21 de març 2014

La DUI actua com escut i fa de pont per passar sobre riscos innecessaris.

#udic_dui_ja

La DUI actua com escut i fa de pont per passar sobre riscos innecessaris.

-----

A cada escala on llueixi una estelada anem-hi amb un sol clam: "Sou ... som ... dipositaris i garants de la vostra i nostra esperança"

Escolta Estelada amiga!

Quan tots som necessaris, els tous i els durs. Quan la DUI cada vegada és més urgent.

Escolta la veu de UDIC que vol declarar la Independència i vol fer-ho ja!

Sí "UDIC=DUI ja!"

Estelada amiga, tu que penges als balcons dels patriotes catalans, aquells que defensen i esperen amb delit la nostra independència. Tu que assenyales el seu compromís i anhel viu ...

Portadors i propietaris d'aquesta estelada valenta i lluminosa, ajudeu-nos a fer sentir la nostra veu, la veu de UDIC, de Jordi Fornas i els catalans que li fem costat.

Ajuda'ns ara quan hom vol encallar les coses, quan altres no fan el precís, quan ja fa temps l'autocensura impera.

Escolta! patriota amic de la Independència plena, amic de l'estat català independent.

Amigues i amics d'aquest Poble que anhela alliberar-se ... unim-nos amb UDIC per Declarar ja la Independència Catalana!

Una sola nació, un sol Poble, lliure com els altres pobles:

La Nació sencera, la llengua catalana, l'estat independent i la Constitució Catalana com la de l'Havana, breu, clara i potent!

Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció i contacte i promotor de UDIC.

07 de gener 2012

Contra el tancament de Tretzevents: La revista infantil Tretzevents tanca "per manca ...

Contra el tancament de Tretzevents: La revista infantil Tretzevents tanca
"per manca ...
: La revista infantil Tretzevents tanca "per manca de suport econòmic". Amb aquest breu i contundent enunciat ens assabentem que la revis...

26 de desembre 2010

"ara m'adono de veritat que el procés està encetat"

-
Salvador què hem de fer davant d'aquests noves sentències que pretenen reintroduïr el castellà l'escola. has pensat algun tipus d'acció? Per exemple penjar cartells demanat el boicot, etc.
Per cert volia desitjar-te un Bon Nadal !

----------------

- Hem de concentrar-nos en la lluita per la nostra independència com a Nació. Això és el que cal fer i fer-ho entendre a tots els catalans que estimen Catalunya i la nostra llengua. Aquest és el camí més ràpid i més segur, empènyer el procés d'independència ja encetat, no deixar que el Masos i els Montilles de torn adormin el nostre poble.

Un votant d'ERC i empresari molt espabilat d'Avià, ahir el vaig trobar i em va dir: "ara m'adono de veritat que el procés està encetat, tal com tu Salvador em deies" i jo li vaig respondre: "cada dia hi han més catalans -500.000 votaren "sí"- que faran tot el possible perquè el procés no s'aturi sinó que se n'incrementi el neguit!"

Bon Nadal i Independència !!!

Independència,
Independència i
Independència!

això és el que cal i no pas adormir-nos en "la són de la mort".


Salvador Molins, Berga (BIC,CA)

"Que siguem deu mil catalans els que hagin de ficar a la presó !"

El llegat de les Consultes és un llegat fidel i precís al llegat de Macià, llegat del qual encara viu i respira l'anhel de la nostra nació.

La història i els nostres fills recordaran com el Poble Català d'arreu de la Nació va ser fidel a l'esperit d'en Macià en tot l'afer de les Consultes des d'Arenys fins a Barcelona.

Haurem d'estar apunt de plantar cara perquè l'estat vol desenvolupar lleis que ens impedeixin celebrar la Consulta de Barcelona ... si cal que n'hagin de ficar deu mil a la presó! amb mi ja hi poden comptar!


----------------------------


Anem de pet a la Independència, per això ens cal intel·ligència, força i coordinació.

Ens
cal un "cos nacional" independentista coordinat amb un comandament únic
que podria ser rotatori. Ens cal amb representació del Poble i dels
polítics malgrat la dificultat que això suposa.

La tasca és immensa i ingent però no pas impossible.

La
tasca no la podem fer ni sols, ni separats, ni quiets o adormits.
S'imposa l'acció per moure aquest poble vers la clarividència i la seva
llibertat nacional.


Visquem el Nadal, visquem la tendresa, la justícia i la misericòrdia malgrat la dificultat que això també comporta.

"ja hem començat la independència. Els uns fa

poc, uns altres gairebé tota la vida, altres ho faran d’ací poc. Però això ja no té retorn."


Farem
que no tingui retorn! Alguns malden perquè això s'aturi però l'oblit ja
no és possible, aquesta ha d'ésser la nostra determinació:
INDEPENDITZAR TOT CATALUNYA de nord a sud i d'est a oest ...

Visqui Catalunya Lliure, visqui la llibertat per a tots els homes i per a tots els pobles!

Salvador Molins (BIC, CA)
-----------------
Comentari fet al blog d'Albert Cortés Montserrat (http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/186072)

19 de maig 2010

Parlament de Daniela Grau durant els Actes d'Elna

Discurs de Daniela Grau (membre de Catalunya Acció) pronunciat el diumenge 16 de maig de 2010 durant els actes organitzats conjuntament amb l'Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (IPECC) i la col·laboració de l'Ajuntament d'Elna, remembrant la Massacre de 1285 a la Catedral d'Elna, un dels episodis més cruels de la croada francesa contra Catalunya:

Benvolguts compatriotes,

quina sort tenim - malgrat les nostres seculars desgràcies com a poble conquerit i encara colonitzat - de poder comptar amb tants relats dels nostres avantpassats, com la crònica d’en Bernat Desclot del segle XIII. Fins i tot podem resseguir la formació dels primers comtats, és a dir de Catalunya mateixa. Segons dos historiadors especialistes en el tema, J. Bolós i V. Hurtado, tenim al Rosselló, Conflent, Vasllespir i Fenollet més de 600 documents d’abans de l’any 991, més que a qualsevol regió de l’Imperi carolingi que s’estenia fins a l’Elba i al Danubi. Som la memòria d’Europa, també a l’edat mitjana.

Actualment els intel·lectuals compromesos proclamen la necessitat del deure de memòria històrica. Així és que la Maternitat d’Elna ha esdevingut en pocs anys el lloc de memòria més concorregut de la Catalunya del Nord fins al punt que unes 80 nenes del Principat es diuen Elna.

Animar la nostra gent a recordar els traumes del 1939, silenciats durant 70 anys, és més fàcil, més lícit, més exitós, que no pas fer conèixer el traumes més antics, voluntàriament manipulats o ocultats durant segles, com més generalment tota la nostra història. Pel fet de no tenir un estat català, de no tenir govern propi, no podem elaborar nosaltres mateixos, en tota independència d’esperit, els nostres manuals escolars. Desconeixem la nostra història i no podem treure’n les lliçons.

En el cas de la massacre de la població d’Elna - 25 de maig del 1285 - per les tropes franceses comandades pel rei Philippe le Hardi, Felip l’Ardit, hi ha sense dubte una raó suplementària d’ocultació: admetre la responsabilitat i culpa d’un dirigent català traïdor i analitzar-ne les raons i no tergiversar el context, com ja mig segle més tard va fer un altre cronista, en Ramon Muntaner...

Ignorar les fallades és condemnar-se a repetir-les.

Elna no hauria estat assetjada ni massacrada si en Jaume II, rei de Mallorca, comte del Rosselló i de Cerdanya, senyor de Montpeller indegudament mitificat com a «lo bon rei Jaume», no hagués traït la pròpia paraula, si hagués respectat el conveni que havia signat sis anys abans amb el seu germà, el rei Pere de Catalunya-Aragó. S’havia compromès a ajudar-lo contra els enemics i a mantenir al Rosselló els Usatges de Barcelona i les Constitucions de Catalunya. Elna no hauria estat enderrocada, les dones violades, els nens gitats contra les parets, les esglésies cremades… si no hagués estat tan ingenu com per caure en les trampes sornegueres del monarca francès, que tenia el vistiplau i l’ajuda del papa per apoderar-se de Catalunya. En Jaume sabia dos anys abans de la massacre, el juliol 1283, que s’apuntava la invasió de Catalunya legitimada per la croada papal. A la primavera del 1285, el rei francès anava concentrant un exèrcit de tan gran poder com «de cent anys ençà la corona de França no havia ajustat» amb francesos, tolosans, bretons, flamencs, alemanys, anglesos «e quais de totes les llengües de cristians». L’endemà de Pasqua el rei Pere vingué a Perpinyà per parlar amb el seu germà i evitar la invasió, però en Jaume, fatigat, es tancà dos dies dins la seva cambra i preferí fugir d’amagat per les clavagueres del Palau Reial de Perpinyà, abandonant dona i fills, i refugiar-se a la Roca.

La població ella, oposà una heroica resistència. Primer Salses, frontera entre Catalunya i França, després el Voló i la Vila d’Elna. La croada acabà uns mesos més tard amb la victòria del Rei Pere anomenat el Gran, la derrota de les tropes franceses al coll de Panissars a l’Albera i la mort de Felip l’Atrevit.

En Jaume II lliurà el país a l’enemic, perquè confià més en el suposat aliat foraster, que no pas al propi germà. Confià més en una potència estrangera que no en les pròpies forces, en el poble català. Ai las, per desgràcia per a nosaltres del bressol de Catalunya, al nord, la història es va repetir cada vegada que el Rosselló fou donat en penyora, fou sacrificat, a canvi d’una pretesa ajuda dels francesos que se n’aprofitaren per conquerir el territori. Tanmateix vam continuar a resistir heroicament als invasors al llarg dels segles XV, XVI, XVII fins a l’annexió el 1659.

I avui, si sem encara aquí al cap de 350 anys, és perquè ens hem mantingut fidels a Catalunya.

Desitgem doncs que aquesta commemoració ens permeti retrobar la memòria i reforçar la consciència nacional. Que ens animi a desemmascar líders que mantenen Catalunya sotmesa, i que puguem tornar-nos amos del nostre destí. Agraïm a l’IPECC, Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana, la seva participació i al senyor Garriga Trullols la seva activa col·laboració. L’IPECC commemora any rere any fets transcendentals com la victòria catalana al coll de Panissars i la memòria d’en Macià a Prats de Molló, i contribueix ara a fer conèixer la il·lustra ciutat d’Elna, l’antiga Illiberis ibèrica, ciutat-màrtir al segle XIII i ciutat-bressol al segle XX. Com va dir l’historiador Josep Termes “la nació és el resultat del passat i de la història, però és també voluntat de futur”: Catalunya, estat independent.

Daniela Grau Humbert

Elna 16.05.2010

09 d’abril 2010

Internacionalitzem la nostra problemàtica: no som 4 províncies.

Tots els qui reivindiquem un estat català propi, sense alhora mencionar que Catalunya és una nació partida i colonitzada per dos estats opressors europeus,  perpetuen la mentida dels opressors: fer creure que Catalunya és una regió d'Espanya.

No podem a la vegada demanar un estat propi i continuar sent políticament correctes, és a dir,  fent  autocensura per tal d'agradar més. Aquest comportament ens ha sempre subjectat a l'enemic. Parlem molt de dignitat però no podem ser dignes quan tergiversem la veritat, quan ens portem com a esclaus amordassats.

El plantejament de la problemàtica nacional, és a dir, la denúncia de l'explotació nacional tant pel que fa al territori dins l'estat francès (el més pobre de França amb l'índex d'atur més elevat) com al de dins l'estat espanyol, no és només un plantejament ètic, de respecte de la memòria històrica, de fidelitat a les arrels, de complaença a una  minoria, la dels pocs catalans no colonitzats, ans al contrari és un plantejament pragmàtic. Ens podem permetre el luxe d'amagar la veritat quan la nostra supervivènvia com a nació europea està tan amenaçada?

Hem de dir la veritat per tres raons fonamentals: d'una banda per convèncer la resta d'europeus de l'existència de la nació;  d'altra banda per a obtenir l'ajuda de les altres nacions europees que malden per tenir un estat propi; i per fi per a donar coratge i orgull als nostres propis compatriotes, que ignoren en general fins els límits del nostre propi territori.

Europa és conscient des de fa decennis dels problemes de les regions transfrontereres i més o menys intenta trobar-hi solucions i donar pressupostos de desenvolupament. Però li falta fer el pas següent: reconèixer que molts problemes regionals transfronterers oculten de fet problemes nacionals i que concedir diners a regions que no tenen una existència legal -com la Catalunya del Nord sotmesa al doble colonialisme, al de París i al de Montpeller- i que per això no poden autoadministrar-se en tota llibertat, és posar un pegat en un banc.

A Europa només se sap que Catalunya és una regió d'Espanya i que per tant com a màxim ha de reivindicar  més autonomia. Com convèncer-los que no som una regió d'Espanya, que volem un estat propi, si no els informem d'entrada que som una nació esquarterada, doblement oprimida des de fa tres segles? A més,  plantejar la doble opressió nacional per part de l'estat francès i l'estat espanyol i divulgar-ho a nivell internacional fa dels bascos, dels bretons, dels alsacians, dels corsos, i de la llarga llista dels colonitzats per França a ultramar que ho veuen i ho escolten a les televisions i a internet, uns aliats potencials.

Exposar la causa pròpia tot i defensant a la vegada la causa dels altres no és sumar més forces? No és reforçar la credibilitat que es vol aconseguir? Com s'explica que nosaltres catalans ens glorifiquem tant de ser universalistes per defensar la pau i fer ajudes humanitàries a tot arreu, no en som gens per a defensar la pròpia causa?  Com és que preferim minimitzar-la, diluir-la, quedar dins un marc provincialista, en lloc de ser els portaveus dels pobles colonitzats arreu i més particularment dins una Europa autosatisfeta que es creu democràtica?

Una raó nogensmenys important de plantejar la problemàtica nacional, sempre il·lustrada pel mapa dels Països Catalans amb noms de totes les ciutats puntals, és enfortir la consciència nacional, l'autoestima, el coneixement propi dels catalans colonitzats que en saben tan poc com els forasters del propi país. Com ha de saber un català del Nord que té una història pròpia, una llengua mil·lenària, que pertany a una nació i que doncs pot aspirar a un estat propi si ni tan sols ha vist mai un mapa dels Països Catalans i si els representants catalans a les instàncies europees no tenen el valor i l'encert de divulgar-lo públicament?

Tant en Pau Casals com l'Oscar Ribes van saber aprofitar l'avinentesa d'un discurs a escala mundial per a al·ludir a l'existència de tots els Països Catalans. Ells la van situar fa decennis en un pla cultural i lingüístic; ara a Europa és el moment de denunciar els colonialismes interiors, el negacionisme pel que fa a l'existència de nacions partides per falses fronteres, víctimes de genocides identitaris ocultats.

No precisar quins són els territoris de  la nació catalana és perpetuar la  traïció del govern d'en Pujol que afirmava en rètols penjats a l'Alt Empordà: "som una nació, som 6 milions" com si Catalunya comencés a la Jonquera. Nosaltres els exclosos, catalans del Nord, mallorquins, valencians, andorrans, algueresos, no podem permetre que s'oculti  la catalanitat compartida per raons pretesament pragmàtiques.

El vertader pragmatisme al segle XX  és fer discursos desalienadors, és posar fi a tres segles i mig de colonització, és convèncer-nos que ens han formatat per a amagar el cap sota l'ala, per a pidolar,  per a acontentar-nos de reivindicacions minimalistes: constitució espanyola, amnistia als botxins franquistes, estatutet derrotat ja mig segle abans, i ara nació limitada a les 4 províncies.

El vertader pragmatisme és trencar amb l'autocensura colonial, és difondre les legítimes raons del nostre combat, és desalieanar el nostre poble.

Daniela Grau Humbert
Consellera de Catalunya Acció (Catalunya del Nord)

07 de març 2010

Les primàries de la Independència

Article del blog Es Poblat d’en Talaiòtic:

Ara fa un any que el pes de Catalunya tot just va començar a caure sobre Europa amb la manifestació dels 10Mil a Brussel·les per l’autodeterminació. Se’n va parlar en mitjans de comunicació de tot el mon, però aquell fet no es va quedar en una acció aïllada i els 10Mil a Brussel·les es van convertir en els Deumil en xarxa per l’autodeterminació.

Arenys irreductible

La seva següent iniciativa seria promoure un referèndum d’autodeterminació que ni tan sols va ser admès a tràmit pel Parlament de Principat, amb els vots en contra de CiU i ERC. I avui és evident que aquella negativa del Parlament colonial no va quedar sense conseqüències. Un grup d’irreductibles arenyencs es rebel·laren contra el col·laboracionisme amb l’invasor i contra tanta mediocritat política i es van disposar a organitzar una consulta privada que convertiria el 13-S en el detonant d’una explosió en cadena de participació democràtica.

Les amenaces de l’Estat castellà contra l’Ajuntament d’Arenys de Munt mitjançant l’advocat de l’Estat i la Delegació del Govern, la pressió dels partits colonialistes i la presència dels feixistes més tronats no van fer més que animar la població a donar el seu vot en total llibertat i plantant cara als antidemòcrates espanyols. Personalitats i entitats que havien ignorat i menystingut la consulta que s’estava organitzant a Arenys, davant la trascendència que agafava l’esdeveniment, van haver de córrer a situar-se en el mateix. I naturalment la jornada amb la històrica proclamació dels resultats amb l’espectacular victòria del sí va ser un nou triomf mediàtic internacional. Havien començat les primàries de la independència.

L’actuació de CiU i ERC que al Parlament havien rebutjat la iniciativa per un referèndum també s’ha hagut d’adaptar a l’impuls decidit que des de la societat civil es donava al procés de consultes per tal de no quedar més en evidència i sortir-ne perjudicats.

13D Avui, mig any després d’Arenys, prop d’un milió de persones ha tingut ja l’oportunitat d’expressar-se a favor o en contra de la independència de la nostra nació amb consultes a la ciutadania realitzades en diverses poblacions el passat 13 de desembre i el 28 de febrer. I els resultats canten: més d’un 90% han votat SÍ a una Catalunya independent. Naturalment els contraris a la democràcia, els que voldrien que la població no pugui expressar la seva opinió sobre qüestions fonamentals que interessen els ciutadans, tenen encara tots els mitjans per intentar treure trascendència a les consultes: el silenciament dels mitjans de comunicació, el boicot dels polítics colonialistes i col·laboracionistes, i de les institucions excepte dels municipis on es celebren les consultes, si tenen el suport de la majoria de l’Ajuntament. L’objectiu és no incentivar la participació, però així i tot els resultats són espectaculars i esperançadors. Amb inclusió en el cens amb dret a vot dels majors de 16 anys i els immigrants, la participació global és d’un 25%, que evidentment seria molt major si es descomptassin aquests col·lectius i més encara si es tractàs d’unes consultes oficials, amb la publicitat i la maquinària institucional funcionant i els partidaris del no fent la seva campanya. Ara volen fer creure que tots els que no voten són contraris a la independència, però menteixen i ho saben, perquè amb els resultats actuals i una participació superior al 50% el sí continuaria essent el guanyador.

Però l’important d’aquestes consultes ara mateix no és la participació, ni tan sols que la majoria a favor del Sí sigui tan clara, sinó la pròpia celebració de les consultes. És posar la independència en el centre del debat polític. És posar contra les cordes els impediments de l’Estat contra els nostres drets democràtics (on han quedat les amenaces de l’Estat contra els Ajuntaments que donassin suport a les consultes?) i la comoditat dels polítics que es fan dir nacionalistes i independentistes i actuen per activa o per passiva en contra de la nostra nació. És la repercussió internacional d’un poble que vol tornar a ser amo del seu destí mentre altres nacions en situació semblant a la nostra s’admiren i aprenen del nostre exemple. I és posar per primera vegada tot el teixit social d’entitats i plataformes a treballar de forma coordinada per un objectiu comú. El salt tant qualitatiu com quantitatiu és inqüestionable: hem passat de comptar adherits en plataformes i manifestants amb intencions diverses i ambigües a comptar vots directes i explícits dels ciutadans per la independència!

Ara les pròximes cites són el 25 d’abril, en què grans ciutats com Girona o Lleida podran donar el seu vot, i una nova sortida a l’exterior el 8 de maig a Ginebra davant la seu europea de l’ONU per continuar posant la llibertat de Catalunya en l’agenda internacional.

Creuem el pont 

A les Illes mentrestant es va constituir el passat desembre la Plataforma Avançam de regidors de diferents partits favorables a l’exercici del dret a l’autodeterminació i de la realització de consultes populars sobre qüestions d’interès per la ciutadania, en el que seria l’equivalent de Decidim.cat del Principat. D’aquí a la celebració de consultes efectives sobre la independència per part d’entitats illenques encara hi ha camí a fer, però la seva presentació pública ja ha provocat els mateixos comentaris despectius i sense cap fonament dels antidemòcrates que posen per davant de tot la submissió a Espanya. Més nerviosos es posaran encara el dia que s’arribi a constituir un Menorca Decideix per organitzar consultes sobiranistes als nostres pobles. Potser descobririen llavors els colonialistes que entre els votants del PPSOE també hi ha menorquins que no veurien gens malament deixar de dependre d’una Espanya que ens resulta una càrrega.

És evident que fa temps que el braç popular del procés d’independència camina amb determinació cap a la creació d’un Estat propi, el que continua faltant és el braç polític i institucional. I està per veure si amb tot aquest moviment hi haurà prou habilitat per articular una proposta política que pugui reflectir-se a les institucions. Els que menystenen els resultats de les consultes no diuen que en la majoria de poblacions el SI ha obtingut tants o més vots que qualsevol dels actuals partits polítics amb representació als municipis on s’han fet. El full de ruta a seguir per tant després de les primàries és evident. La vista està posada en les properes eleccions al Parlament del Principat previstes pel proper octubre o novembre. L’oportunitat d’evolucionar de les primàries de la independència a convertir les eleccions colonials en un autèntic plebiscit és a la cantonada. Serà finalment possible que els vots per la independència en les consultes es tradueixin en vots per la independència a les institucions?  I si s’aconsegueix, quina serà la situació d’aquí només un any?

01 de març 2010

II Centenari de la Revolta menorquina de 1810

Article del blog Es Poblat d’en Talaiòtic:

Avui dia 1 de març és el Dia de les Illes Balears, la festa oficial de celebració de l’aprovació del primer Estatut colonial de les illes sota el règim de la Restauració borbònica espanyola ara fa ja 27 anys. Una festa que naturalment i tot i el temps transcorregut no té cap trascendència ni tradició popular i es limita als actes i discursos institucionals de rigor. Una diada enguany marcada a més per la crisi política pel degoteig constant de casos de corrupció en la partitocràcia balear.

Curiosament, aquesta data coincideix amb la d’un altre esdeveniment rellevant en la història dels menorquins, encara que totalment desconegut per la gran majoria: la Revolta menorquina de 1810. El II Centenari d’aquells fets passarà també segurament desapercebut en els discursos oficials d’avui i en els mitjans de comunicació menorquins i més encara els balears. I no és estrany, perquè en tot poble ocupat és sempre de gran utilitat mantenir en el desconeixement de la pròpia història la població sotmesa. En realitat, la revolta havia començat el vespre del dia 28 de febrer a Alaior, segons relata l’historiador Miquel A. Casasnovas, i l’1 de març va esclatar a Maó i es va estendre als altres pobles de l’illa. Però a qui devem la major difusió i estudi d’aquest episodi de la nostra història és a Andreu Murillo amb la seva obra “La Revolta menorquina de 1810”.

Per què es va provocar aquella revolta? Feia 8 anys que Menorca havia estat incorporada a Espanya en virtud del Tractat d’Amiens. En paraules del propi Murillo, allò implicà un canvi de sobirania, però no de condició. Menorca passaria de ser colònia britànica a colònia espanyola, contràriament al que afirmava la propaganda oficial contemporània de “retorn al senyor natural”. Altres autors com Hernández Sanz o Riudavets comparteixen l’opinió que el govern liberal dels anglesos fou substituit per l’absolut i restrictiu dels espanyols. El malestar acumulat amb la implantació de l’administració espanyola a Menorca, les ingerències en les institucions menorquines, que a la pràctica quedaven buides de contingut i sota el control del Governador, l’abolició de la franquícia comercial que els menorquins havien tingut sota sobirania britànica, la imposició de la duana, la progressiva pressió castellanitzadora i els insults i menyspreus del nou bisbe castellà Pedro Antonio Juano, van acabar amb la paciència dels menorquins. L’assalt a dependències oficials i a les cases dels nous administradors espanyols no es van poder aturar per les autoritats. Finalment es decretava l’expulsió dels espanyols, la suspensió de les quintes, dels drets de duana, de l’estanc i del paper segellat. Però les provocacions de l’ajudant del Governador van fer que els menorquins continuassin la revolta i es va aconseguir també l’expulsió del bisbe Juano.

Durant un temps els gremis menorquins que s’havien revoltat es van apropiar del poder i les disposicions del Governador es dictaven d’acord amb la seva voluntat. En la pràctica Menorca tindria una independència de fet però que en cap moment es proclamaria formalment com sí que farien les colònies americanes, pel que jurídicament la nova situació suposava més una autonomia de caràcter fins i tot més econòmic que polític. Les temptatives de demanar l’ajuda anglesa per defensar el nou règim menorquí toparien amb l’aliança angloespanyola del moment contra França, i la resposta britànica era que no es podien immiscuir en una “qüestió interna” del regne d’Espanya. Naturalment en el llenguatge diplomàtic l’alternativa venia implícita en el missatge dels anglesos, en un context que es repetiria en el segle següent amb els autonomistes catalans del Principat davant el president nordamericà Wilson. La resposta britànica hauria pogut canviar dràsticament, i també el nostre futur, si els menorquins haguessin convertit la “qüestió interna” espanyola en una qüestió internacional oficialitzant la independència. Però no va ser així, i al final novament el poder espanyol aconseguí restablir el seu imperi a Menorca, amb l’empresonament o execució de participants en els disturbis, i imposició d’una multa als municipis revoltats. El que vindria després, forma part del nostre passat i present colonial.

Avui capvespre a les 18:00 hores a Maó, a l’Arxiu d’Imatge i So de Can Victori (Camí des Castell 28), una trobada organitzada pel PSM sobre “El Menorquinisme polític 200 anys després de la Revolta menorquina” serà l’únic acte en què es commemoraran aquells fets amb la xerrada de l’historiador Amador Marí, la presentació del llibre “La nació dels Menorquins” de Nel Martí, i la presentació de la Plataforma de regidors pel dret a decidir a les Illes Balears. El propi full que anuncia l’acte explica que “L’aventura sols durà uns pocs mesos, però 200 anys després encara continua vigent: seguim reclamant un tracte fiscal just, seguim treballant per disposar de suficient autogovern per crear el nostre model de país, i seguim lluitant pel reconeixement de la nostra identitat”. I és que continua vigent perquè com aquells menorquins de fa 200 anys, ens equivocam de marc. Continuam plantejant la nostra reivindicació en termes de “qüestió interna espanyola”. I ens continuam embestint contra la mateixa paret una vegada i una altra. No hem de reclamar “un tracte fiscal just” a Espanya (que no ho farà mai!), sinó disposar i gestionar la totalitat dels nostres impostos; no hem de treballar perquè Espanya ens dóni “suficient autogovern” (que no ho farà mai!), sinó disposar del nostre propi Estat; no hem de lluitar perquè Espanya reconegui la nostra identitat (repetesc: que NO HO FARÀ MAI!), sinó perquè ens reconeguin els altres Estats del món sencer d’igual a igual. Només quan acabem de fer la passa que no van fer els menorquins de 1810 ni els autonomistes dels s. XX podrem deixar de reivindicar, per començar a construir de veritat el país que volem i que ens mereixem en l’Europa mediterrània del segle XXI.

11 de juny 2009

L’1 de juliol, vaga de blogs!

Article del blog Es Poblat d’en Talaiòtic:

Ho vaig anunciar al final de l’article Ja ens l’han colat com una possibilitat, i no cal esperar més per prendre la decisió. La substitució de TV3 a les Illes pel canal internacional TV3Cat, que emet la programació pròpia de TV3 i el canal 33, és el primer pas per fer desaparèixer també el segon canal de Televisió de Catalunya a les Illes. Era totalment previsible, i les darreres notícies ja ho confirmen. Malgrat la informació apareguda el passat diumenge al DBalears.cat que anunciava l’oferiment per part d’IB3 a TVC d’emetre el canal 33 i el 3/24 per TDT a les Illes, ja vaig escriure en un comentari a la mateixa notícia que aquest oferiment no tenia cap credibilitat. La recepció de TV3Cat amb l’excusa dels drets d’emissió també afecta el Canal 33, que emet documentals i sèries estrangeres, i suposa que part de la programació del Canal 33, la pròpia que s’emet per TV3Cat, queda duplicada. Per aquest motiu, ja es prepara el terreny per substituir el Canal 33 pel canal de notícies 3/24, que només emet programació pròpia i que ja no cal per tapar la programació “no desitjada” de TV3 com es venia fent des de principis d’enguany.

Efectivament, ja s’ha anunciat l’arribada del 3/24 per TDT a les Illes per finals d’aquest mes. Curiosament,  no es faria mitjançant el segon múltiplex que es deia que era necessari per poder emetre dos canals de TVC, sinó emprant el primer múltiplex pel que emet IB3 i ara ja també TV3Cat. En conseqüència de tot açò, finalment apareixen les primeres veus que des d’algun mitjà de comunicació alerta que el Canal 33 també està en perill a les Balears. I ja era hora que algú ho digués! Per si tota aquesta endemesa fos poc, el pocavergonya de n’Antoni Martorell s’atreveix a dir que reclamar TV3 és “fer el ridícul”!!

Amb aquest panorama, ja puc confirmar que a partir del proper 1 de juliol, començaré la meva particular vaga indefinida d’articles a Es Poblat d’en Talaiòtic. Els motius i objectius d’aquesta vaga són ben evidents. Amb aquesta decisió vull expressar la meva repulsa més rotunda contra les limitacions polítiques a la lliure recepció de les televisions públiques en català del nostre propi país. En aquest bloc he intentat aportar des de fa ja més de dos anys informació i previsió del que estava a punt de passar amb el nostre espai comunicacional. Potser si les paraules no serveixen, el silenci sigui més ensordidor.

Aquesta és una decisió personal, però en una conversa mantinguda amb en Wenç (del bloc Ca’n Lluri) via mail, m’ha manifestat la seva adhesió a la vaga, i hem començat a parlar d’estendre la vaga per tota la blogosfera d’arreu del país. Naturalment, no es tractaria de fer una vaga indefinida per part de tothom, però sí una nova acció coordinada dels blocs del país el dia 1 de juliol amb el lema VAGA DE BLOC: VOLEM TV3 A LES ILLES, i simplement penjar la següent imatge (o qualsevol altra que es consideri convenient) a l’apunt:

VolemTV3 - Vaga de blocs

La imatge ha estat elaborada per en Wenç a partir d’un cartell previ d’ACPV que també reivindica la recepció de TV3 al País Valencià. A partir d’aquí, que cadascú doni a la vaga la durada que consideri convenient: un dia, una setmana… Per la meva part, durant el temps que duri la meva vaga, només penjaré a Es Poblat enllaços a altres articles, notícies, vídeos o webs que consideri interessants quan ho consideri convenient, però no articles. Açò no vol dir que desapareixeré, es tracta d’una vaga i no d’un abandonament del bloc, i puc continuar deixant comentaris aquí o a d’altres blocs, a Facebook, els fòrums del Racó Català, o escrivint als blocs de Catalunya Acció o de Nova Història… La vaga seguirà, per tant, l’estil iniciat per en Xavier Mir ara fa un any amb la seva pròpia vaga de bloc, i que en el seu moment ja vaig comentar que, una vegada més, el seu exemple hauria de ser tingut en compte de cara el futur.

Els motius que em faran abandonar la vaga és una acció decidida dels nostres governs de caminar cap a la reciprocitat oberta demanda per l’Obra Cultural Balear, i concretada a l’article Les bugades, els llençols i TV3, de Tribuna.cat:

– Que sigui restablert de manera immediata el senyal de TV3 a les Balears.

– Que es garanteixi l’arribada del Canal 33 a les Illes Balears.

– Que el Govern de les Illes Balears posi en marxa el nou Multiplex destinat a fer possible l’arribada de quatre a sis nous canals en català.

– Que el canal 3/24 ofereixi informació de les Balears de manera estable i permanent i, obviament, que es pugui veure a les Balears.

– Que IB3 i la CCMA arribin als acords necessaris per tal de fer canals temàtics conjunts.

En cas que no es compleixin tots o la majoria d’aquests objectius, només reprendré l’activitat normal en cas que l’actualitat m’ho faci recomanable, però tampoc descart el cessament definitiu de l’activitat d’en Talaiòtic.

Així idò, tothom que tengui un bloc que estimi aquest país i la seva llengua queda convocat l’1 de juliol a la vaga de blocs.

10 de juny 2009

Acte de Sobirania

CRIDA A LA NACIÓ CATALANA
CRIDA AL POBLE CATALÀ

CAL FER un Acte de Sobirania!
PLANTEM-NOS! DIGUEM PROU!

Compatriotes,

S'ha fet evident que la via autonòmica és una via morta, que no duu enlloc ni ens permet avançar i que ens aboca, en definitiva, a desaparèixer com a país i com a poble.

Estem davant d’una situació d’emergència nacional que reclama de les nostres autoritats i del nostre poble l’assumpció de responsabilitats i la recerca d’una sortida que garanteixi la continuïtat de la nostra cultura, la nostra llengua i la nostra manera d’interpretar el món.

Des del Grup Acte de Sobirania proposem que sigui el nostre poble qui emplaci els nostres representants polítics a acabar amb aquesta situació d'asfíxia i mort lenta. Per això, fent un pas endavant, us proposem que us afegiu a aquesta crida i materialitzeu el vostre compromís amb el país.

El Grup Acte de Sobirania no és ni una plataforma ni una associació. Som un grup de persones, amb capacitat i experiència en el món associatiu que, sentint-nos hereus de l’esperit de l’Assemblea de Catalunya, de la Marxa de la Llibertat, de les manifestacions del 2006, el 2007 i de Brussel·les, convoquem el poble de Catalunya a:

- Concentrar-nos, el dia de Corpus (11 de juny) a 2/4 de 8 del vespre, a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, davant la Generalitat, per escenificar la defunció de la via estatutària i emplaçar els nostres polítics a donar resposta a les nostres demandes, resposta que recollirem el dia 27 de juny al Parlament.

- Plantar-nos, el dia 27 de juny a partir de les 5 de la tarda, davant del Parlament, sortint de l’Arc del Triomf, per exigir als nostres representants electes que ens explicitin si estan disposats o no a fer un Acte de Sobirania que permeti reprendre un projecte de construcció de la Nació Catalana lliure i sobirana.

Ha arribat l’hora de creure’ns, com a col·lectiu i com a poble, capaços d’urgir els nostres representants perquè tirin endavant un veritable projecte nacional, projecte que volem saber si comparteixen o no amb nosaltres.

NOMÉS EL POBLE QUE HI VA, HI ARRIBA
UN PAÍS LLIURE, UN PAÍS MILLOR

Grup Acte de Sobirania
grup@actedesobirania.cat
http://www.actedesobirania.cat
http://www.facebook.com/group.php?gid=44981583423&ref=share

08 de juny 2009

Els responsables i els motius de l’estafa de TV3Cat

Article del blog Es Poblat d’en Talaiòtic:

La desaparició de l’emissió de TV3 a les Illes i la seva substitució pel canal internacional TV3cat té uns culpables que cal tenir ben identificats. Són els que tenen una responsabilitat política directa en la recepció de les televisions públiques del Principat i les Balears i que destaquen per la seva gestió nefasta en el desplegament d’un espai comunicacional comú i en la nostra llengua, afavorint interessos diferents als generals del país i de la normalització lingüística.

Els Presidents del Govern de les Illes Balears i de la Generalitat de Catalunya:

Francesc Antich (PSOE), i José Montilla (PSOE), com a màximes autoritats dels respectius governs colonials de les Illes Balears i del Principat, són els culpables màxims de l’esquarterament de les emissions d’IB3 i de TV3. Tots dos coincideixen en formar part del Partit Espanyol, pel que en cap cas poden al·legar en aquesta situació la manca de sintonia política que els serveix de pretext en la reciprocitat amb el País Valencià. Al contrari, la decisió de no emtre TV3 i IB3 entre els dos territoris catalans sinó les seves versions internacionals, l’assumeixen com a pròpia i correcta (pels interessos que serveixen, és clar). També cal anomenar els seus predecessors en el càrrec, Jaume Matas (PP) i Pasqual Maragall (PSOE), que van governamentalitzar el senyal de Televisió de Catalunya a les Illes i que ara ha permès als actuals executius actuar contra la lliure recepció d’aquesta televisió. No oblidem que durant la presidència de Matas i Maragall, José Montilla era ministre d’industria i ja llavors es carregaven entre tots TVC a les Illes i el País Valencià per afavorir la implantació de LaSexta i d’IB3.

El Conseller de Presidència de les Illes, i el de Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya:

Albert Moragues (PSOE), i Joan M. Tresserras (ERC) van ser els signants de l’acord d’esquartament d’emissions el passat mes de gener. Un document que ja deixava clar que la reciprocitat només s’aplicaria a la programació pròpia, deixant al marge la programació adquirida de fora. Tots dos han fet declaracions en la darrera setmana en defensa de la decisió adoptada de substituir TV3 per TV3Cat a les Illes i qualificant-la de necessària per respectar la “legalitat”. Estan tan emmerdats que no paren de dir coses contradictòries: mentre en Tresserras declara que s'ha de respectar la “legalitat", altres del seu mateix partit demanen que es comprin els drets d'emissió per arribar a tot el territori, que és el que cal fer.

El Director General de l’EPRTVIB, i la directora general de la CCMA.

Antoni Martorell

Antoni Martorell i Rosa Cullell, com a responsables dels mitjans públics de comunicació implicats, també són culpables de la desaparició de TV3 a les Illes. La vinculació a UM del primer, partit que en va ser l’artífex del seu nomenament, i a la PSOEvergència de la segona, també són de domini públic. El model provincià i sotmès a l’hispanocentrisme que propugnen aquests partits es transmet en l’actuació dels mitjans públics sota la seva direcció política ja des del moment de la designació en el seu càrrec, amb la neteja de professionals no afins al colonialisme, i que ara s’expressa en l’amputació de TV3 a les Balears.

Tampoc la directora de TV3 Mònica Terribas es salva del regionalisme i surt en defensa de la substitució de TV3 a les Illes. No val dir que es podrien comprar els drets però que després els programes no es podrien emetre perquè no és cert. Aquesta excusa pot servir per tornar la pilota als polítics, però s’ha de deixar clar que no és una qüestió de LEGALITAT, no s'ha de canviar cap llei perquè TV3 o IB3 puguin emetre íntegrament per tot el territori, és una qüestió de VOLUNTAT POLÍTICA, i de pagar els drets corresponents, i açò és el que no volen fer. Allò que entre TV3 i IB3 és un greu problema de “legalitat”, es veu que no és cap problema amb Canal 9, que emet en TDT al Principat tota la seva programació de pel·lícules i sèries en castellà. Tampoc a ningú li suposa cap inconvenient que una mateixa pel·lícula estrangera es pugui passar per totes les televisions espanyoles, que comparteixen un mateix territori, i en canvi aquesta possibilitat és negada en les televisions catalanes.

També els partits i coalicions que donen suport als actuals governs del Principat i les Illes, el Bloc per Mallorca (ACN), PSM-Menorca (Volem veure TV3, d’Eduard Riudavets), Eivissa pel canvi, Iniciativa per Catalunya, tenen resposabilitat en aquest despropòsit. Potser més indirecta, és cert, però indefugible. Les declaracions i protestes que ara es difonen per part d’aquests socis parlamentaris i de govern (tots excepte ICV) queden bé, però es produeixen de forma reactiva quan el mal està fet. S’hauria d’haver estat molt més contundent en la defensa de la normalitat televisiva al nostre país per evitar el que era previsible que farien els responsables. Seran capaços ara de reconduir la situació?

Articles com el d’en Gabriel Bibiloni amb TV3 i el país, o en Francesc Sintes amb Indignat amb el PSOE i amb altres, i amb Coses del PSOE, donen una idea precisa dels motius ideològics i polítics de fons que han provocat aquesta situació. Per una banda, com diu en Bibiloni, “el nostre espai comunicacional és víctima de l’Estat autonòmic, que crea un àmbit de tot l’Estat per als mitjans en castellà, on aquest és l’idioma hegemònic, i uns àmbits autonòmics on són encaixonats els nostres mitjans i la nostra llengua”. El regionalisme provincià espanyol impedeix que hi hagi voluntat en els polítics de resoldre la qüestió dels drets d’emissió més enllà del respectiu àmbit autonòmic. Per en Bibiloni també està ben clar que “aquests senyors mai no han volgut fer una televisió nacional, perquè —convergents o tripartits— no creuen en el projecte ni en la nació. TV3 (i els altres canals de la Corporació) ha estat sempre una televisió autònomica —amb tota la qualitat que es vulgui—, fruit d’una mentalitat regionalista i hispanoautonomista i propagadora d’aquesta mentalitat". Per altra banda, en Francesc Sintes dóna una vegada més en el clau recordant que els efectes d’aquesta acció contra TV3 a les Illes aconsegueix dos objectius, “obligar-nos a veure IB3” i “fomentar que augmentin els ingressos publicitaris de La Sexta, cadena amiga del partit”. I no és d’estranyar, perquè també era ben coneguda l’obsessió sociata d’aconseguir que la SER fos líder d’audiència al Principat per damunt de Catalunya Ràdio.

El fet és que, mentre esperam que internet ens solucioni la lliure recepció d’emissions en el futur com explica en Pau Obrador a TV3… encara, no podem renunciar ni renunciarem a impedir que els interessos culturals i nacionals quedin sotmesos als interessos mercantils dels partits colonialistes i els seus amics. Perquè com expressa en Guillem Benejam, Volem TV3 a les Illes. Tan senzill com açò.

07 de juny 2009

La Nostra Europa

Article del blog Es Poblat d’en Talaiòtic:

Grandíssim vídeo per un dia com avui, que amb el pretext de l’himne d’Europa més d’un s’endurà una sorpresa i descobrirà que aviat tindrem el lloc que ens correspon entre les nacions d'Europa. Gaudiu-lo i escampau-lo per tot arreu!

 

Himne d'Europa - National Anthem of the European Union from Manel on Vimeo.

01 de juny 2009

Ja ens l’han colat!

Article del blog Es Poblat d’en Talaiòtic:

Dia 1 de juny passarà a la història com el dia en què TV3 ha desaparegut de les Illes Balears. Després de més de dues dècades de veure el primer canal de Televisió de Catalunya, els governs colonialistes del Principat i les Illes han perpetrat el major atemptat contra l’espai comunicacional comú que es va començar a construir des de la societat civil. Finalment, el senyal de TV3 ha estat substituit pel del canal internacional de TVC, i açò vol dir que només podrem veure produccions pròpies. No ha estat una sorpresa, des dels inicis d’Es Poblat s’ha vingut avisant d’aquesta possibilitat, d’aquest temor que ara s’ha convertit en realitat. La signatura del patètic acord de reciprocitat el passat gener marcava el camí, i de la mateixa manera que al Principat ja només s’emetia la versió satèl·lit de la televisió balear, a partir d’ara els televidents illencs veurem de TV3 el mateix que es pot veure des de l’estranger, res més.

Les formes amb que s’ha produit el canvi tampoc podien ser més sigiloses, i açò encara ho fa més fastigós. Es pensen que som estúpids. Quan he encès avui el televisor i m’he trobat en el lloc de TV3 el nou logo de TVCi ara rebatejat com a TV3CAT, ho he entès tot d’una. El canvi de TV3 per TVCi hauria estat massa lleig i evident, calia mantenir el mateix símbol per fer semblar el que no és. Aquest era el motiu del canvi de nom del canal internacional anunciat fa poc. La diferència de logos entre TV3/TV3cat i IB3/IBsat és gairebé anecdòtica o imperceptible, però la realitat és que NO ÉS EL MATEIX CANAL i ens quedam definitivament sense la programació de pel·lícules, sèries i documentals. S’ha acabat poder triar entre la pel·lícula de TV3 o IB3 dels dissabtes, la normalitat per la llengua que aplaudia quan es van iniciar les emissions íntegrament en català de la televisió balear s’ha esfumat de nou. I el pitjor podria arribar si els nacionalistes espanyols de na Rosa Estaràs i companyia tornassin al govern balear i castellanitzassin el canal illenc una altra vegada. Aleshores no quedaria cap opció de veure una programació en la nostra llengua que sigui mínimament apta per arribar al gran públic.

La notícia ja ha aparegut als diaris digitals com Vilaweb, l’Avui, Crònica, Directe.cat, El Singular Digital. Tots ells proclamen la substitució de TV3 pel canal internacional i les queixes de l’OCB per aquest fet, així com pel tractament marginal que TV3 ha donat a les Illes durant tots aquests anys. Però no consta cap avís ni cap informació per part de TV3 ni d’IB3.

Continuam igual que fa 20 anys, reclamant que “Volem TV3”, amb la diferència que abans només teníem dos canals espanyols i ara en rebem 20. La situació és molt greu i mereix accions decidides i contundents per part de la societat civil i dels polítics illencs compromesos amb la diginitat del nostre poble per aconseguir el restabliment efectiu de les emissions recíproques de la programació íntegra dels canals públics en català. És hora de deixar clar que aquesta situació és inacceptable. Què pensen fer el PSM i ERC com a corresponsables dels governs dels colonialistes del PSOE per redreçar aquest despropòsit? Perquè no basta un comunicat de rebuig com ja ha fet el PSM (ERC ni açò). Ja tenen clar els colonialistes que aquestes insatisfaccions dels votants dels seus socis els poden costar el govern el 2011? Per la meva part, el proper 1 de juliol, quan es produeixi l’apagada analògica a Menorca i les Pitiüses, serà moment de valorar la situació en què queda el panorama televisiu en català i de decidir si començ una vaga de bloc a Es Poblat com a forma de protesta per aquesta dissolució planificada de l’espai comunicatiu català.

23 de maig 2009

A un mes de l’apagada analògica

Article del blog Es Poblat d’en Talaiòtic:

Queda només un mes i pocs dies per l’apagada analògica a Menorca i Eivissa. Per difondre aquest esdeveniment, a la web d’IB3 n’han posat un comptador amb el compte enrere que marca el temps que queda perquè arribi el moment. I en aquestes altures, a la nostra illa les dificultats per la recepció de la televisió digital terrestre encara són insistents: canals que apareixen i desapareixen per interrupció del senyal, problemes de pixel·lació de la imatge… Les notícies aparegudes a la premsa local asseguren que el Govern de les Illes tindrà enllestits els repetidors que falten perquè la tota la població tengui accés a la TDT per dia 30 de juny, i que fins i tot hi haurà cobertura on fins ara no arribava bé la televisió analògica. Esperem que així sigui, perquè sinó haurem de recordar als nostres governants aquesta campanya del “Si no tens TDT, no tens tele” amb la que ens adverteixen des de fa mesos perquè adaptem antenes i comprem descodificadors. I que no ens venguin amb excuses que a Ciutadella encara podrem rebre la televisió analògica reorientant les antenes cap a Mallorca, on l’apagada està prevista per final d’any.

Una altra qüestió és el problema de la recepció de les televisions en català, del que des d’Es Poblat he tractat àmpliament. Al diari Tribuna.cat informen de la preocupació expressada per l’Obra Cultural Balear “per la propera apagada analògica a Menorca i a Eivissa, el 30 de juny, que suposarà que els ciutadans d’aquestes illes deixaran de veure el Canal 33 i els canals valencians, emissores que arriben al conjunt de l’arxipèlag des dels seus inicis”. Segons Tribuna, “l’OCB també demana, tant al Govern de les Illes Balears com a la Generalitat de Catalunya i a la Generalitat valenciana, que arribin a acords que permetin l’arribada al conjunt de les Illes Balears del màxim de canals en català, entre els quals hi ha d’haver inexcusablement el Canal 33, el 3/24 i Punt 2”.

Des del bloc del diputat Eduard Riudavets s’informava fa poc de la resposta del Conseller Carles Manera a una pregunta parlamentària sobre el segon múltiplex autonòmic que ha de permetre la recepció dels canals en català, on preveu que aquest entri també en funcionament el dia 1 de juliol. Sembla, per tant, que finalment tenim aquest segon múltiplex que s’havia anunciat fa un any i que a principis d’enguany encara no era una realitat. Seria una gran notícia poder disposar d’aquests quatre canals del segon múltiplex per a televisions en la llengua d’aquest país, però una notícia de mínims davant l’allau d’emissions monopolitzades pel castellà. De totes maneres, pel que es veu, no sabrem res segur fins a darrera hora.

Els inconvenients polítics per construir el nostre propi espai comunicacional continuen pels interessos espanyols però també pels dels partits del nostre propi país, com explica en Vicent Partal des del seu mail obert a Vilaweb quan menciona que “ahir per exemple CiU va votar contra una esmena d'ERC en favor dels múltiplexs que podien afavorir la recepció mútua de TV3, IB3 i Canal9. Incomprensible. Els convergents diuen que, això, ja ho han pactat ells per la seua banda amb el PSOE (però en una altra llei) i donen entenent que l'esmena dels republicans era una trampa. I aquests, que fins ara han actuat d'una manera fatal en aquest afer, s'esquincen la roba dramàticament. Però, a mi, allò que m'importa és que l'afer es resolga i les floritures parlamentàries em cansen i em resulten incomprensibles”.

Però mentre els polítics continuen fent de les seves, les campanyes cíviques com les de la Xarxa de Consumidors amb Llengua o la Iniciativa Legislativa Popular impulsada per Televisió sense fronteres demostren una i altra vegada la petició de la societat de tots els territoris de la nació per poder veure la televisió en català sense absurdes limitacions i censures.

15 de maig 2009

Cadena humana per la llengua

Article del blog Es Poblat d'en Talaiòtic:

Cadena a Palma

Dissabte passat, dia 9 de maig es va produir la resposta dels illencs compromesos amb la defensa de la llengua catalana a les pretensions dels colonitzadors de treballar a la sanitat pública balear sense haver de conèixer el nostre idioma. I què es pensaven, que tothom aplaudiria els seus capricis? Que a la nostra nació ja no li queda brot de dignitat? Es devien creure que tots som uns venuts a l’Estat castellà com els dirigents del PPSOE? Que es vagin acostumant, perquè aquest país s’està despertant d’una llarga i fosca nit de sotmetiment, i el nostre caràcter genuí ja surt per exigir el respecte pels nostres drets i la nostra identitat negada reiteradament una i altra vegada durant tants anys. La pudor de colònia de la que parlava en Joan Melià per recordar els lectors la cita del cap de setmana, se n’anirà amb una bona dutxa quan ens aixequem un matí com un nou país independent amb l’Estat propi acabat d’estrenar.

Convocats per l’Obra Cultural Balear, totes les previsions van quedar superades i més de 12.000 persones van participar de la “cadena humana per la llengua” pels carrers de Palma, de manera que se’n van poder formar dues de simultànies i no només una. Finalment, es formà una manifestació espontània que omplí el centre de la Ciutat de Mallorca. Entre els participants, gent de totes les edats i procedències, i en lloc destacat, treballadors del sector sanitari vestits amb la bata de feina, segons informava el Diari de Balears. L’encaixada de mans de la societat civil en favor de la llengua catalana, proclamada en el manifest llegit al final de l’acte, hauria de ser un toc d’atenció a les pretensions de l’únic partit polític que no donà suport a la mobilització ciutadana, el Partit Nacionalista Espanyol de la fugada Rosa Estaràs. Però no, no en faran cas, perquè els seus interessos no són els dels ciutadans d’aquest país. La seva hipocresia la posà en evidència el diputat menorquí Eduard Riudavets en una recent intervenció al Parlament, que reprodueix al seu bloc.

La manifestació ha estat notícia també a nivell nacional, però sense la repercussió que hauria merescut l’esdeveniment. Alguns participants n’han fet cròniques als seus blocs personals i n’han penjat imatges com les següents i vídeos que podeu veure a l’espurna baleàrica de na Carmen López.

11 de maig 2009

ILP per l’autodeterminació

Article del blog Es Poblat d'en Talaiòtic:

Just en finalitzar la manifestació a Brussel·les per l’autodeterminació, els impulsors i organitzadors van anunciar que el següent pas seria promoure una Iniciativa Legislativa Popular per celebrar un referèndum d’autodeterminació el 12 de setembre de 2010. La proposta s’articulava des de Catalunya Estat Lliure, i amb el suport dels Deumil.cat, ara convertits en els Deu mil en xarxa per l’Autodeterminació. En podeu veure algunes entrevistes als seus membres.

Aquest passat dimecres dia 6, a les 18 hores, dos mesos després de l’èxit de Brussel·les, la comissió promotora de la ILP va registrar la petició al Parlament del Principat. A partir d’ara la Mesa del Parlament ha de decidir si l’admet a tràmit o no. Se suposa que hi tenen majoria els partits favorables al dret a l’autodeterminació, pel que serà una primera prova per comprovar fins a quin punt estan disposats a passar de les declaracions buides de “no renunciar” al dret a permetre l’exercici efectiu del mateix.

Mesa Parlament

En el supòsit de superar el que hauria de ser un mer tràmit, començarà la recollida d’almenys 50.000 signatures en un període de 120 dies hàbils perquè el Parlament elabori i aprovi la llei per fer efectiva la consulta, que podria quedar modificada tant en el seu articulat com en la data proposada per les esmenes dels partits parlamentaris, i que en tot cas hauria de quedar sotmesa a l’autorització del govern espanyol. En aquesta carrera d’obstacles, més d’un diputat i els seus partits podrien quedar encara més en evidència del que ja ho estan ara mateix, i el conflicte entre l’electorat i els militants independentistes per una banda, i els partits i les institucions immobilistes i colonials de l’altra, més obert que mai. En cas d’arribar a plantejar-se la sol·licitud d’autorització al govern espanyol, la seva més que previsible negativa a la celebració del referèndum legitimaria definitivament, per si algú encara no ho tenia clar, la via de la declaració unilateral d’independència per part d’una majoria parlamentària com a única sortida possible per garantir el ple exercici dels drets democràtics de la nostra nació.

La presentació de la ILP al Parlament del Principat ha estat notícia a Vilaweb, l’AVUI o el Racó Català, entre d’altres, i a la blogosfera se n’ha comentat tant els aspectes més procedimentals com els seus objectius i la utilitat d’aquesta proposta.

Des del Bloc Gran des Sobiranisme, per exemple, en Xavier Mir tractava com és de “petita” la comissió de deu mil persones que promou la iniciativa “hi deu haver qui es pensa que les deu mil persones són les que han firmat, perquè això de la ILP sona a recollida de signatures. I no: deu mil persones són només les promotores de la iniciativa. Ara aneu pel món i expliqueu que uns ciutadans de l’Estat espanyol han promogut una iniciativa legislativa popular i que, podent-ne ser un o dos o mitja dotzena, d’entrada en són deu mil”. En Xavier conclou que “Aquesta setmana hem obert una nova escletxa. Si ens tallen el camí, n’obrirem una altra. No ens aturaran. L’Estat espanyol fa aigües pertot arreu, però part de la jugada consisteix a fer veure que no perquè ningú no s’espanti. Perquè els nacionalistes espanyols no volen que es trenqui Espanya i l’obligació de tot polític espanyol és impedir-ho. Els últims a saber que el vaixell s’enfonsa seran ells, pobres ciutadans d’un estat que els amaga la realitat perquè no s’alarmin”.

En Manel Bargalló ens remet a la pàgina per enviar un mail als membres de la Mesa del Parlament per assegurar que admetin la proposta a tràmit, i n’Enric Canela confia que els tràmits des de Catalunya arribaran a bon port d’una manera o altra, però té clar que “siguin quins siguin els termes, el govern espanyol no autoritzarà mai un referèndum d’autodeterminació de Catalunya. Conseqüentment, no trigarem gaire a veure com el Parlament de Catalunya es veu obligat a declarar unilateralment la independència. Serà totalment lògic, el Parlament haurà aprovat la celebració d’un referèndum d’autodeterminació i el govern espanyol no l’haurà autoritzat”.

L’escac independentista als partits actuals que actuen com un dic de contenció contra la voluntat d’un Estat propi està arribant al seu límit, però quan aquesta voluntat trobi la via que ja s’està construint per canalitzar-la i es manifesti, res ni ningú podrà aturar l’expressió de la voluntat democràtica del poble.

03 de maig 2009

Marcar l’agenda política catalana

Article del blog Es Poblat d’en Talaiòtic:

Dijous 16 abril

Santiago Espot (encara no us heu apuntat aquest nom?) presentava a l’Hotel comtes de Barcelona els seus Discursos a la Nació davant de prop de 300 persones, i que donaria el tret de sortida de Força Catalunya en presència de membres de tot l’espectre polític i social de l’independentisme.

L’acte va coincidir en el temps amb l’anunci de Carod-Rovira d’avalar Joan Puigcercós com a candidat d’ERC a les properes eleccions al Principat de forma prèvia a la conferència “L’Esquerra que decideix” de l’actual president dels republicans.

L’acte de Santiago Espot, ja el podeu veure a través del Canal de Catalunya Acció a Kyte TV, que inclou la presentació de l'editor Sr. Josep M. Vall, pròleg del Sr. José Maria Murià des de Mèxic (fill de l'insigne patriota Josep Maria Murià d'Estat Català), discurs del Sr. Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció, i torn de respostes al públic, i finalment la interpretació del Cant de la Independència:


Dissabte 18 d’abril

Només dos dies després, el líder del corrent crític d’ERC Reagrupament, Joan Carretero, publicava el seu article Patriotisme i dignitat al diari AVUI. La seva proposta d’una “candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya per una decisió majoritària del Parlament” que ell creu que hauria de ser liderada pel seu propi partit, tot i reconèixer que aquesta no és l’estratègia de l’actual direcció, és interpretada pels mitjans com la proposta de crear un nou partit, tal com es pot veure en el recull de notícies que acompanyen l’article a la web de Reagrupament.cat.

La repercussió mediàtica de la notícia aixeca tal expectativa entre tots els independentistes que es senten orfes de representació amb els actuals partits que els comentaris favorables a la iniciativa en diaris digitals, fòrums i bitàcores es desborden. ERC demana explicacions a Carretero, però ell es nega a ser sotmès a un judici sumaríssim i al·lega que la seva proposta és molt clara, però en cap moment desmenteix la interpretació donada al seu article pels mitjans.

Entre els articles que en parlen en podem destacar “Histerisme calabrès” i “El noi de Puigcerdà i la Ndrangheta mediàtica”, d’en Josep Sort, que serien la crònica per avançat del que succeiria els dies següents amb en Joan Carretero.


Dimecres, 22 d’abril

Vicent Partal fa la primera menció de Força Catalunya en el seu mail obert, editorial de Vilaweb, a l’article Els anys que ens esperen, ni que sigui per subestimar el seu potencial: “La cua de palla de Carretero és que, si reclama la transversalitat, haurà de crear-la i això no és fàcil. I no té una estructura real, i això no s'improvisa. Pot agrupar al seu voltant iniciatives menors que han anat apareixent aquests darrers anys com el Partit Republicà Català o Força Catalunya, però amb això no en té pas prou, ni de bon tros. Carretero, en tot cas, pot sorprendre si sap jugar les seues cartes bé. Però li serà molt complicat”.

Divendres 24 d’abril

I precisament aquest potencial sí que el té en compte Mn. Josep Dalmau, primera personalitat coneguda que dóna suport públic al projecte de Catalunya Acció en el seu article Un nou partit independentista: “La majoria del poble ras no es deu a cap partit; vol veure com es pot servir a la nació per a alliberar-la de tantes pallisses, mentides públiques i mediocritats. Vol viure una gran aventura com la que provocà Francesc Macià. Ell féu una proposta NOVA. I heus aquí la novetat d’un partit independentista quan tot es somou dels seus fonaments per una crisi galopant. I es dóna el cas que en Joan Carretero està fent un discurs que, amb veu baixa i “des de dalt de la muntanya” diu ell, coincideix amb el d'en Santiago Espot, que commou i fascina”.

Dissabte 25 d’abril

Per la banda de Convergència, també hi ha personalitats cridades a fer un pas endavant en el procés d’independència. L’Enric Canela, promotor i impulsor de l’exitosa campanya dels Deumil a Brussel·les per l’Autodeterminació, insistia en les seves referències a la possibilitat d’apostar per alguna cosa nova a l’article L’Avi Siset: “si els partits polítics nacionals no adopten aquesta proposta programàtica [posar la independència de Catalunya com a punt fonamental], sentiré la imperiosa necessitat de treballar per donar suport o impulsar la creació d’una agrupació d’electors per constituir una candidatura transversal per a les eleccions al Parlament de Catalunya”. I encara en un comentari seu al mateix article “L’aliança contra el nacionalisme català és clara i jo no en seré còmplice per omissió. Preparem-nos per fer alguna cosa”.



A Dins la ratera, en Salvador Cardús fa una descripció de la situació de la partitocràcia catalana i de les dificultats que haurà d’afrontar una proposta nova: “Calen diners, caldria superar obstacles mediàtics, caldria joc net per part de la resta de partits i, sobretot, caldria comptar amb lideratges sòlids, resistents a l’enorme risc personal de qui s’hi comprometés”. Cardús ja n’havia parlat de la ratera i de la possible sortida que s’albira en la seva opinió en una entrevista a l’Avui: “La sensació d’atzucac a la política catalana, on govern i oposició semblen incapaços de sortir de la ratera on s’han ficat, fa pensar que una nova opció d’independentisme radical però socialment assenyada, podria connectar amb el malestar actual i arribar a tenir un espai electoral gens menyspreable a les properes eleccions”.

I al final del mateix dia, en Jaume Renyer era el primer en anunciar públicament que es donava de baixa d’ERC a través del seu bloc amb Obrir la porta de l’esquerra de la llibertat: “Fa temps que vaig arribar a la convicció personal de que la direcció actual no té ni la voluntat ni la capacitat necessària per sostenir un conflicte polític i jurídic amb l'Estat espanyol orientat a exercir el dret d'autodeterminació (…) La continuïtat com a sector crític al si del partit és, o bé un propòsit guiat per la bonhomia infinita que caracteritza la majoria de militants republicans, o bé un gest a l'espera de veure's recompensat en una imminent recomposició de rols amb la majoria dominant. Personalment, veient que no hi ha marge per al diàleg, ans al contrari, la direcció té ganes de desprendre's de militants molestos, opto per deixar de militar a ERC. Crec que tard o d'hora, els dissidents de la línia majoritària no tindran altra opció que anar fent el mateix camí quan la seva consciència o les responsabilitats orgàniques i institucionals adquirides els ho permetin”.

Diumenge 26 d’abril

La sortida d’en Renyer és notícia a tota la premsa, Jaume Renyer deixa ERC i dóna suport a Carretero, diari (AVUI), o Jaume Renyer anuncia que abandona Esquerra (Vilaweb).

Dilluns 27 d’abril

Finalment, després de tenir coneixement de l’obertura d’un expedient i de la suspensió de militància per part de la direcció del seu partit, Joan Carretero abandona ERC i registra Reagrupament com a associació cultural.

L’estratègia de pressionar per canviar els actuals partits des de dins per part dels militants independentistes o des de fora amb plataformes, grups i associacions s’està començant a veure superada per la necessitat d’avançar i de no desaprofitar l’oportunitat històrica que es presenta de situar en el centre del debat polític el combat dialèctic entre els partidaris de la independència i els favorables a continuar al regne d’Espanya, amb el que açò representa. L’aposta de Catalunya Acció d’una nova formació política de caràcter transversal que superi la divisió entre esquerra i dreta per compartir l’objectiu comú d’assolir un Estat propi, condició prèvia per discutir sobre el model d’Estat i les polítiques que s’hi podran desenvolupar, ja s’està començant a guanyar el lloc que mereix després d’aquest passat mes d’abril. Opinions com la d’en Xavier Mir a La decisió, Escissió d’Esquerra o partit transversal? i Una candidatura (o partit, tant hi fa!) sense ideologia, evolucionen en aquest sentit: “si es crea una llista transversal, amb gent de diversos partits o de cap partit, no només tindran el meu suport sinó també la meva participació”.

Qui de moment continua volent canviar CDC des de dins és Alfons López Tena, que en el seu article Pujol i liquidar Catalunya es fa ressò de les paraules de l’expresident a El Singular Digital "Ells sempre ens han volgut liquidar, des del segle XVI, i ara tenen la sensació que ho poden fer. És feina nostra, un cop més, impedir-ho". A banda de la novetat que representa que en Pujol situï l’inici de l’opressió per esborrar-nos en el segle XVI i no en el XVIII com fins ara era habitual, la pregunta evident i que formula López Tena és la següent:

President Pujol, quina opció viable proposeu per impedir que Espanya ens liquidi? Molts no en veiem d'altra que la independència. I vós?”.

Seguim sense resposta de l’expresident i, sincerament, ni l’esperam… Fins quan esperarà en López Tena? Està també el seu compte enrere particular posat en l’actitud que prengui el seu partit en el resultat del finançament, la sentència del TC o la ILP sobre l’autodeterminació?



La coordinació d’un acord de tots aquests efectius que comparteixen l’objectiu de la indepedendència per actuar conjuntament, amb una mateixa estratègia, i amb l’actitud ferma i decidida que caldrà per l’inevitable enfrontament institucional que comportarà, no serà una tasca fàcil. Però és el que demanden els potencials electors i el que requereix l’ocasió. Haurem de ser capaços, per tant, entre tots, d’estar a l’altura de les circumstàncies. L’hora de la victòria final s’acosta.

20 d’abril 2009

Senyes a l’exterior…

Article del blog Es Poblat d’en Talaiòtic:

Perquè un país sigui conegut (i reconegut) la seva existència ha de ser visible per tothom. En el cas de Catalunya, una nació amb un historial d’aportació a la civilització envejat per països veïns i no tan veïns, i un potencial de futur igualment immens encara per descobrir, la nostra presència entre les altres nacions resulta sempre una molèstia que irrita tots aquells que procuren amb insistència la invisibilitat del nostre país. Més que una molèstia, és una autèntica amenaça per als que aspiren a apropiar-se de tot el patrimoni material i espiritual català i tergiversar-ne el sentit original per castellanitzar-lo en nom d’Espanya. En aquest sentit s’entén la fòbia que provoca la defensa de les seleccions esportives catalanes o l’obertura de delegacions oficials a l’estranger, però també la constant presentació de figures universals com Antoni Gaudí o Pau Casals com a espanyols i amb els seus noms castellanitzats, silenciant sempre que en realitat eren catalans que defensaven la llibertat del país.

Precisament, en relació amb l’himne proscrit de Pau Casals per a les Nacions Unides del que vaig parlar en un anterior article s’han produit algunes notícies que convé comentar. El grup a Facebook per reclamar la recuperació de l’obra de Casals i Auden, que vaig crear per donar més difusió a la denúncia feta a finals de l’any passat per Bartomeu Mestre i Sureda, ja compta amb gairebé 400 adherits. A través d’aquest grup els qui en formam part hem conegut la iniciativa d’una proposició al Parlament de les Illes Balears, que com no podia ser d’altra manera procedeix del grup del Bloc-PSM, que va ser aprovada per unanimitat i que reclama la recuperació de l’himne i el desgreuge als seus autors per la censura patida. De tot açò en podeu trobar informació en els nous articles de n’Eduard Riudavets L’himne de l’ONU i el Parlament de les Illes Balears al seu bloc, i d’en Miquel A. Llauger Més sobre l’himne de Casals i Auden al Diari de Balears. A banda d’açò, he estat incapaç de trobar cap notícia als mitjans, ni als de les Illes ni als de la península. Cap diari en paper o digital, cap ràdio, cap televisió, s’ha dignat en donar ressò a aquesta censura i a la moció aprovada al Parlament de les Illes? I per què no hi ha cap iniciativa semblant entre els grups polítics del Parlament del Principat per defensar la figura de Pau Casals i rescatar la seva obra de l’oblit forçat? Potser és que estan massa ocupats en situar-se en el nou mapa polític que s’està preparant…

La iniciativa illenca ha arribat fins al Senat de la ma del senador Pere Sampol amb una pregunta al Govern espanyol, que ja va tenir una primera intervenció sobre el tema el passat desembre que ha merescut la resposta que podeu veure en aquest document, i que com és d’esperar tira pilotes fora i només es compromet a “en el moment oportú, donar suport a una composició de Pau Casals que guardi relació amb Nacions Unides”. Una composició en general, però evitant la restitució de l’himne concret de Casals i Auden que segueix proscrit, naturalment. Una nova intervenció del senador nacionalista sobre l’himne de l’ONU prevista pel proper dijous ha merescut en aquest cas una breu nota al No vagi per dit del DBalears. Veurem quina cobertura es dona a la informació d’aquesta sessió al Senat.

Mentrestant, des del grup a Facebook hem anat coneixent com és aquest Himne a la Pau i ens hem imaginat com devia ser la seva interpretació a l’ONU fa gairebé 40 anys amb alguns arxius com els següents:

Àudio Himne de les Nacions Unides.

Video Himne de les Nacions Unides

És evident que el desgreuge per la censura de l’obra de Casals i Auden hauria d’implicar el reconeixement oficial que la seva declaració de catalanitat a l’ONU va motivar l’oblit de l’himne. Tota una senyal a l’exterior de Catalunya que l’Estat castellà fins i tot avui, decorat de suposada democràcia, no podria pair.

Sortosament, de tant en tant hi ha senyals que s’escapen al control dels nostres veins, i alguns que més que dirigits a l’exterior vénen de fora i van destinats als propis catalans, com la imatge de la web del Departament d’Estat dels Estats Units dedicada a la Declaració Universal dels Drets Humans a l’ONU del 1948,  que en Josep Sort ens donava a conèixer recentment, i on es pot veure una senyera catalana al costat de la bandera de la Unió Europea i d’altres nacions amb Estat del nostre continent. Una imatge que fa honor a Casals i a tots els catalans, i que dibuixa un futur no gaire llunyà pel nostre poble. Un nou senyal des del departament dirigit per la Sra Clinton a tenir en compte després de les seves declaracions prèvies a la manifestació dels Deumil.cat a Brussel·les el mes passat, que també va ser tot un senyal cap al món sencer.

Human Rights