Parlament de Daniela Grau durant els Actes d'Elna

Discurs de Daniela Grau (membre de Catalunya Acció) pronunciat el diumenge 16 de maig de 2010 durant els actes organitzats conjuntament amb l'Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (IPECC) i la col·laboració de l'Ajuntament d'Elna, remembrant la Massacre de 1285 a la Catedral d'Elna, un dels episodis més cruels de la croada francesa contra Catalunya:

Benvolguts compatriotes,

quina sort tenim - malgrat les nostres seculars desgràcies com a poble conquerit i encara colonitzat - de poder comptar amb tants relats dels nostres avantpassats, com la crònica d’en Bernat Desclot del segle XIII. Fins i tot podem resseguir la formació dels primers comtats, és a dir de Catalunya mateixa. Segons dos historiadors especialistes en el tema, J. Bolós i V. Hurtado, tenim al Rosselló, Conflent, Vasllespir i Fenollet més de 600 documents d’abans de l’any 991, més que a qualsevol regió de l’Imperi carolingi que s’estenia fins a l’Elba i al Danubi. Som la memòria d’Europa, també a l’edat mitjana.

Actualment els intel·lectuals compromesos proclamen la necessitat del deure de memòria històrica. Així és que la Maternitat d’Elna ha esdevingut en pocs anys el lloc de memòria més concorregut de la Catalunya del Nord fins al punt que unes 80 nenes del Principat es diuen Elna.

Animar la nostra gent a recordar els traumes del 1939, silenciats durant 70 anys, és més fàcil, més lícit, més exitós, que no pas fer conèixer el traumes més antics, voluntàriament manipulats o ocultats durant segles, com més generalment tota la nostra història. Pel fet de no tenir un estat català, de no tenir govern propi, no podem elaborar nosaltres mateixos, en tota independència d’esperit, els nostres manuals escolars. Desconeixem la nostra història i no podem treure’n les lliçons.

En el cas de la massacre de la població d’Elna - 25 de maig del 1285 - per les tropes franceses comandades pel rei Philippe le Hardi, Felip l’Ardit, hi ha sense dubte una raó suplementària d’ocultació: admetre la responsabilitat i culpa d’un dirigent català traïdor i analitzar-ne les raons i no tergiversar el context, com ja mig segle més tard va fer un altre cronista, en Ramon Muntaner...

Ignorar les fallades és condemnar-se a repetir-les.

Elna no hauria estat assetjada ni massacrada si en Jaume II, rei de Mallorca, comte del Rosselló i de Cerdanya, senyor de Montpeller indegudament mitificat com a «lo bon rei Jaume», no hagués traït la pròpia paraula, si hagués respectat el conveni que havia signat sis anys abans amb el seu germà, el rei Pere de Catalunya-Aragó. S’havia compromès a ajudar-lo contra els enemics i a mantenir al Rosselló els Usatges de Barcelona i les Constitucions de Catalunya. Elna no hauria estat enderrocada, les dones violades, els nens gitats contra les parets, les esglésies cremades… si no hagués estat tan ingenu com per caure en les trampes sornegueres del monarca francès, que tenia el vistiplau i l’ajuda del papa per apoderar-se de Catalunya. En Jaume sabia dos anys abans de la massacre, el juliol 1283, que s’apuntava la invasió de Catalunya legitimada per la croada papal. A la primavera del 1285, el rei francès anava concentrant un exèrcit de tan gran poder com «de cent anys ençà la corona de França no havia ajustat» amb francesos, tolosans, bretons, flamencs, alemanys, anglesos «e quais de totes les llengües de cristians». L’endemà de Pasqua el rei Pere vingué a Perpinyà per parlar amb el seu germà i evitar la invasió, però en Jaume, fatigat, es tancà dos dies dins la seva cambra i preferí fugir d’amagat per les clavagueres del Palau Reial de Perpinyà, abandonant dona i fills, i refugiar-se a la Roca.

La població ella, oposà una heroica resistència. Primer Salses, frontera entre Catalunya i França, després el Voló i la Vila d’Elna. La croada acabà uns mesos més tard amb la victòria del Rei Pere anomenat el Gran, la derrota de les tropes franceses al coll de Panissars a l’Albera i la mort de Felip l’Atrevit.

En Jaume II lliurà el país a l’enemic, perquè confià més en el suposat aliat foraster, que no pas al propi germà. Confià més en una potència estrangera que no en les pròpies forces, en el poble català. Ai las, per desgràcia per a nosaltres del bressol de Catalunya, al nord, la història es va repetir cada vegada que el Rosselló fou donat en penyora, fou sacrificat, a canvi d’una pretesa ajuda dels francesos que se n’aprofitaren per conquerir el territori. Tanmateix vam continuar a resistir heroicament als invasors al llarg dels segles XV, XVI, XVII fins a l’annexió el 1659.

I avui, si sem encara aquí al cap de 350 anys, és perquè ens hem mantingut fidels a Catalunya.

Desitgem doncs que aquesta commemoració ens permeti retrobar la memòria i reforçar la consciència nacional. Que ens animi a desemmascar líders que mantenen Catalunya sotmesa, i que puguem tornar-nos amos del nostre destí. Agraïm a l’IPECC, Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana, la seva participació i al senyor Garriga Trullols la seva activa col·laboració. L’IPECC commemora any rere any fets transcendentals com la victòria catalana al coll de Panissars i la memòria d’en Macià a Prats de Molló, i contribueix ara a fer conèixer la il·lustra ciutat d’Elna, l’antiga Illiberis ibèrica, ciutat-màrtir al segle XIII i ciutat-bressol al segle XX. Com va dir l’historiador Josep Termes “la nació és el resultat del passat i de la història, però és també voluntat de futur”: Catalunya, estat independent.

Daniela Grau Humbert

Elna 16.05.2010

Internacionalitzem la nostra problemàtica: no som 4 províncies.

Tots els qui reivindiquem un estat català propi, sense alhora mencionar que Catalunya és una nació partida i colonitzada per dos estats opressors europeus,  perpetuen la mentida dels opressors: fer creure que Catalunya és una regió d'Espanya.

No podem a la vegada demanar un estat propi i continuar sent políticament correctes, és a dir,  fent  autocensura per tal d'agradar més. Aquest comportament ens ha sempre subjectat a l'enemic. Parlem molt de dignitat però no podem ser dignes quan tergiversem la veritat, quan ens portem com a esclaus amordassats.

El plantejament de la problemàtica nacional, és a dir, la denúncia de l'explotació nacional tant pel que fa al territori dins l'estat francès (el més pobre de França amb l'índex d'atur més elevat) com al de dins l'estat espanyol, no és només un plantejament ètic, de respecte de la memòria històrica, de fidelitat a les arrels, de complaença a una  minoria, la dels pocs catalans no colonitzats, ans al contrari és un plantejament pragmàtic. Ens podem permetre el luxe d'amagar la veritat quan la nostra supervivènvia com a nació europea està tan amenaçada?

Hem de dir la veritat per tres raons fonamentals: d'una banda per convèncer la resta d'europeus de l'existència de la nació;  d'altra banda per a obtenir l'ajuda de les altres nacions europees que malden per tenir un estat propi; i per fi per a donar coratge i orgull als nostres propis compatriotes, que ignoren en general fins els límits del nostre propi territori.

Europa és conscient des de fa decennis dels problemes de les regions transfrontereres i més o menys intenta trobar-hi solucions i donar pressupostos de desenvolupament. Però li falta fer el pas següent: reconèixer que molts problemes regionals transfronterers oculten de fet problemes nacionals i que concedir diners a regions que no tenen una existència legal -com la Catalunya del Nord sotmesa al doble colonialisme, al de París i al de Montpeller- i que per això no poden autoadministrar-se en tota llibertat, és posar un pegat en un banc.

A Europa només se sap que Catalunya és una regió d'Espanya i que per tant com a màxim ha de reivindicar  més autonomia. Com convèncer-los que no som una regió d'Espanya, que volem un estat propi, si no els informem d'entrada que som una nació esquarterada, doblement oprimida des de fa tres segles? A més,  plantejar la doble opressió nacional per part de l'estat francès i l'estat espanyol i divulgar-ho a nivell internacional fa dels bascos, dels bretons, dels alsacians, dels corsos, i de la llarga llista dels colonitzats per França a ultramar que ho veuen i ho escolten a les televisions i a internet, uns aliats potencials.

Exposar la causa pròpia tot i defensant a la vegada la causa dels altres no és sumar més forces? No és reforçar la credibilitat que es vol aconseguir? Com s'explica que nosaltres catalans ens glorifiquem tant de ser universalistes per defensar la pau i fer ajudes humanitàries a tot arreu, no en som gens per a defensar la pròpia causa?  Com és que preferim minimitzar-la, diluir-la, quedar dins un marc provincialista, en lloc de ser els portaveus dels pobles colonitzats arreu i més particularment dins una Europa autosatisfeta que es creu democràtica?

Una raó nogensmenys important de plantejar la problemàtica nacional, sempre il·lustrada pel mapa dels Països Catalans amb noms de totes les ciutats puntals, és enfortir la consciència nacional, l'autoestima, el coneixement propi dels catalans colonitzats que en saben tan poc com els forasters del propi país. Com ha de saber un català del Nord que té una història pròpia, una llengua mil·lenària, que pertany a una nació i que doncs pot aspirar a un estat propi si ni tan sols ha vist mai un mapa dels Països Catalans i si els representants catalans a les instàncies europees no tenen el valor i l'encert de divulgar-lo públicament?

Tant en Pau Casals com l'Oscar Ribes van saber aprofitar l'avinentesa d'un discurs a escala mundial per a al·ludir a l'existència de tots els Països Catalans. Ells la van situar fa decennis en un pla cultural i lingüístic; ara a Europa és el moment de denunciar els colonialismes interiors, el negacionisme pel que fa a l'existència de nacions partides per falses fronteres, víctimes de genocides identitaris ocultats.

No precisar quins són els territoris de  la nació catalana és perpetuar la  traïció del govern d'en Pujol que afirmava en rètols penjats a l'Alt Empordà: "som una nació, som 6 milions" com si Catalunya comencés a la Jonquera. Nosaltres els exclosos, catalans del Nord, mallorquins, valencians, andorrans, algueresos, no podem permetre que s'oculti  la catalanitat compartida per raons pretesament pragmàtiques.

El vertader pragmatisme al segle XX  és fer discursos desalienadors, és posar fi a tres segles i mig de colonització, és convèncer-nos que ens han formatat per a amagar el cap sota l'ala, per a pidolar,  per a acontentar-nos de reivindicacions minimalistes: constitució espanyola, amnistia als botxins franquistes, estatutet derrotat ja mig segle abans, i ara nació limitada a les 4 províncies.

El vertader pragmatisme és trencar amb l'autocensura colonial, és difondre les legítimes raons del nostre combat, és desalieanar el nostre poble.

Daniela Grau Humbert
Consellera de Catalunya Acció (Catalunya del Nord)

França ajorna fins al 2030 la connexió amb TGV entre Montpeller i Perpinyà

Segons publicaven diversos diaris el passat 21 de juny, França ha anunciat que ajorna un cop més de forma escandalosa (ara fins al 2025-2030) la connexió amb tren d'alta velocitat entre Montpeller i Perpinyà. Aquest tram és d'una enorme importància estratègica per a Catalunya, ja que es tractaria de la connexió òptima entre el TGV Lleida-Tarragona-Barcelona-Girona-Perpinyà i tota la xarxa ferroviària centreeuropea d'alta velocitat, tant pel que fa al transport de passatgers com de mercaderies.

Aquest nou retard té com a causa principal l'afany de França de protegir aferrissadament el port de Marsella i la seva obsoleta xarxa logística, dels seus competidors naturals, els ports de València i Barcelona, que si estiguessin connectats amb TGV podrien absorbir un volum considerable del trànsit de mercaderies provinent d'Àsia que ara mateix arriba al port de Marsella.

D'altra banda, segons es va desprendre de la darrera cimera diplomàtica entre Espanya i França, es donarà prioritat a la connexió transpirinenca per tren i carretera a través d'Aragó, pel pas de Canfranc-Somport. D'aquesta manera, amb la complicitat entre Espanya i França en el retard de la construcció del ferrocarril d'altes prestacions per als Països Catalans, s'està alterant radicalment el mapa d'infraestructures que ingènuament els catalans havíem imaginat.

D'una banda, els plans del Govern espanyol per a la propera dècada preveuen que l'eix ferroviari d'alta velocitat per a mercaderies no passi per Múrcia, Alacant, València i Castelló sinó que, ara que ja funciona el TGV Sevilla-Madrid-Zaragoza-Huesca, i un cop el 2007 entri en funcionament el TGV Málaga-Córdoba (juntament amb el Madrid-Valladolid), es millori la xarxa bàsica ja alliberada del trànsit de passatgers, precisament des del port d'Algeciras, passant per Bobadilla cap a Madrid, Zaragoza i Huesca, fins a l'esmentat pas fronterer de Canfranc, que connectaria amb Pau (on ja arriba el TGV francès). D'altra banda, la connexió amb TGV entre Castelló i Tarragona no té ni tan sols cap data prevista per a ser construïda, mentre es prioritza en canvi Zaragoza com a centre logístic de primer ordre. De fet, fins i tot es preveu abans el TGV Castelló-Zaragoza que no pas el Castelló-Tarragona.

Vam creure ingènuament que els Països Catalans seríem un lloc de pas obligat, amb un TGV propi al llarg de tota la costa mediterrània que connectaria entre ells els ports/aeroports d'Alacant, Castelló, València, Tarragona, Barcelona, Girona i Perpinyà, i que estaria unit amb la xarxa europea de TGV a través de Montpeller, esdevenint així tot el país un node essencial a Europa i un pol d'atracció econòmica de primera magnitud. En canvi, tots els passos que van fent Espanya i França han estat, estan i estaran encaminats a deixar-nos com a simples extrems de la xarxa, com a racons abandonats, com a finals de trajecte, com a terres en procés de desertització econòmica. El cas més extrem seria, precisament, Perpinyà.

L'única alternativa digna i raonable que tenim per a aturar i invertir aquest procés és la independència immediata. Amb el final de l'espoli fiscal, els Països Catalans podríem pagar en un sol any la construcció d'un TGV entre Elx i Perpinyà (uns 20.000 MEUR). Però també, amb un Estat català amb veu pròpia a la Unió Europea, la connexió de la nostra xarxa d'alta velocitat deixaria de ser només un "afer intern" d'Espanya i França i passaria al primer pla de la política econòmica europea.

Juan Manuel Rodríguez
Conseller de Catalunya Acció

Catalunya del Nord: la porta i la clau

A prop de Salses, quan s'entra o se surt del nostre país per l'extrem nord, es pot veure des de l'autopista la Porta dels Països Catalans, nascuda de les aportacions de tots els catalans durant 20 anys. Tota una declaració d'intencions, i un símbol de catalanitat del qual n'estan orgullosos els catalans del sud i del nord, i del qual s'estranyen els estrangers que travessen el nostre país. En qualsevol cas, el monument dóna la benvinguda tant als que tornen a casa com als que ens visiten per primer cop, o simplement hi passen. I també, quan deixem la plana del Rosselló cap al nord, ens recorda que és allà, i no pas a la Jonquera, on s'acaba el país. Ens recorda que aquelles comarques bessones de l'Empordà són encara terra catalana.

La Catalunya del Nord és la porta del país, però també n'és una gran clau. Em pregunto sovint què hauria estat del nostre país, on seria la nostra consciència nacional, si tot el nostre territori hagués estat sotmès únicament per Espanya. Segurament faria molts anys que, amb els mitjans de què disposaven i disposen encara, ens haurien fet creure ja aquella Gran Mentida sobre la patètica teoria dels subconjunts o de les identitats concèntriques, que diu que “el català és una llengua espanyola”, i que “els catalans som espanyols”. Si a algú encara li queden ganes de justificar-se davant d'un espanyol, la resposta és ben facileta: "I a Perpinyà el català és una llengua francesa, i els catalans són francesos?". Per això, potser la frase que cridaven els nordcatalans a la manifestació del 18-F a Barcelona ("sense el Rosselló no hi ha nació") era més certa encara del que potser es pensaven ells mateixos. La Catalunya del Nord actua com a bufetada de lucidesa en moments de feblesa o d’agressió. Submergits en el dia a dia sota domini espanyol, fins i tot per a molts independentistes convençuts, cridar "espanyol el qui no boti" sembla que, a més del sentiment evident que tenim, hagi d'anar acompanyat d'una gran argumentació. Però en canvi quan sentim que els nordcatalans criden "francès el qui no boti", ho veiem tan obvi que no sembla ni tan sols una lluita contra corrent, sinó la frase més natural i evident del món. I ja posats a aprofundir en el tema, voleu més evidència de com els propis espanyols tenen clara la no espanyolitat dels catalans, que el fet que Espanya es trenqui la veu reclamant la sobirania de Gibraltar però mai la de Catalunya del Nord?

Però és que la Catalunya del Nord és encara més coses. Per sort o per desgràcia, és tot un viatge en el temps cap al futur que ens espera pel camí que portem, si no variem el rumb ara mateix i sense perdre un instant. França porta uns 50 anys d’avantatge a Espanya en el macabre procés de destrucció nacional dels catalans. Als pares nordcatalans que portaven els seus fills a escola, en el seu moment els van fer creure que el francès era modern i el català endarrerit (el mateix que a Alacant després de la guerra, però sense necessitat d’una dictadura declarada), i si ens hi fixem, aquesta sensació tot just ara comença a treure el nas a la majoria de les terres sota domini espanyol quan alguns adolescents, i ja no només de l’àrea metropolitana de Barcelona, Tarragona, València o Palma, rebutgen el català perquè es pensen que així són més “guais”. I si mirem el present nordcatalà, ens trobem una economia paralitzada, embarrancada entre l’agricultura i el turisme geriàtric o de motxilla, i una emigració massiva dels joves que tenen la gosadia d'estudiar una carrera universitària (i no necessàriament una enginyeria). Gran part de la costa balear i valenciana pateixen exactament dels mateixos mals. Però és que fins i tot les zones tradicionalment més industrialitzades del nostre país comencen a viure un procés similar. En aquest cas, però, substituint l’agricultura per la indústria de manufactura.

I encara més, la Catalunya del Nord és també un compromís indefugible per a tot el país. Que no ens tremolin gens les cames quan, un cop encarrilat el procés d’independència, els governants francesos repeteixin la famosa frase de “si els catalans s’independitzen d’Espanya, serà immeditament entès com una declaració d’hostilitats contra França”. França no diria mai això si no tingués la certesa que, en un procés d’independència, la Catalunya del Nord seria arrossegada pels seus compatriotes del sud. Malgrat els intents parcialment reeixits de folklorització de la catalanitat i de genocidi lingüístic, França sap perfectament que l’estadi de la triomfant USAP és una afirmació contínua d’identitat catalana, que la gent va vibrar com mai el passat 8 d’octubre de 2005 amb el discurs de la Sra. Daniela Grau, que cada any la Bressola creix i esdevé una escola de més qualitat, que Ràdio Arrels parla encara només en català, que les comunicacions amb el sud milloren cada dia que passa, i un llarg etcètera de signes inequívocs que encara pot perdre la batalla catalana. Per això intenta fer xantatge a la Bressola, per això li vol canviar el nom a la regió, per això maltracta econòmicament la zona, per això fomenta l’arribada de pensionistes francesos en massa. I per això retarda tant com pot el TGV fins a Perpinyà, perquè li té autèntic pànic al dia que els nordcatalans, a més d’estar més a prop del sud en sentiment, també ho estiguin en temps i diners. Perquè sap que malgrat tot la flama continua ben encesa i que, per a convertir-se en un gran incendi, només necessita una mica d’aire.

Juan Manuel Rodríguez
Conseller de Catalunya Acció
Castelldefels (Baix Llobregat)