A prop de Salses, quan s'entra o se surt del nostre país per l'extrem nord, es pot veure des de l'autopista la Porta dels Països Catalans, nascuda de les aportacions de tots els catalans durant 20 anys. Tota una declaració d'intencions, i un símbol de catalanitat del qual n'estan orgullosos els catalans del sud i del nord, i del qual s'estranyen els estrangers que travessen el nostre país. En qualsevol cas, el monument dóna la benvinguda tant als que tornen a casa com als que ens visiten per primer cop, o simplement hi passen. I també, quan deixem la plana del Rosselló cap al nord, ens recorda que és allà, i no pas a la Jonquera, on s'acaba el país. Ens recorda que aquelles comarques bessones de l'Empordà són encara terra catalana.La Catalunya del Nord és la porta del país, però també n'és una gran clau. Em pregunto sovint què hauria estat del nostre país, on seria la nostra consciència nacional, si tot el nostre territori hagués estat sotmès únicament per Espanya. Segurament faria molts anys que, amb els mitjans de què disposaven i disposen encara, ens haurien fet creure ja aquella Gran Mentida sobre la patètica teoria dels subconjunts o de les identitats concèntriques, que diu que “el català és una llengua espanyola”, i que “els catalans som espanyols”. Si a algú encara li queden ganes de justificar-se davant d'un espanyol, la resposta és ben facileta: "I a Perpinyà el català és una llengua francesa, i els catalans són francesos?". Per això, potser la frase que cridaven els nordcatalans a la manifestació del 18-F a Barcelona ("sense el Rosselló no hi ha nació") era més certa encara del que potser es pensaven ells mateixos. La Catalunya del Nord actua com a bufetada de lucidesa en moments de feblesa o d’agressió. Submergits en el dia a dia sota domini espanyol, fins i tot per a molts independentistes convençuts, cridar "espanyol el qui no boti" sembla que, a més del sentiment evident que tenim, hagi d'anar acompanyat d'una gran argumentació. Però en canvi quan sentim que els nordcatalans criden "francès el qui no boti", ho veiem tan obvi que no sembla ni tan sols una lluita contra corrent, sinó la frase més natural i evident del món. I ja posats a aprofundir en el tema, voleu més evidència de com els propis espanyols tenen clara la no espanyolitat dels catalans, que el fet que Espanya es trenqui la veu reclamant la sobirania de Gibraltar però mai la de Catalunya del Nord?
Però és que la Catalunya del Nord és encara més coses. Per sort o per desgràcia, és tot un viatge en el temps cap al futur que ens espera pel camí que portem, si no variem el rumb ara mateix i sense perdre un instant. França porta uns 50 anys d’avantatge a Espanya en el macabre procés de destrucció nacional dels catalans. Als pares nordcatalans que portaven els seus fills a escola, en el seu moment els van fer creure que el francès era modern i el català endarrerit (el mateix que a Alacant després de la guerra, però sense necessitat d’una dictadura declarada), i si ens hi fixem, aquesta sensació tot just ara comença a treure el nas a la majoria de les terres sota domini espanyol quan alguns adolescents, i ja no només de l’àrea metropolitana de Barcelona, Tarragona, València o Palma, rebutgen el català perquè es pensen que així són més “guais”. I si mirem el present nordcatalà, ens trobem una economia paralitzada, embarrancada entre l’agricultura i el turisme geriàtric o de motxilla, i una emigració massiva dels joves que tenen la gosadia d'estudiar una carrera universitària (i no necessàriament una enginyeria). Gran part de la costa balear i valenciana pateixen exactament dels mateixos mals. Però és que fins i tot les zones tradicionalment més industrialitzades del nostre país comencen a viure un procés similar. En aquest cas, però, substituint l’agricultura per la indústria de manufactura.
I encara més, la Catalunya del Nord és també un compromís indefugible per a tot el país. Que no ens tremolin gens les cames quan, un cop encarrilat el procés d’independència, els governants francesos repeteixin la famosa frase de “si els catalans s’independitzen d’Espanya, serà immeditament entès com una declaració d’hostilitats contra França”. França no diria mai això si no tingués la certesa que, en un procés d’independència, la Catalunya del Nord seria arrossegada pels seus compatriotes del sud. Malgrat els intents parcialment reeixits de folklorització de la catalanitat i de genocidi lingüístic, França sap perfectament que l’estadi de la triomfant USAP és una afirmació contínua d’identitat catalana, que la gent va vibrar com mai el passat 8 d’octubre de 2005 amb el discurs de la Sra. Daniela Grau, que cada any la Bressola creix i esdevé una escola de més qualitat, que Ràdio Arrels parla encara només en català, que les comunicacions amb el sud milloren cada dia que passa, i un llarg etcètera de signes inequívocs que encara pot perdre la batalla catalana. Per això intenta fer xantatge a la Bressola, per això li vol canviar el nom a la regió, per això maltracta econòmicament la zona, per això fomenta l’arribada de pensionistes francesos en massa. I per això retarda tant com pot el TGV fins a Perpinyà, perquè li té autèntic pànic al dia que els nordcatalans, a més d’estar més a prop del sud en sentiment, també ho estiguin en temps i diners. Perquè sap que malgrat tot la flama continua ben encesa i que, per a convertir-se en un gran incendi, només necessita una mica d’aire.
Juan Manuel Rodríguez
Conseller de Catalunya Acció
Castelldefels (Baix Llobregat)
