Tots els qui reivindiquem un estat català propi, sense alhora mencionar que Catalunya és una nació partida i colonitzada per dos estats opressors europeus, perpetuen la mentida dels opressors: fer creure que Catalunya és una regió d'Espanya. No podem a la vegada demanar un estat propi i continuar sent políticament correctes, és a dir, fent autocensura per tal d'agradar més. Aquest comportament ens ha sempre subjectat a l'enemic. Parlem molt de dignitat però no podem ser dignes quan tergiversem la veritat, quan ens portem com a esclaus amordassats.
El plantejament de la problemàtica nacional, és a dir, la denúncia de l'explotació nacional tant pel que fa al territori dins l'estat francès (el més pobre de França amb l'índex d'atur més elevat) com al de dins l'estat espanyol, no és només un plantejament ètic, de respecte de la memòria històrica, de fidelitat a les arrels, de complaença a una minoria, la dels pocs catalans no colonitzats, ans al contrari és un plantejament pragmàtic. Ens podem permetre el luxe d'amagar la veritat quan la nostra supervivènvia com a nació europea està tan amenaçada?
Hem de dir la veritat per tres raons fonamentals: d'una banda per convèncer la resta d'europeus de l'existència de la nació; d'altra banda per a obtenir l'ajuda de les altres nacions europees que malden per tenir un estat propi; i per fi per a donar coratge i orgull als nostres propis compatriotes, que ignoren en general fins els límits del nostre propi territori.
Europa és conscient des de fa decennis dels problemes de les regions transfrontereres i més o menys intenta trobar-hi solucions i donar pressupostos de desenvolupament. Però li falta fer el pas següent: reconèixer que molts problemes regionals transfronterers oculten de fet problemes nacionals i que concedir diners a regions que no tenen una existència legal -com la Catalunya del Nord sotmesa al doble colonialisme, al de París i al de Montpeller- i que per això no poden autoadministrar-se en tota llibertat, és posar un pegat en un banc.
A Europa només se sap que Catalunya és una regió d'Espanya i que per tant com a màxim ha de reivindicar més autonomia. Com convèncer-los que no som una regió d'Espanya, que volem un estat propi, si no els informem d'entrada que som una nació esquarterada, doblement oprimida des de fa tres segles? A més, plantejar la doble opressió nacional per part de l'estat francès i l'estat espanyol i divulgar-ho a nivell internacional fa dels bascos, dels bretons, dels alsacians, dels corsos, i de la llarga llista dels colonitzats per França a ultramar que ho veuen i ho escolten a les televisions i a internet, uns aliats potencials.
Exposar la causa pròpia tot i defensant a la vegada la causa dels altres no és sumar més forces? No és reforçar la credibilitat que es vol aconseguir? Com s'explica que nosaltres catalans ens glorifiquem tant de ser universalistes per defensar la pau i fer ajudes humanitàries a tot arreu, no en som gens per a defensar la pròpia causa? Com és que preferim minimitzar-la, diluir-la, quedar dins un marc provincialista, en lloc de ser els portaveus dels pobles colonitzats arreu i més particularment dins una Europa autosatisfeta que es creu democràtica?
Una raó nogensmenys important de plantejar la problemàtica nacional, sempre il·lustrada pel mapa dels Països Catalans amb noms de totes les ciutats puntals, és enfortir la consciència nacional, l'autoestima, el coneixement propi dels catalans colonitzats que en saben tan poc com els forasters del propi país. Com ha de saber un català del Nord que té una història pròpia, una llengua mil·lenària, que pertany a una nació i que doncs pot aspirar a un estat propi si ni tan sols ha vist mai un mapa dels Països Catalans i si els representants catalans a les instàncies europees no tenen el valor i l'encert de divulgar-lo públicament?
Tant en Pau Casals com l'Oscar Ribes van saber aprofitar l'avinentesa d'un discurs a escala mundial per a al·ludir a l'existència de tots els Països Catalans. Ells la van situar fa decennis en un pla cultural i lingüístic; ara a Europa és el moment de denunciar els colonialismes interiors, el negacionisme pel que fa a l'existència de nacions partides per falses fronteres, víctimes de genocides identitaris ocultats.
No precisar quins són els territoris de la nació catalana és perpetuar la traïció del govern d'en Pujol que afirmava en rètols penjats a l'Alt Empordà: "som una nació, som 6 milions" com si Catalunya comencés a la Jonquera. Nosaltres els exclosos, catalans del Nord, mallorquins, valencians, andorrans, algueresos, no podem permetre que s'oculti la catalanitat compartida per raons pretesament pragmàtiques.
El vertader pragmatisme al segle XX és fer discursos desalienadors, és posar fi a tres segles i mig de colonització, és convèncer-nos que ens han formatat per a amagar el cap sota l'ala, per a pidolar, per a acontentar-nos de reivindicacions minimalistes: constitució espanyola, amnistia als botxins franquistes, estatutet derrotat ja mig segle abans, i ara nació limitada a les 4 províncies.
El vertader pragmatisme és trencar amb l'autocensura colonial, és difondre les legítimes raons del nostre combat, és desalieanar el nostre poble.
Daniela Grau Humbert
Consellera de Catalunya Acció (Catalunya del Nord)
