hospital acabat d’estrenar.

Com ja vaig dir, dificilment s’aconseguirà l’objectiu de la campanya en les condicions de precarietat inversora que el nostre país en general, i la nostra illa en particular, pateix per part de l’Estat castellà de forma crònica. I més en l’actual context de crisi econòmica que serveix de coartada perfecta als nostres polítics colonials, més preocupats en quedar bé davant les cúpules dels seus partits que en defensar els interessos dels menorquins. Sempre tenen l’habilitat d’intercanviar-se els papers i anar fent torns en ser reivindicatius quan són a l’oposició i després oblidar-se d’allò que demanaven o mantenir-se en el silenci quan són al govern. Ho hem vist i ho continuam veient en àmbits com el transport aeri, o en aquest recent episodi que deixa en evidència una vegada més la sanitat menorquina. Com si aquesta esquizofrènia fos la cosa més normal del món. El pitjor d'aquesta fatalitat és de quina manera tenim assumida la nostra condició colonial. Ens pensam que com que som una illa petita és normal que no tinguem certs serveis, que no hi hagi oncòlegs, que hi manquin ambulàncies o helicòpters, que és normal que no hi hagi prou pressupost per nosaltres, que és normal que no se'n recordin de Menorca, i no és cert. NO ÉS CERT!!! No ho és perquè sí que hi ha prou diners, però se'ls queden a Espanya, clar; perquè sí que se'n recorden de nosaltres a l'hora de cobrar. I els partits que governen ho saben, i els que no governen també.

Però una cosa és l’absurditat del règim partitocràtic espanyol al que esteim sotmesos, i una altra de diferent que ens prenguin per beneits i pretenguin que no ens adonem mai del seu miserable provincianisme, la seva hipocresia i la seva mediocritat. I els menorquins en començam a estar cansats que ens vulguin prendre el pèl sempre seguit. Un comentari al grup del Facebook d’aquesta campanya ho reflecteix en primera persona: “M’he trobat amb un polític de gran rellevància a Balears que es va negar a signar-me l’imprès amb un gran somriure i diplomàcia, i em va dir –sort en la teva causa, esper que aconsegueixis moltes signatures-”. Quina mena de persona que es dedica a la política es pot negar a donar el seu suport a una reivindicació com aquesta? Només aquells que són a la política no per servir els ciutadans, sinó per servir-se ells mateixos i els interessos de partit. Si els polítics ens demanen el nostre vot i es presenten a unes eleccions és per defensar els interessos dels ciutadans que representen. Quan no ha volgut signar només pot ser per dos motius: o perquè encara no sap si el seu partit defensarà el que demanam i no vol que li retreguin haver signat per una cosa que no pensen complir, o perquè ja sap perfectament que no ho defensaran. I tant un cas com l'altre és molt greu, perquè indica que aquests polítics defensen els interessos del seu partit abans que els dels ciutadans menorquins, i que els interessos d'aquest partit no són els dels menorquins.

Projecte Catalunya Acció, des de les Illes

Article del blog Es Poblat d’en Talaiòtic (27/01/2009).

Des de diumenge Es Poblat d'en Talaiòtic té oberta una nova secció que amb el nom de Projecte Catalunya Acció recull els articles d'aquest bloc que inclouen algun enllaç o fan referència al projecte i als actes promoguts per Catalunya Acció. La categoria neix amb 13 articles ja etiquetats (amb aquest són 14) i en 11ena posició de les seccions del bloc, per davant de la dedicada al Viquipedisme, i que són el següents:

1- Per què pagam i callam? (17-12-2006)

2- Demà, l'1-D (30-11-2007)

3- La Balança fiscal Estat-Illes Balears (10-01-2008)

4- Today Kosovo, tomorrow the Catalan Countries (17-02-2008)

5- El sobiranisme optimista (24-03-2008)

6- El procés d'independència i la internacionalització (04-04-2008)

7- Aerolínies menorquines (09-06-2008)

8- Apunteu-vos aques nom: Santiago Espot (16-06-2008)

9- Crònica de campanya contra Air Berlin (18-06-2008)

10- El Dia de la Resistència (11-09-2008)

11- Joan Fonollosa, a punt per passar a l'acció (13-11-08)

12- Declaració i concentració per una nova Constitució Catalana (04-12-2008)

13- El Cant de la Independència (14-12-2008)

És evident que amb el potencial d'aquesta organització que creix dia a dia i que promou la independència de la nostra nació sencera, la secció pujarà ràpidament en nombre d'articles. Aquí s'hi reproduiran escrits d'actualitat o de ja publicats per membres de Catalunya Acció al llarg dels seus primers anys d'existència, així com anuncis i cròniques dels actes que s'organitzin.

La presència de Catalunya Acció a les Illes Balears i Pitiüses ha començat a través d'Es Poblat per donar a conèixer millor el pensament i l'actitud que qualsevol ciutadà d'una nació lliure té envers uns drets que a nosaltres ens són contínuament vulnerats i negats. Un primer pas del que ha de ser una presència a totes i cadascuna de les nostres illes d'aquest pensament i d'aquesta actitud que és necessari recuperar a tots els racons de la nostra nació, perquè com tan bellament escriu en Jordi Salat, "abans de fer-se realitat allò que és veritat, abans de materialitzar-se allò que és, com la llavor que creix per a convertir-se en arbre, uns pensaments configuren la mentalitat, com els elements de la naturalesa saonen la terra on ha de créixer i donar fruit".

Ni un més!

Article del blog Es Poblat d'en Talaiòtic:

La notícia de la mort recent d'una al·lota menorquina per una intervenció quirúrgica senzilla ha causat commoció a l'illa. Roser Sánchez Serra, natural de Ciutadella, va ser ingressada dimecres matí per ser intervinguda d’una operació menor. Durant el procés quirúrgic, se li hauria seccionat una artèria vital que va causar una important hemorràgia. Degut al seu delicat estat i la manca de mitjans a l'illa malgrat el nou i flamant hospital Mateu Orfila de Maó es va procedir a traslladar la pacient amb helicòpter a Mallorca, al centre de Son Dureta. Durant aquest trasllat la ferida es tornà a obrir i provocà el greu empitjorament de la jove menorquina. En arribar a l’hospital palmesà, va ser intervinguda d’urgència, però l’equip mèdic no hi va poder fer res més que certificar la seva mort.

Com a conseqüència d'aquest succés, s'ha iniciat una campanya de recollida de signatures amb el nom de "NI UN MÉS" difosa a través d'un grup de Facebook obert per un amic de la família i que ja pràcticament ha arribat a un milenar d'adherits, amb la finalitat d'exigir millores necessàries en la sanitat menorquina:

"Exigim diversos especialistes mèdics a Menorca perquè NI UN MÉS perdi la seva vida per manca del tractament urgent necessari.

És essencial recollir moltes signatures per fer una demanda oficial al Govern.

A Menorca es podrien salvar vides de persones que ara moren per falta de serveis bàsics a l'Hospital Mateu Orfila. En aquests moments falten principalment un especialista cirurgià vascular, un servei s'UCI de nounats, un neurocirurgià i un altre helicòpter perquè hi ha hagut casos de dues urgències en un període de temps molt curt, de forma que el segon no té mitjà de transport urgent per sortir de l'illa.
La UCI de nounats és necessària ja que moltes mares han de volar de forma urgent a Palma per complicacions en el part o amb el nadó prematur, i sempre hi ha la possibilitat de mal temps que impedeix la sortida de l'helicòpter.

El neurocirurgià és de vital importància especialment en accidents de circulació.

Aquest grup és totalment apolític i sense cap afany de controvèrsia, simplement exigim una millora en el servei de Salut de Menorca!"

Qui vulgui pot imprimir-se tants models com pugui del Formulari i contribuir a la recollida de signatures, que s'han de fer arribar a l'adreça que s'indica en el mateix. Segons un membre del grup de Facebook, es pot signar també a als següents comerços de Ciutadella:

CA NA MAITE SA CATALANA, LLIBRERIA CA'N QUINTANA, LA TORRE DE PAPEL, KLÖE, TACTE, PAPER GRÀFIC, TOT MÚSICA, XTREM, ES FABIOL, SI VÉNS CAFÈ.

Aquest no ha estat el primer ni, malauradament, tot i la bona intenció de la iniciativa d’aquesta campanya, serà segurament el darrer cas que la desgràcia cau sobre alguna família menorquina mentre continuem sotmesos al tracte colonial i la sistemàtica espoliació econòmica per part de l’Estat castellà. Naturalment, la mort d’aquesta al·lota és la conseqüència més dramàtica de les greus mancances que tenim a l’illa. I aquestes mancances afecten tots els habitants de Menorca, tant els que hem nascut aquí com els que han vingut d’altres països, perquè tots podem haver de menester uns serveis sanitaris que pagam amb escreix però que no rebem.

La tragèdia és que l’Estat ens robi més de 3.200 milions d’euros de les Illes Balears cada any (Com diu n’Eduard Riudavets al seu bloc, més de mig bilió de les antigues pessetes), tal com es va oficialitzar l’any passat, mentre el nostre Govern només s’atreveix a reclamar-ne entre 380 i 700 en el nou sistema d’espoliació fiscal. I ara diuen que s’escampa el pessimisme perquè el govern espanyol només n’ofereix 200! I açò, senyors, vol dir que ens seguiran robant més de 3.000 milions d’euros anuals. I els menorquins seguirem perdent 6,6 hospitals Mateus Orfiles cada any. I què esperaven de l’Estat castellà!? És que no saben encara amb qui estan tractant?

Si l’any passat es van publicar per primera vegada a la història les balances fiscals corresponents a l’any 2005, compromís d’investidura del president del govern després de reiterats retards, és que ja no pensen els nostres polítics colonials ni tan sols exigir a la metròpoli la publicació de les dades de 2006, 2007, 2008…? I tot el que ens han robat només en els darrers 30 anys de “democràcia” a l’espanyola? Quedarà només en una anècdota la publicació del passat juliol? Tot just ara una part significativa de l’opinió pública menorquina comença a ser conscient d’aquesta dura realitat que patim, però queda encara la part més decisiva que és saber actuar en conseqüència. I actuar en conseqüència és deixar de pidolar a l’Estat castellà el que és nostre, i començar a contruir el nostre propi Estat. De tots nosaltres és la responsabilitat d’acabar amb aquesta situació injusta i degradant i recuperar la dignitat perduda.

Conferència de premsa sobre la Declaració per una Nova Constitució Catalana

Diversos respresentants de les entitats Catalònia Acord, Catalunya Acció, CIEMEN, Club FNEC, Comissió de la Dignitat, FOCDA (Fòrum català per l'autodeterminació), Fed. Nacional d'Estudiants de Catalunya, Fundació Manuel de Pedrolo, Fundació Randa i Germanies, La Xarxa d'entitats, Sobirania i Progrés, Sobirania i República, Som 10 Milions, Xarxa de blocs Sobiranistes-Bloc Gran del Sobiranisme, 3r. Congrés Catalanista, entre d'altres van presentar ahir en roda de premsa la Declaració per una nova Constitució Catalana, com a resposta a l'evident esgotament de la via estatutària i autonomista i com a part necessària per la creació d'un Estat propi.

Josep Castany, Director General de Catalunya Acció, explicà que aquesta declaració "ha estat elaborada pel conjunt d'entitats que ja el passat 11 de setembre, liderades per Sobirania i Progrés, van encapçalar la manifestació per la Diada sota el lema "Som una nació. Volem Estat propi".

En coherència amb aquest lema, un Estat necessita una constitució, per això aquestes entitats fem un pas més i en la declaració recordem que Catalunya fa segles que ha tingut constitucions, la darrera la Constitució de 1928 de L'Havana (Cuba) de la qual enguany es commemora el 80è aniversari i finalment reivindiquem la necessitat de renovar el compromís amb l'esperit i els objectius que van motivar aquella constitució."

Roser Gaitano, de Sobirania i Progrés va informar que la lectura de la Declaració tindrà lloc el divendres 5 de desembre, a les 19 hores, a la Plaça Sant Jaume de Barcelona. Les entitats i personalitats que vulguin donar-hi suport però no puguin ser presents a la concentració, poden fer-ho donant lectura de la Declaració en les activitats o els actes que tinguin programats pels volts del 6 de desembre.

Xavier Mir, de la Xarxa de blocs Sobiranistes-Bloc Gran del Sobiranisme va fer la lectura de la Declaració.

Finalment Aureli Argemí, del CIEMEN, va donar lectura a les entitats inicials que impulsen aquesta declaració i va fer una crida a tota la societat civil, entitats i personalitats a ahderir-se a la Declaració per una nova Constitució Catalana i assistir a la concentració del dia 5.

Presència de Catalunya Acció a la manifestació independentista de Perpinyà (Catalunya del Nord)

El passat 8 de novembre, Catalunya Acció va participar a la manifestació de cloenda del Correllengua d'enguany a Perpinyà (Catalunya del Nord), coincidint com cada any amb l'aniversari del fatídic Tractat dels Pirineus. Un destacament important de membres de Catalunya Acció va ser-hi present exhibint les seves pancartes, consignes, etc. I lògicament, van participar amb les més de dues mil persones que van sortir als carrers de la capital del Rosselló per exigir la independència de tota la nació catalana.

La manifestació ha començat a les quatre de la tarda a la plaça Catalunya i ha continuat pels carrers cèntrics de la ciutat, enmig d'un ambient festiu i amenitzat pels tambors i les actuacions de castellers i bastoners. Entre els missatges inclosos a les pancartes hi havia la que encapçalava la manifestació, 'Esborrem el tractat dels Pirineus', signat per les monarquies francesa i espanyola el 7 de novembre de 1659 i que va significar la fractura territorial de la nació i el començament de l'assimilació francesa de Catalunya Nord. Els manifestants, a més, han exigit i reclamat l'oficialitat de la llengua catalana, ara mateix, víctima del genocidi lingüístic i cultural per part de l'estat francès.

Acte: Intervenció de Daniela Grau a la Fira de Sant Lluc a Olot (Garrotxa)

El passat 18 d'octubre la Sra. Daniela Grau (a la foto), Consellera de Catalunya Acció de la Catalunya del Nord, va intervenir en una xerrada com a convidada, en els actes programats de la Fira de Sant Lluc a Olot (Garrotxa).

Daniela Grau, reconeguda activista anticolonial de la Catalunya del Nord, és ben recordada per aquestes terres per haver tingut l'honor d'encendre el Fogueró de Sant Joan amb la Flama del Canigó, ara fa uns quants anys. En aquesta ocasió, ha estat convidada per la Plataforma Cívica d'Olot: Estelada 2014, dins el cicle : De punta a punta.

Ella va fer un repàs sobre la situació cultural i política a la Catalunya del Nord, per a denunciar el genocidi lingüístic i nacional que pateix el nord del país per part de l'Estat Francès. L'acte va ser seguit amb molt d'interès pel públic assistent. Aquesta intervenció va ser molt aplaudida, -mostrant la realitat nacional del nord de la nostra nació- posterior a la que ha havia tingut el testimoni de les Illes i que continuarà properament amb els de la Franja de Ponent i del País Valencià.

Tractat dels Pirineus: Fa 349 anys que Catalunya està dividida entre Espanya i França

Tractat dels Pirineus (o Pau dels Pirineus) va ser signat el 7 de novembre del 1659, pels representants de Felip IV de Castella i III d'Aragó, Luis de Haro i Pedro Coloma, i els de Lluís XIV de França, Cardenal Mazzarino i Hugues de Lionne, a l'illa dels Faisans (al riu Bidasoa, en els límits del País Basc Nord), i posà fi al litigi de la Guerra dels Trenta Anys. Una de les conseqüències d'aquest tractat va ser la cessió a França del comtat del Rosselló i part del de la Cerdanya.

Felip IV va negociar aquest tractat sense consultar les Corts Catalanes ni els afectats. De fet, els ho va amagar, ja que no va notificar oficialment el tractat a les institucions catalanes fins a les Corts del 1702. Els territoris afectats van conspirar durant anys per tornar a unir-se amb el Principat, i les autoritats catalanes també es van resistir a acceptar la partició, que no va poder fer efectiva fins al 1720.

El territori català es dividia així en contra de la voluntat de les institucions catalanes, contra el Jurament per les Illes, pel qual les terres de l'antic Regne de Mallorca no podien separar-se de les de la Corona d'Aragó, per la voluntat de la monarquia hispànica de cedir els territoris del nord de Catalunya a canvi de mantenir les possessions a Flandes. A diferència de Gibraltar o Menorca, cedides a Anglaterra el 1713 pel Tractat d'Utrecht, cap govern espanyol ha demanat la restitució dels territoris nord-catalans cedits en el Tractat dels Pirineus.

Sovint es considera al Tractat del Pirineus, com a part dels Tractats de Westfàlia, del que es consideren una conseqüència.

Antecedents

França va entrar a la Guerra dels Trenta Anys després de les victòries espanyoles contra els revoltats holandesos, el 1620, i contra els suecs a Nördlingen, el 1634. El 1640, França va començar a interferir en la política espanyola, posicionant-se a favor de Catalunya en la Guerra dels Segadors, mentre que Espanya donava suport a la Guerra de la Fronda el 1648. En les negociacions de la Pau de Westfàlia, el 1648, França va guanyar els territoris d'Alsàcia i la Lorena i va tallar l'accés d'Espanya a Holanda des d'Àustria. Tot això va portar a la guerra oberta entre França i Espanya.

Desprès de 10 anys de guerra, França -aliada amb Anglaterra- va guanyar la batalla de les Dunes, el 1658, i es va signar la pau el 1659.

Les negociacions

En les negociacions per a delimitar la frontera, Luis de Haro, representant de Felip IV, va intentar de conservar els comtats del Rosselló i la Cerdanya dins de la corona. Els negociadors francesos van presentar una línia fronterera molt favorable als seus interessos, mentre que els representants castellans, ignorants de les característiques i costums d'aquests territoris i de la il·legalitat de la separació (Jurament per les Illes), van estimar-se més defensar les posicions a Flandes abans que salvaguardar la unitat territorial del Principat.

El fet que els hàbils negociadors triats per Lluís XIV, el Cardenal Juli Mazzarino, Pèire de Marca, Plessis de Besançon i Ramon Trobat, fossin grans coneixedors de les terres i la història de Catalunya, al contrari que els triats pel monarca espanyol, que negociava d'esquena al Govern català, va influir molt negativament en els resultats del tractat per a Espanya. Mazzarino defensava, com indica en una carta que encara es conserva en parlant de Monts, j'ay fait expliquer que ce sont ceux qui separent de toutte ancianneté des Gaules d'avec les Espagnes, que els Pirineus separaven les Gàl·lies de les Espanyes des de l'antiguitat, hàbil vaguetat que alimentava la vanitat hispànica àvida de construir la seva història, però que portà a successius problemes de definició que s'hagueren de resoldre en altres tants tractats.

El tractat va establir que, al comtat de Cerdanya, serien cedits trenta-tres pobles a França. Aquests serien definits l'any 1660 a la conferència de Ceret i al definitiu Tractat de Llívia, pel qual es va delimitar definitivament la nova frontera entre els territoris de les dues corones i on els negociadors de Felip IV van aconseguir retenir Llívia amb l'argument que era una vila i no un poble.(Vegeu la Nota sobre Llívia i l'extracte del text).

En total, la corona francesa va guanyar els territoris del comtat del Rosselló (que incloïa el Vallespir, el Conflent i el Capcir) i mitja Cerdanya; Artois, Luxemburg i Flandes. La frontera amb la corona espanyola es va fixar seguint només en part els Pirineus, excepte en l'enclavament de Llívia, i tota la part nord-catalana, si s'hagués seguit la serralada dels Pirineus més al nord, per les Corberes, no hauria passat a l'estat francès. Els francesos van retornar a Espanya el Charolais —en el Franc Comtat— i les conquestes d'Itàlia.

El tractat també preveia el casament de Lluís XIV de França i Maria Teresa d'Àustria, filla de Felip IV de Castella. Maria Teresa va haver de renunciar als seus drets successoris al tron d'Espanya, a canvi d'una compensació econòmica que havia de formar part del dot. Aquesta compensació no es va pagar mai i fou un dels factors que van portar a la Guerra de Successió Espanyola, el 1702.

Conseqüències per a Catalunya

Catalunya és una peça molt important en el tauler d'escacs de la política internacional des de la revolta dels Segadors. Ha demostrat abastament la seva capacitat de desestabilitzar la monarquia hispànica. Catalunya té la desgràcia de ser la frontissa entre les dues grans potències de l'època.

Els territoris de la Catalunya del Nord annexionats a França pel tractat (el Rosselló, el Conflent, el Vallespir, mitja Cerdanya i el Capcir) han romàs sota domini francès des d'aleshores.

El Tractat incloïa conservar vigents les institucions catalanes al nord dels Pirineus, però aquesta part no va ser respectada pel rei francès Lluís XIV (le ximple). Un any després del Tractat van ser dissoltes les institucions catalanes (Generalitat, cònsols, etc.) malgrat que el mateix tractat prevèia conservar-les.

El reial decret francès del 2 d'abril del 1700, amb data d'aplicació de l'1 de maig del mateix any, va prohibir l'ús de la llengua catalana en els actes oficials de qualsevol tipus. Des d'aleshores, el francès continua essent l'única llengua oficial, i l'única que s'utilitza en l'ensenyament públic. Recentment, l'Estat francès ha modificat la seva constitució afegint al seu article 2 la langue de la République est le français ("la llengua de la república és el francès"). Aquest article s'utilitza sovint per negar subvencions a moviments culturals o cívics en català, o per refusar la presència del català en l'administració.

Després del Tractat dels Pirineus hi ha els següents anys de guerra: 1667-1668, 1673-1678, 1680-1684,1689-1697. En tots aquest períodes el Tractat dels Pirineus és paper mullat. La Cerdanya mateix passa d'unes mans a unes altres en nombroses ocasions.

A la Cerdanya fins al 1802 la frontera eclesiàstica tampoc corresponia a la frontera real: del bisbat d'Urgell depenien els trenta-tres pobles de la Cerdanya francesa.

El cap de setmana més proper al 7 de novembre és, cada any, la data escollida pels catalans per a manifestar-se, a Perpinyà, a favor de la catalanitat i de la llengua.

Extracte

« Habiéndose convenido en la negociación que comenzó en Madrid el año 1656, sobre cuyo fundamento se va este tratado, que los montes Pirineos, que comunemente han sido siempre tenidos por división de las Españas y de las Galias, sean de aquí en adelante también la división de los mismos reinos. »

Article 42:
« Ha sido convenido y acordado que el Sr. Rey Chr. quedará posseyendo y gozará efectivamente de todo el condado y veguerias del Rosellón, y del condado y veguería del Conflent, y al Sr. Rey católico ha de quedar el condado de Cerdaña y todo el principado de Cataluña (...); bien entendido que si se hallasen algunos lugares de dicho condado y veguería de Conflent solamente, y no del Rosellón, que estén dentro de dichos montes Pirineos, de la parte de España, quedará a su magestad católica; como también si se hayasen algunos lugares y vegueria de Cerdaña solamente, y no de Cataluña que estén dentro de dichos montes, de la parte de Francia, quedarán a su Magestad chris. »

Traducció:
« "S'havia convingut en la negociació que començà a Madrid l'any 1656, sobre qual fonament hi va aquest tractat, que les muntanyes del Pirineu, que comunament han sigut sempre preses com a divisió entre les Espanyes i les Gàl.lies, siguen d'aquí ençà també la divisió dels mateixos regnes."
Article 42: "Ha sigut convingut i acordat que el Sr. Rei Chr. quedarà en possessió i gaudirà efectivament de tot el comtat i vegueria del Rosselló, i del comtat i vegueria del Conflent, i al Sr. Rei catòlic ha de quedar el comtat de Cerdanya i tot el principat de Catalunya (...);ben entès que si s'hi trobaren alguns llocs de l'esmentat comtat i vegueria de Conflent solament, i no del Rosselló, que estigueren dis de les esmentades muntanyes del Pirineu, de la part d'Espanya, quedarà a sa Magestat catòlica; com també si s'hi trobaren alguns llocs i vegueria de Cerdanya solament, i no de Catalunya que estigueren dins de les esmentades muntanyes, de la part de França, quedaran a sa Magestat chris."

Bibliografia

Èrika Serna i Coba, "Aproximació a l'estudi del Tractat dels Pirineus: les conferències de Figueres (1660-1666)", Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos, 21 (1988), 111-134.

Enllaços externs

El Tractat dels Pirineus al Museu d'Història de Catalunya
El Tractat dels Pirineus a El Talp.
La duana de Sant Lllorenç de la Muga i el Tractat dels Pirineus article de Marià Baig.
(francès) Text complet del Tractat transcripció dels arxius nacionals de França (en PDF)
Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries
Resolució del Parlament Europeu de 30 d'octubre de 1987 sobre les llengües i cultures de les minories regionals i ètniques de la Comunitat Europea

Article extret de www.radiocatalunya.ca

Declaració de Catalunya Acció i Dossier Vauban enviats als membres de l'ICOMOS

En recolzament a la campanya impulsada pel "Col·lectiu No a Vauban a la UNESCO", que s'oposa a l'interès de França per tal que les fortificacions construïdes per l'enginyer militar Marquès de Vauban (1633-1707) formin part del Patrimoni de la Humanitat ja que van ser eines vitals en l'ocupació i repressió francesa de territoris catalans, el passat 2 de juliol del 2008 Catalunya Acció va enviar una declaració i un dossier sobre Vauban a diversos membres de l'ICOMOS (International Committee for Monuments and Sites), institució internacional responsable d'aquesta decisió.

DECLARACIÓ DE CATALUNYA ACCIÓ

Entre els propers dies 2 i 8 de juliol tindrà lloc al Quebec la sessió anual del comitè del Patrimoni de la Humanitat de la Unesco. Es posarà a votació el projecte francès per tal d’incloure les fortificacions de Mont-Louis i Vilafranca de Conflent com a patrimoni de la humanitat. Les construccions militars de Sébastien Le Prestre de Vauban (1633-1707) a la Catalunya del Nord simbolitzen la conquesta i ocupació militar francesa.

Així, davant aquest nou vil i ignominiós atac contra la nostra pàtria, catalunya acció declara:

Primer - Que incloure l’obra d’en Vauban com a patrimoni de la Humanitat és fer-se còmplice de l’estat francès en el seu intent de genocidi contra la nació catalana d’ençà el 1659, any de l’annexió a l’imperi francès dels comtats del nord de Catalunya.

Aquesta candidatura ha permès enfortir el nacionalisme paranoic francès, tot promovent la falsa imatge de nació campiona en tot allò que fa referència als drets de l’home. Però la realitat és que la política totalitària que caracteritza França en tots aquells territoris que ha colonitzat, i que, encara avui resten sota la seva administració, continua aplicant-se descaradament i ímpune.

Entre el 28 d’abril i el 16 de maig del 2008 el Comité dels Drets Econòmics, Socials i Culturals de les Nacions Unides reunit a la ciutat de Ginebra va constatar:

-“l’absència de reconeixement oficial de les minories a l’interior del territori de França”.
-“l’absència de reconeixement oficial de les llengües minoritaries que ha contribuït al declivi constant del nombre de parlants d’aquestes llengües”.
- “l’absència de garantia dels drets econòmics, socials i culturals de les persones que formen part dels grups minoritaris”.

El Comité va reiterar al govern francès una vegada més, que ratifiqués :

- la Convenció del Consell d’Europa per la protecció de les minories nacionals
- la Carta Europea per les llengües minoritàries
- el Protocol número 12 de la Convenció Europea dels drets de l’home contra totes les formes de discriminació.

Segon. - El cas Vauban és una expressió més de la nostra condició colonial i la demostració irrefutable que la independència de Catalunya és l’únic camí per a garantir la nostra supervivència com a poble. El nord de la nostra política és trencar amb França i Espanya. Per què?

- Perquè per dignitat nacional i respecte als nostres drets no podem glorificar els que van ser botxins dels nostres avantpassats ni reivindicar com a “humanistes” autèntics criminals.

- Perquè com a catalans tenim un valuós patrimoni cultural i arquitectònic que volem ensenyar al món sense manipulacions estrangeres.

- Perquè com a nació europea i mil·lenària de 13 milions de persones hem de poder explicar la nostra verdadera història i deixar de ser víctimes dels “historicidis” com ho és aquesta farsa del govern francès que es posarà a votació al Quebec.

Catalunya, malgrat l’odi dels colonitzadors i les traïcions dels col·laboracionistes, té el coratge i la determinació d’assolir la seva independència. El camí ja l’hem iniciat i el triomf serà nostre. Llavors, la nostra pàtria formarà part del concert de les nacions lliures del món, i com les altres, podrà assenyalar i jutjar, si cal, aquells que han volgut negar el nostre dret legítim a existir com a poble.

Barcelona – Perpinyà, 1 de juliol del 2008
Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció (Barcelona)
Daniela Grau, Consellera de Catalunya Acció (Catalunya del Nord)


A continuació teniu disponibles els documents corresponents a la Declaració de Catalunya Acció i al Dossier Vauban en català i en anglès, en format Word i PDF.

Declaració de Catalunya Acció
Català: Word PDF
Anglès: Word PDF

Dossier Vauban
Català: Word PDF
Anglès: Word PDF

Altres documents anteriors relacionats amb Vauban:
Article (17 juliol 2007): Merda a Vauban! per Oriol Escuté (Membre de Catalunya Acció)
Comunicat (2 desembre 2007): Catalunya Acció dóna suport a la campanya en contra de Vauban a la Unesco

Missatge de Sant Joan 2008

Benvolguts compatriotes!

Des de la Catalanya del Nord us transmetem la Flama del Canigó enguany amb especial fervor perquè els llegats històrics commemorats oficialment arreu dels Països Catalans a l’entorn dels “Pares de la Pàtria”, les grans figures de l’abat Oliba i Jaume I, enforteixen la consciència nacional unitària.

El 2008 es commemora el mil·lenari de l’abat Oliba. Amb la flama del Canigó, flama de la fidelitat a les arrels, vam iniciar els homenatges a l’abat Oliba per Sant Joan 1966, precisament l’any que la flama va arribar al coll d’Ares i esborrà la frontera per primera vegada. Aquell any vam celebrar el IXè centenari de les Assemblees de Pau i Treva reunides al Rosselló a Toluges per l’abat-bisbe Oliba. «Pau» volia dir protecció dels més febles. Aquelles institucions primer religioses esdevingueren ràpidament organitzacions laiques i polítiques que limitaren el poder dels nostres sobirans. Originaren un parlamentarisme capdavanter a Europa. Els comtes-reis catalans no podien fer lleis sense l’aprovació de les Corts. No eren absolutistes com els francesos i els espanyols.

També enguany en el vuitè centenari del naixement de Jaume I honorem la memòria del qui donà a la nostra nació el marc territorial que anomenem Catalunya o Països Catalans. Jaume I fixà pel tractat de Corbeil els límits de Catalunya amb França i consagrà la independència del lllinatge dels comtes-reis catalans nascuts al Conflent a Rià.

El patriota alguerès, membre de l’Institut d’Estudis Catalans Rafael Caria, mort enguany, recalcà el 1983 al primer congrés de Focs de Sant Joan a Manlleu que sense memòria no hi ha identitat. Escrigué: «Encara avui a l’Alguer, lo País català de l’illa de Sardenya… no obstant lo viure, per nosaltres, lluny i per molts segles al marge de la vida de Catalunya i dels Països Catalans… no hem perdut la nostra memòria històrica. Per això ara més que mai en cada veritable alguerès los Focs de Sant Joan han de quedar encesos cada dia de la nostra vida per evitar la submersió total de la notra identitat. D’aquest esperit resistencial ve la nostra història.»

Que aquesta nit de Sant Joan ens uneixi tots de Salses a Guardamar de Fraga a Mao, passant per Andorra i l’Alguer, que enforteixi la nostra capacitat de reivindicar la sobirania; 14 nacions europees l’han obtinguda d’ençà del 1990. Celebrem doncs aquesta festa participativa en una nit d’alegria, pau i germanor i renovem el compromís col•lectiu per tal que la nostra nació tingui per fi l’estat que li pertoca de ple dret al cap de mil anys.

Visca la Flama del Canigó!
Visquin els Focs de Sant Joan!
Visca la Festa Nacional dels Països Catalans!

Daniela Grau
Membre de Catalunya Acció (Catalunya del Nord)
Associació “Flama dels Països Catalans”
23 de juny del 2008

Comunicat: Catalunya Acció dóna suport a la campanya en contra de Vauban a la Unesco

Enguany l’estat francès vol incloure a la UNESCO dins la Llista del Patrimoni Mundial de la Humanitat l’obra de Vauban. La candidatura pretén la commemoració i el reconeixement de les places fortes o fortaleses militars concebudes per l’enginyer i cap de la guerra Sébastien le Prestre, Marquès de Vauban (1633-1707).

Des de la Catalunya Nord però, s’ha iniciat una mobilització de rebuig contra aquesta maniobra colonitzadora de l’estat francès; com molt bé explica Daniela Grau, (patriota nord-catalana) i cap visible del Col·lectiu No a Vauban a la UNESCO, existeixen dues raons subjacents darrere d’aquesta operació, en primer lloc, reforçar el seu sentiment nacional “intra muros”, car es aprofitada una excel·lent oportunitat per glorificar França afegint un nou mite nacional al seu imaginari col·lectiu, i en segon lloc, s’obté una consagració oficial i definitiva de les fronteres actuals a nivell internacional.

L’obra de Vauban és imprescindible per a entendre la consolidació de l’ocupació francesa en els territoris fronterers que anava annexionant via militar.

Les nostres comarques del nord, cobejades per França des de l’edat mitjana, no van ser l’excepció, i des del Tractat dels Pirineus / fi de la guerra dels Segadors (1659), -on les monarquies espanyola i francesa van acordar la mutilació de Catalunya per la seva vessant nord, on 1/5 part del territori restava sota domini i ocupació gavatxa agafant àdhuc la segona ciutat més important del país, Perpinyà- , la repressió i consolidació del nou ordre francès era possible gràcies a l’estructura i infrastructura militar pensada i executada per Vauban.

Per dignitat nacional i com a resposta a la negació i a la falsificació històrica que pateix el nord del país, s’ha engegat des de la societat civil nord-catalana una campanya en contra de la candidatura de Vauban a la Llista del Patrimoni Mundial de la Humanitat, esgrimint la incompatibilitat de l’obra de Vauban amb els criteris necessaris per formar part del patrimoni mundial, ja que la finalitat de la Unesco (article I.1 de la seva constitució) és «de reforçar el respecte del dret i de la justícia, dels drets de l’home i de les llibertats bàsiques,…. confirmats en la Carta Fundacional de les Nacions Unides per a tots els pobles del món.»

Un cop més, els dirigents del nostre país obliden i ignoren a consciència la seva responsabilitat político-cultural amb la nostra nació, i evidencien dia rere dia la seva incapacitat de donar resposta a les agressions dels nostres enemics.

La submissió i el col·laboracionisme més miserable d’aquest afer el protagonitza UNESCOCAT amb el que ha estat el seu Director fins fa poques setmanes, el senyor Agustí Colomines, el qual fou membre de la plataforma de suport a l’estatut de la vergonya, que de forma incomprensible ha mostrat una actitud favorable al reconeixement de Vauban, desatenent les reivindicacions nord-catalanes i justificant la seva decisió amb uns arguments que freguen la ingenuïtat infantil de creure que els francesos consentiran la difusió de les finalitats i els objectius reals de les fortaleses, com a instruments fonamentals de la colonització francesa sobre una part de la nació catalana.

La única via possible i eficaç per promoure i difondre la veritable memòria històrica d’aquest país, sense manipulacions i historicidis, no es cap altre que assolir un Estat Propi que garanteixi la transmissió i l’ensenyament de la nostra història nacional tal i com va succeir, sense caure en cap cas, en visions històriques regionalistes/autonomistes imposades per França i Espanya, i difondre sense complexos i amb total rigorositat la nostra història, partint d’una base d’identitat col·lectiva d’acord amb la nostra integritat territorial; qüestió indiscutible i baluard de Catalunya Acció, on no hi entren ni hi caben renúncies territorials de cap mena, de Salses a Guardamar, i de Fraga a Maó.

"El factor més potent de construcció de consciència nacional és el coneixement de la pròpia història"
(Daniele Conversi, PhD a la London School of Economics i autor del llibre "La desintegració de Iugoslàvia")

Catalunya Acció
2 de desembre del 2008

França ajorna fins al 2030 la connexió amb TGV entre Montpeller i Perpinyà

Segons publicaven diversos diaris el passat 21 de juny, França ha anunciat que ajorna un cop més de forma escandalosa (ara fins al 2025-2030) la connexió amb tren d'alta velocitat entre Montpeller i Perpinyà. Aquest tram és d'una enorme importància estratègica per a Catalunya, ja que es tractaria de la connexió òptima entre el TGV Lleida-Tarragona-Barcelona-Girona-Perpinyà i tota la xarxa ferroviària centreeuropea d'alta velocitat, tant pel que fa al transport de passatgers com de mercaderies.

Aquest nou retard té com a causa principal l'afany de França de protegir aferrissadament el port de Marsella i la seva obsoleta xarxa logística, dels seus competidors naturals, els ports de València i Barcelona, que si estiguessin connectats amb TGV podrien absorbir un volum considerable del trànsit de mercaderies provinent d'Àsia que ara mateix arriba al port de Marsella.

D'altra banda, segons es va desprendre de la darrera cimera diplomàtica entre Espanya i França, es donarà prioritat a la connexió transpirinenca per tren i carretera a través d'Aragó, pel pas de Canfranc-Somport. D'aquesta manera, amb la complicitat entre Espanya i França en el retard de la construcció del ferrocarril d'altes prestacions per als Països Catalans, s'està alterant radicalment el mapa d'infraestructures que ingènuament els catalans havíem imaginat.

D'una banda, els plans del Govern espanyol per a la propera dècada preveuen que l'eix ferroviari d'alta velocitat per a mercaderies no passi per Múrcia, Alacant, València i Castelló sinó que, ara que ja funciona el TGV Sevilla-Madrid-Zaragoza-Huesca, i un cop el 2007 entri en funcionament el TGV Málaga-Córdoba (juntament amb el Madrid-Valladolid), es millori la xarxa bàsica ja alliberada del trànsit de passatgers, precisament des del port d'Algeciras, passant per Bobadilla cap a Madrid, Zaragoza i Huesca, fins a l'esmentat pas fronterer de Canfranc, que connectaria amb Pau (on ja arriba el TGV francès). D'altra banda, la connexió amb TGV entre Castelló i Tarragona no té ni tan sols cap data prevista per a ser construïda, mentre es prioritza en canvi Zaragoza com a centre logístic de primer ordre. De fet, fins i tot es preveu abans el TGV Castelló-Zaragoza que no pas el Castelló-Tarragona.

Vam creure ingènuament que els Països Catalans seríem un lloc de pas obligat, amb un TGV propi al llarg de tota la costa mediterrània que connectaria entre ells els ports/aeroports d'Alacant, Castelló, València, Tarragona, Barcelona, Girona i Perpinyà, i que estaria unit amb la xarxa europea de TGV a través de Montpeller, esdevenint així tot el país un node essencial a Europa i un pol d'atracció econòmica de primera magnitud. En canvi, tots els passos que van fent Espanya i França han estat, estan i estaran encaminats a deixar-nos com a simples extrems de la xarxa, com a racons abandonats, com a finals de trajecte, com a terres en procés de desertització econòmica. El cas més extrem seria, precisament, Perpinyà.

L'única alternativa digna i raonable que tenim per a aturar i invertir aquest procés és la independència immediata. Amb el final de l'espoli fiscal, els Països Catalans podríem pagar en un sol any la construcció d'un TGV entre Elx i Perpinyà (uns 20.000 MEUR). Però també, amb un Estat català amb veu pròpia a la Unió Europea, la connexió de la nostra xarxa d'alta velocitat deixaria de ser només un "afer intern" d'Espanya i França i passaria al primer pla de la política econòmica europea.

Juan Manuel Rodríguez
Conseller de Catalunya Acció

Catalunya del Nord: la porta i la clau

A prop de Salses, quan s'entra o se surt del nostre país per l'extrem nord, es pot veure des de l'autopista la Porta dels Països Catalans, nascuda de les aportacions de tots els catalans durant 20 anys. Tota una declaració d'intencions, i un símbol de catalanitat del qual n'estan orgullosos els catalans del sud i del nord, i del qual s'estranyen els estrangers que travessen el nostre país. En qualsevol cas, el monument dóna la benvinguda tant als que tornen a casa com als que ens visiten per primer cop, o simplement hi passen. I també, quan deixem la plana del Rosselló cap al nord, ens recorda que és allà, i no pas a la Jonquera, on s'acaba el país. Ens recorda que aquelles comarques bessones de l'Empordà són encara terra catalana.

La Catalunya del Nord és la porta del país, però també n'és una gran clau. Em pregunto sovint què hauria estat del nostre país, on seria la nostra consciència nacional, si tot el nostre territori hagués estat sotmès únicament per Espanya. Segurament faria molts anys que, amb els mitjans de què disposaven i disposen encara, ens haurien fet creure ja aquella Gran Mentida sobre la patètica teoria dels subconjunts o de les identitats concèntriques, que diu que “el català és una llengua espanyola”, i que “els catalans som espanyols”. Si a algú encara li queden ganes de justificar-se davant d'un espanyol, la resposta és ben facileta: "I a Perpinyà el català és una llengua francesa, i els catalans són francesos?". Per això, potser la frase que cridaven els nordcatalans a la manifestació del 18-F a Barcelona ("sense el Rosselló no hi ha nació") era més certa encara del que potser es pensaven ells mateixos. La Catalunya del Nord actua com a bufetada de lucidesa en moments de feblesa o d’agressió. Submergits en el dia a dia sota domini espanyol, fins i tot per a molts independentistes convençuts, cridar "espanyol el qui no boti" sembla que, a més del sentiment evident que tenim, hagi d'anar acompanyat d'una gran argumentació. Però en canvi quan sentim que els nordcatalans criden "francès el qui no boti", ho veiem tan obvi que no sembla ni tan sols una lluita contra corrent, sinó la frase més natural i evident del món. I ja posats a aprofundir en el tema, voleu més evidència de com els propis espanyols tenen clara la no espanyolitat dels catalans, que el fet que Espanya es trenqui la veu reclamant la sobirania de Gibraltar però mai la de Catalunya del Nord?

Però és que la Catalunya del Nord és encara més coses. Per sort o per desgràcia, és tot un viatge en el temps cap al futur que ens espera pel camí que portem, si no variem el rumb ara mateix i sense perdre un instant. França porta uns 50 anys d’avantatge a Espanya en el macabre procés de destrucció nacional dels catalans. Als pares nordcatalans que portaven els seus fills a escola, en el seu moment els van fer creure que el francès era modern i el català endarrerit (el mateix que a Alacant després de la guerra, però sense necessitat d’una dictadura declarada), i si ens hi fixem, aquesta sensació tot just ara comença a treure el nas a la majoria de les terres sota domini espanyol quan alguns adolescents, i ja no només de l’àrea metropolitana de Barcelona, Tarragona, València o Palma, rebutgen el català perquè es pensen que així són més “guais”. I si mirem el present nordcatalà, ens trobem una economia paralitzada, embarrancada entre l’agricultura i el turisme geriàtric o de motxilla, i una emigració massiva dels joves que tenen la gosadia d'estudiar una carrera universitària (i no necessàriament una enginyeria). Gran part de la costa balear i valenciana pateixen exactament dels mateixos mals. Però és que fins i tot les zones tradicionalment més industrialitzades del nostre país comencen a viure un procés similar. En aquest cas, però, substituint l’agricultura per la indústria de manufactura.

I encara més, la Catalunya del Nord és també un compromís indefugible per a tot el país. Que no ens tremolin gens les cames quan, un cop encarrilat el procés d’independència, els governants francesos repeteixin la famosa frase de “si els catalans s’independitzen d’Espanya, serà immeditament entès com una declaració d’hostilitats contra França”. França no diria mai això si no tingués la certesa que, en un procés d’independència, la Catalunya del Nord seria arrossegada pels seus compatriotes del sud. Malgrat els intents parcialment reeixits de folklorització de la catalanitat i de genocidi lingüístic, França sap perfectament que l’estadi de la triomfant USAP és una afirmació contínua d’identitat catalana, que la gent va vibrar com mai el passat 8 d’octubre de 2005 amb el discurs de la Sra. Daniela Grau, que cada any la Bressola creix i esdevé una escola de més qualitat, que Ràdio Arrels parla encara només en català, que les comunicacions amb el sud milloren cada dia que passa, i un llarg etcètera de signes inequívocs que encara pot perdre la batalla catalana. Per això intenta fer xantatge a la Bressola, per això li vol canviar el nom a la regió, per això maltracta econòmicament la zona, per això fomenta l’arribada de pensionistes francesos en massa. I per això retarda tant com pot el TGV fins a Perpinyà, perquè li té autèntic pànic al dia que els nordcatalans, a més d’estar més a prop del sud en sentiment, també ho estiguin en temps i diners. Perquè sap que malgrat tot la flama continua ben encesa i que, per a convertir-se en un gran incendi, només necessita una mica d’aire.

Juan Manuel Rodríguez
Conseller de Catalunya Acció
Castelldefels (Baix Llobregat)