El programa La Clau de la Nostra Història de la televisió local Esplugues TV va emetre un programa sobre la manifestació dels Deumil.cat a Brussel·les del passat 7 de març, les seves repercussions i perspectives de futur que s’obren després de l’èxit. Hi van ser convidats a participar Enric Canela, Agustí Esparducer i Josep Poveda, promotors de Deu mil a Brussel·les per l’autodeterminació; Alfons López Tena, del Cercle d’Estudis Sobiranistes; Josep M. Farré, de Sobirania i Progrés; Pep Ribas, de la Plataforma pel Dret a Decidir; i David Vinyals, de Catalunya Estat Lliure.
D’entre les interessants afirmacions que es fan al llarg del programa, en destac aquestes d’en Josep Maria Farré (minut 30 del vídeo), que demostren com l’alternativa que representa el projecte de Catalunya Acció dins l’independentisme està guanyant pes i presència cada dia que passa que els partits actuals segueixen girant l’esquena al país:
“…és un canvi tan gran, que o els partits han de canviar moltíssim fent seu l’independentisme, cosa que cap dels partits ha fet per ara, o sortir algun nou partit de les organitzacions que no diré que siguem aquí però que en coneixem que tenen esperit per convertir-se en un partit polític, i que tinguin majoria els partits que presentin la independència com a objectiu. Si realment guanyessin unes eleccions una coalició de partits amb aquest punt de la independència, estarien legitimats per portar endavant la independència de Catalunya”.
“No interferiré en els afers interns de cap país europeu”, era la diplomàtica resposta de la Secretària d’Estat nordamericana Hillary Clinton el passat divendres a la pregunta de Sara Matin, assistent d’un eurodiputat gal·lès, que li havia demanat com veu la “creixent autonomia o l’eventual independència de nacions europees com Gal·les, Escòcia o Catalunya”.
Alguns mitjans han volgut veure en aquestes paraules un rebuig a pronunciar-se sobre la independència, mentre que altres (com e-notícies, o 3cat24.cat) s’han limitat a reproduir que els Estats Units no interferirien en la independència de Catalunya. El cert és que aquestes paraules de Clinton recorden molt les que el President Wilson va dir a la delegació catalana que li va demanar suport per aconseguir una autonomia dins l’Estat castellà quan s’estava facilitant la independència de nombrosos països europeus. I és que evidentment l’autonomia és un afer intern dels actuals Estats, mentre que una independència esdevé un afer internacional. Clinton hauria pogut recórrer als tòpics i les fal·làcies que esteim acostumats a escoltar les nacions europees sense Estat propi, sovint contradictòries: caminam cap a la unitat i no té sentit crear noves fronteres, les fronteres dels Estats europeus occidentals estan consolidades, la independència no té sentit en democràcia, els Estats Units defensaran la integritat territorial dels seus aliats… En canvi, de totes les declaracions que hauria pogut donar Clinton en suport dels actuals Estats constituïts per barrar el pas a les aspiracions de les nacions que cerquen la seva llibertat, va escollir la menys efectiva per aquests Estats i la menys perjudicial per Catalunya.
Potser la Sra. Clinton ja coneixia la pregunta abans de ser formulada, que és com solen funcionar aquestes sessions, i no va ser vetada, o potser no. Sigui com sigui, la pregunta no podia ser més oportuna a poques hores de la manifestació dels Deu mil catalans a la capital de la Unió Europea. I la resposta, tampoc podia ser millor. Un bon pròleg pels esdeveniments de l’endemà.
Dissabte, 7 de març de 2009:
Un dia per a la història. En aquesta jornada els catalans vam demostrar al món que som un poble amb determinació i que malgrat que la classe política que hauria de defensar els nostres interessos no estigui a l'alçada, som capaços de caminar tot sols quan ens ho proposam.
La manifestació de Brussel·les va ser un èxit i tots els catalans esteim orgullosos dels patriotes que s'han desplaçat a la capital europea per reivindicar, amb una manifestació totalment pacífica, festiva i democràtica la noble i justa causa que és el ple assoliment de l'estat propi per Catalunya.
Per primera vegada, milers i milers de catalans es desplaçaven fora del nostre país, al cor de la Unió Europea, per fer saber als nostres veïns i al món sencer que aviat tornarem a estar en condicions d’igualtat amb els altres països, entre les nacions lliures i reconegudes, perquè tal com diu la pancarta popularitzada per Catalunya Acció, “Catalunya serà el proper Estat a Europa”. No hi ha volta enrere.
El viatge a Brussel·les es va realitzar en grups organitzats o amb vehicles particulars, en trens o en avió, i sobretot sense el suport ni la mobilització de cap partit polític. Cap banderola partidista hi havia en la manifestació, només la societat civil ha estat la protagonista i ha acudit a la crida que es va forjar i organitzar a través de la xarxa. I malgrat els temps de crisi i la distància de milers de kilòmetres, els responsables de la marxa anunciaven que s’havia aconseguit l’objectiu de reunir i fins i tot superar les 10.000 persones.
Naturalment no hi van mancar les estisorades habituals de les xifres oficials, que la policia belga situava inicialment en 4.000 persones i que després va rebaixar encara a les 3.000. Es va comentar l’existència d’indicacions de l’ambaixada espanyola a les autoritats belgues de donar la xifra més baixa possible, però tant és. L’espanyolisme rabia i s’agafa a les mentides i la manipulació per voler creure que ha estat un fracàs, el tractament informatiu als mitjans governamentals ha estat l’esperat, però les imatges parlen per elles mateixes:
Els diaris digitals del país en van anar informant amb notícies que s’actualitzaven durant tot el dia, com Vilaweb, o l’Avui, que ha rebut uns dos mil comentaris entre les diferents notícies relacionades amb la marxa. També Crònica n’ha fet una cobertura especial. Altres notícies han aparegut a El Singular Digital, Directe.cat o el Diari de Balears.
A l’estranger, les primeres repercussions que ja s’han detectat són el següent Vídeo en anglès de FlandersNews i de diversos mitjans belgues, com la RTBF, els digitals LeSoir o Lalibre.be. També des de França n’han parlat a RTL o Le Figaro, o a Islàndia a Mbl.is. I a Espanya, amb informacions per exemple al rotatius El País i El Mundo, entre d’altres.
Enric Canela, i Manel Bargalló.
Aconseguida la fita de Brussel·les, els impulsors de la campanya Deumil.cat ja s’han plantejat què fer de cara el futur. Enric Canela declarava que “No ens podem manifestar a Brussel·les i després no fer res més”, i Manel Bargalló ja parla de reconvertir-se en els Centmil.cat. El nou objectiu: impulsar una Iniciativa Legislativa Popular per demanar un referèndum d’autodeterminació pel 12 de setembre de 2010. Ni Espanya ni Europa podran evitar que aviat tot el pes de la voluntat democràtica de Catalunya caigui sobre ells com una llosa que trencarà l’immobilisme dels interessos d’Estat.
Alguna informació apareguda parlava que seria aquest dia 1 de març, dia de la Colònia Autogestionada de les Illes Balears, quan s’activarien les emissions de TV3 per TDT a les Balears. Finalment però, va ser dilluns dia 2 quan es va donar compliment a l’acord de “reciprocitat” signat el passat 22 de gener entre els dos governs catalans, el del Principat i el de les Illes, per iniciar les emissions de les seves respectives televisions per TDT. A partir d’ara, ja es pot veure una part de TV3 a les Illes i una part d’IB3 al Principat amb la tecnologia digital.
A les Illes la recepció de TV3 s’ha produït a través del canal 65, el múltiplex balear pel qual emet IB3 i en el lloc on fins ara es veia IBSat+30, un canal que emetia només producció pròpia amb 30 minuts de retard respecte la programació d’IBSat, el canal per satèl·lit de la televisió balear, i que un parell de setmanes abans ja es va deixar de veure. La confirmació d’aquesta notícia i del fet que l’acord del passat gener es referís només a TV3 i no a altres canals de la CCMA “a l’espera de disposar d’un nou múltiplex” ja deixava en evidència la falsedat de la notícia anunciada l’any passat sobre la concessió per part del Ministeri d’Industria de l’Estat castellà del segon múltiplex que demanava les Illes. Efectivament, el passat 17 de maig de 2008 diversos mitjans es van fer ressò d’aquesta notícia:
La informació era ben clara, les Illes ja disposen d’un segon múltiplex, deien. Jo mateix en vaig parlar en un article sobre les bones notícies, tot i les sospites d’amputació de la programació que finalment s’han confirmat. Per què llavors no s’emet TV3 per aquest nou múltiplex juntament amb el C33, m’he anat demanant… I la resposta que m’imaginava me l’ha donada el diputat Eduard Riudavets, a qui vaig preguntar sobre aquesta qüestió a través d’un comentari en el seu bloc: “Pel que se m’ha comentat el segon canal múltiplex no està encara disponible, si bé hi ha compromís del Govern de l’Estat -més verbal que una altra cosa- de concedir-lo encara no hi ha res fet.” UN COMPROMÍS VERBAL!! Però ja saben els nostres polítics què vol dir un “compromís verbal” per part del govern de l’Estat?? Serà el mateix tipus de compromís d’un ex-ministre anomenat Montilla amb ACPV de cedir les freqüències analògiques de TVC al País Valencià per LaSexta a canvi d’assegurar-ne la recepció digital i que ara està suposant el tancament de repetidors? I ja ha passat un altre any des d’aquell suposat “compromís verbal” i encara “no hi ha res fet”? I a què esperam per fer la feina, senyors? L’apagada analògica a Menorca i les Pitiüses és d’aquí 4 mesos, i açò voldrà dir la desaparició del Canal 33, i dels dos canals de TVV en aquests llocs. I a final d’any toca Mallorca. Tot l’arxipèlag sense tres dels canals catalans que hem pogut veure durant anys.
També des del bloc d’en Nel Martí, que recordem que està adherit a la XBS i que per tant està d’acord amb l’afirmació “jo també vull un Estat propi” hem parlat de la mutilació de la programació de TV3 i de la recepció de la resta de canals a l’article Amb TV3 no n’hi ha prou. En Nel pensa que hi manca exigència en aquesta qüestió, que “No és un tema en absolut insignificant, i ens hi juguem la credibilitat”, “És evident que el tema preocupa i interessa”. I tant que preocupa i interessa. Ell mateix menciona l’article IB3-TV3: un pacte a favor dels crancs, de Joan Melià i que va ser dels més visitats i comentats del Diari de Balears en la darrera setmana de febrer. I aquesta setmana em trob l’editorial de la revista “Ciutadella de franc” amb el títol “Les estranyes formes d’IB3” on es posa de manifest el centralisme mallorquí que desprèn IB3 i el malestar per l’enfosquiment de la programació de TV3, “obsessió iniciada pel govern Matas” i que “apropa els representants del nostre govern als del País Valencià d’una manera que no són capaços, però, de reconèixer”. Efectivament, la programació digital de Canal 9 al Principat arriba sense cap tall, amb totes les sèries i pel·lícules de producció estrangera en castellà i que, en canvi, no poden veure per IB3 en català. És que no hi ha cap conflicte de drets d’emissió territorial en aquest cas? La conclusió no pot esser altra que que la mutilació de la programació en l’acord de reciprocitat és una condició imposada per la part balear per interessos partidistes, colonials i espanyolistes.
I mentre entre les Illes i el Principat ens automutilam la programació, a la resta del país la feina a fer encara és major. Al País Valencià els nacionalistes espanyols segueixen posant traves a la continuïtat dels canals de TVC i ni es plantegen rebre IB3, no sigui cosa que molts valencians descobreixin que a les Illes també parlam la mateixa llengua que ells. I a la Catalunya Nord, l’Estat francès també tanca el repetidor digital que permetia veure els canals del sud i que en produir-se l’apagada analògica desapareixeran si no s’atenen les demandes dels nord-catalans.
És evident que la batalla digital enmig de la guerra per l’espai comunicacional no s’ha acabat ni de bon troç aquest passat 2 de març, i que els nostres dirigents hauran d’assumir la responsabilitat que els correspongui segons els resultats que ens ofereixin en aquest tema, que de moment són totalment decebedors.
