Queda només un mes i pocs dies per l’apagada analògica a Menorca i Eivissa. Per difondre aquest esdeveniment, a la web d’IB3 n’han posat un comptador amb el compte enrere que marca el temps que queda perquè arribi el moment. I en aquestes altures, a la nostra illa les dificultats per la recepció de la televisió digital terrestre encara són insistents: canals que apareixen i desapareixen per interrupció del senyal, problemes de pixel·lació de la imatge… Les notícies aparegudes a la premsa local asseguren que el Govern de les Illes tindrà enllestits els repetidors que falten perquè la tota la població tengui accés a la TDT per dia 30 de juny, i que fins i tot hi haurà cobertura on fins ara no arribava bé la televisió analògica. Esperem que així sigui, perquè sinó haurem de recordar als nostres governants aquesta campanya del “Si no tens TDT, no tens tele” amb la que ens adverteixen des de fa mesos perquè adaptem antenes i comprem descodificadors. I que no ens venguin amb excuses que a Ciutadella encara podrem rebre la televisió analògica reorientant les antenes cap a Mallorca, on l’apagada està prevista per final d’any.
Una altra qüestió és el problema de la recepció de les televisions en català, del que des d’Es Poblat he tractat àmpliament. Al diari Tribuna.cat informen de la preocupació expressada per l’Obra Cultural Balear “per la propera apagada analògica a Menorca i a Eivissa, el 30 de juny, que suposarà que els ciutadans d’aquestes illes deixaran de veure el Canal 33 i els canals valencians, emissores que arriben al conjunt de l’arxipèlag des dels seus inicis”. Segons Tribuna, “l’OCB també demana, tant al Govern de les Illes Balears com a la Generalitat de Catalunya i a la Generalitat valenciana, que arribin a acords que permetin l’arribada al conjunt de les Illes Balears del màxim de canals en català, entre els quals hi ha d’haver inexcusablement el Canal 33, el 3/24 i Punt 2”.
Des del bloc del diputat Eduard Riudavets s’informava fa poc de la resposta del Conseller Carles Manera a una pregunta parlamentària sobre el segon múltiplex autonòmic que ha de permetre la recepció dels canals en català, on preveu que aquest entri també en funcionament el dia 1 de juliol. Sembla, per tant, que finalment tenim aquest segon múltiplex que s’havia anunciat fa un any i que a principis d’enguany encara no era una realitat. Seria una gran notícia poder disposar d’aquests quatre canals del segon múltiplex per a televisions en la llengua d’aquest país, però una notícia de mínims davant l’allau d’emissions monopolitzades pel castellà. De totes maneres, pel que es veu, no sabrem res segur fins a darrera hora.
Els inconvenients polítics per construir el nostre propi espai comunicacional continuen pels interessos espanyols però també pels dels partits del nostre propi país, com explica en Vicent Partal des del seu mail obert a Vilaweb quan menciona que “ahir per exemple CiU va votar contra una esmena d'ERC en favor dels múltiplexs que podien afavorir la recepció mútua de TV3, IB3 i Canal9. Incomprensible. Els convergents diuen que, això, ja ho han pactat ells per la seua banda amb el PSOE (però en una altra llei) i donen entenent que l'esmena dels republicans era una trampa. I aquests, que fins ara han actuat d'una manera fatal en aquest afer, s'esquincen la roba dramàticament. Però, a mi, allò que m'importa és que l'afer es resolga i les floritures parlamentàries em cansen i em resulten incomprensibles”.
Però mentre els polítics continuen fent de les seves, les campanyes cíviques com les de la Xarxa de Consumidors amb Llengua o la Iniciativa Legislativa Popular impulsada per Televisió sense fronteres demostren una i altra vegada la petició de la societat de tots els territoris de la nació per poder veure la televisió en català sense absurdes limitacions i censures.
Dissabte passat, dia 9 de maig es va produir la resposta dels illencs compromesos amb la defensa de la llengua catalana a les pretensions dels colonitzadors de treballar a la sanitat pública balear sense haver de conèixer el nostre idioma. I què es pensaven, que tothom aplaudiria els seus capricis? Que a la nostra nació ja no li queda brot de dignitat? Es devien creure que tots som uns venuts a l’Estat castellà com els dirigents del PPSOE? Que es vagin acostumant, perquè aquest país s’està despertant d’una llarga i fosca nit de sotmetiment, i el nostre caràcter genuí ja surt per exigir el respecte pels nostres drets i la nostra identitat negada reiteradament una i altra vegada durant tants anys. La pudor de colònia de la que parlava en Joan Melià per recordar els lectors la cita del cap de setmana, se n’anirà amb una bona dutxa quan ens aixequem un matí com un nou país independent amb l’Estat propi acabat d’estrenar.
Convocats per l’Obra Cultural Balear, totes les previsions van quedar superades i més de 12.000 persones van participar de la “cadena humana per la llengua” pels carrers de Palma, de manera que se’n van poder formar dues de simultànies i no només una. Finalment, es formà una manifestació espontània que omplí el centre de la Ciutat de Mallorca. Entre els participants, gent de totes les edats i procedències, i en lloc destacat, treballadors del sector sanitari vestits amb la bata de feina, segons informava el Diari de Balears. L’encaixada de mans de la societat civil en favor de la llengua catalana, proclamada en el manifest llegit al final de l’acte, hauria de ser un toc d’atenció a les pretensions de l’únic partit polític que no donà suport a la mobilització ciutadana, el Partit Nacionalista Espanyol de la fugada Rosa Estaràs. Però no, no en faran cas, perquè els seus interessos no són els dels ciutadans d’aquest país. La seva hipocresia la posà en evidència el diputat menorquí Eduard Riudavets en una recent intervenció al Parlament, que reprodueix al seu bloc.
La manifestació ha estat notícia també a nivell nacional, però sense la repercussió que hauria merescut l’esdeveniment. Alguns participants n’han fet cròniques als seus blocs personals i n’han penjat imatges com les següents i vídeos que podeu veure a l’espurna baleàrica de na Carmen López.
Just en finalitzar la manifestació a Brussel·les per l’autodeterminació, els impulsors i organitzadors van anunciar que el següent pas seria promoure una Iniciativa Legislativa Popular per celebrar un referèndum d’autodeterminació el 12 de setembre de 2010. La proposta s’articulava des de Catalunya Estat Lliure, i amb el suport dels Deumil.cat, ara convertits en els Deu mil en xarxa per l’Autodeterminació. En podeu veure algunes entrevistes als seus membres.
Aquest passat dimecres dia 6, a les 18 hores, dos mesos després de l’èxit de Brussel·les, la comissió promotora de la ILP va registrar la petició al Parlament del Principat. A partir d’ara la Mesa del Parlament ha de decidir si l’admet a tràmit o no. Se suposa que hi tenen majoria els partits favorables al dret a l’autodeterminació, pel que serà una primera prova per comprovar fins a quin punt estan disposats a passar de les declaracions buides de “no renunciar” al dret a permetre l’exercici efectiu del mateix.
En el supòsit de superar el que hauria de ser un mer tràmit, començarà la recollida d’almenys 50.000 signatures en un període de 120 dies hàbils perquè el Parlament elabori i aprovi la llei per fer efectiva la consulta, que podria quedar modificada tant en el seu articulat com en la data proposada per les esmenes dels partits parlamentaris, i que en tot cas hauria de quedar sotmesa a l’autorització del govern espanyol. En aquesta carrera d’obstacles, més d’un diputat i els seus partits podrien quedar encara més en evidència del que ja ho estan ara mateix, i el conflicte entre l’electorat i els militants independentistes per una banda, i els partits i les institucions immobilistes i colonials de l’altra, més obert que mai. En cas d’arribar a plantejar-se la sol·licitud d’autorització al govern espanyol, la seva més que previsible negativa a la celebració del referèndum legitimaria definitivament, per si algú encara no ho tenia clar, la via de la declaració unilateral d’independència per part d’una majoria parlamentària com a única sortida possible per garantir el ple exercici dels drets democràtics de la nostra nació.
La presentació de la ILP al Parlament del Principat ha estat notícia a Vilaweb, l’AVUI o el Racó Català, entre d’altres, i a la blogosfera se n’ha comentat tant els aspectes més procedimentals com els seus objectius i la utilitat d’aquesta proposta.
Des del Bloc Gran des Sobiranisme, per exemple, en Xavier Mir tractava com és de “petita” la comissió de deu mil persones que promou la iniciativa “hi deu haver qui es pensa que les deu mil persones són les que han firmat, perquè això de la ILP sona a recollida de signatures. I no: deu mil persones són només les promotores de la iniciativa. Ara aneu pel món i expliqueu que uns ciutadans de l’Estat espanyol han promogut una iniciativa legislativa popular i que, podent-ne ser un o dos o mitja dotzena, d’entrada en són deu mil”. En Xavier conclou que “Aquesta setmana hem obert una nova escletxa. Si ens tallen el camí, n’obrirem una altra. No ens aturaran. L’Estat espanyol fa aigües pertot arreu, però part de la jugada consisteix a fer veure que no perquè ningú no s’espanti. Perquè els nacionalistes espanyols no volen que es trenqui Espanya i l’obligació de tot polític espanyol és impedir-ho. Els últims a saber que el vaixell s’enfonsa seran ells, pobres ciutadans d’un estat que els amaga la realitat perquè no s’alarmin”.
En Manel Bargalló ens remet a la pàgina per enviar un mail als membres de la Mesa del Parlament per assegurar que admetin la proposta a tràmit, i n’Enric Canela confia que els tràmits des de Catalunya arribaran a bon port d’una manera o altra, però té clar que “siguin quins siguin els termes, el govern espanyol no autoritzarà mai un referèndum d’autodeterminació de Catalunya. Conseqüentment, no trigarem gaire a veure com el Parlament de Catalunya es veu obligat a declarar unilateralment la independència. Serà totalment lògic, el Parlament haurà aprovat la celebració d’un referèndum d’autodeterminació i el govern espanyol no l’haurà autoritzat”.
L’escac independentista als partits actuals que actuen com un dic de contenció contra la voluntat d’un Estat propi està arribant al seu límit, però quan aquesta voluntat trobi la via que ja s’està construint per canalitzar-la i es manifesti, res ni ningú podrà aturar l’expressió de la voluntat democràtica del poble.
Santiago Espot (encara no us heu apuntat aquest nom?) presentava a l’Hotel comtes de Barcelona els seus Discursos a la Nació davant de prop de 300 persones, i que donaria el tret de sortida de Força Catalunya en presència de membres de tot l’espectre polític i social de l’independentisme.
L’acte va coincidir en el temps amb l’anunci de Carod-Rovira d’avalar Joan Puigcercós com a candidat d’ERC a les properes eleccions al Principat de forma prèvia a la conferència “L’Esquerra que decideix” de l’actual president dels republicans.
L’acte de Santiago Espot, ja el podeu veure a través del Canal de Catalunya Acció a Kyte TV, que inclou la presentació de l'editor Sr. Josep M. Vall, pròleg del Sr. José Maria Murià des de Mèxic (fill de l'insigne patriota Josep Maria Murià d'Estat Català), discurs del Sr. Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció, i torn de respostes al públic, i finalment la interpretació del Cant de la Independència:
Dissabte 18 d’abril
Només dos dies després, el líder del corrent crític d’ERC Reagrupament, Joan Carretero, publicava el seu article Patriotisme i dignitat al diari AVUI. La seva proposta d’una “candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya per una decisió majoritària del Parlament” que ell creu que hauria de ser liderada pel seu propi partit, tot i reconèixer que aquesta no és l’estratègia de l’actual direcció, és interpretada pels mitjans com la proposta de crear un nou partit, tal com es pot veure en el recull de notícies que acompanyen l’article a la web de Reagrupament.cat.
La repercussió mediàtica de la notícia aixeca tal expectativa entre tots els independentistes que es senten orfes de representació amb els actuals partits que els comentaris favorables a la iniciativa en diaris digitals, fòrums i bitàcores es desborden. ERC demana explicacions a Carretero, però ell es nega a ser sotmès a un judici sumaríssim i al·lega que la seva proposta és molt clara, però en cap moment desmenteix la interpretació donada al seu article pels mitjans.
Vicent Partal fa la primera menció de Força Catalunya en el seu mail obert, editorial de Vilaweb, a l’article Els anys que ens esperen, ni que sigui per subestimar el seu potencial: “La cua de palla de Carretero és que, si reclama la transversalitat, haurà de crear-la i això no és fàcil. I no té una estructura real, i això no s'improvisa. Pot agrupar al seu voltant iniciatives menors que han anat apareixent aquests darrers anys com el Partit Republicà Català o Força Catalunya, però amb això no en té pas prou, ni de bon tros. Carretero, en tot cas, pot sorprendre si sap jugar les seues cartes bé. Però li serà molt complicat”.
Divendres 24 d’abril
I precisament aquest potencial sí que el té en compte Mn. Josep Dalmau, primera personalitat coneguda que dóna suport públic al projecte de Catalunya Acció en el seu article Un nou partit independentista: “La majoria del poble ras no es deu a cap partit;vol veure com es pot servir a la nació per a alliberar-la de tantes pallisses, mentides públiques i mediocritats. Vol viure una gran aventura com la que provocà Francesc Macià. Ell féu una proposta NOVA.I heus aquí la novetat d’un partit independentista quan tot es somou dels seus fonaments per una crisi galopant.I es dóna el cas que en Joan Carretero està fent un discurs que, amb veu baixa i “des de dalt de la muntanya” diu ell, coincideix amb el d'en Santiago Espot, que commou i fascina”.
Dissabte 25 d’abril
Per la banda de Convergència, també hi ha personalitats cridades a fer un pas endavant en el procés d’independència. L’Enric Canela, promotor i impulsor de l’exitosa campanya dels Deumil a Brussel·les per l’Autodeterminació, insistia en les seves referències a la possibilitat d’apostar per alguna cosa nova a l’article L’Avi Siset: “si els partits polítics nacionals no adopten aquesta proposta programàtica [posar la independència de Catalunya com a punt fonamental], sentiré la imperiosa necessitat de treballar per donar suport o impulsar la creació d’una agrupació d’electors per constituir una candidatura transversal per a les eleccions al Parlament de Catalunya”. I encara en un comentari seu al mateix article “L’aliança contra el nacionalisme català és clara i jo no en seré còmplice per omissió. Preparem-nos per fer alguna cosa”.
A Dins la ratera, en Salvador Cardús fa una descripció de la situació de la partitocràcia catalana i de les dificultats que haurà d’afrontar una proposta nova: “Calen diners, caldria superar obstacles mediàtics, caldria joc net per part de la resta de partits i, sobretot, caldria comptar amb lideratges sòlids, resistents a l’enorme risc personal de qui s’hi comprometés”. Cardús ja n’havia parlat de la ratera i de la possible sortida que s’albira en la seva opinió en una entrevista a l’Avui: “La sensació d’atzucac a la política catalana, on govern i oposició semblen incapaços de sortir de la ratera on s’han ficat, fa pensar que una nova opció d’independentisme radical però socialment assenyada, podria connectar amb el malestar actual i arribar a tenir un espai electoral gens menyspreable a les properes eleccions”.
I al final del mateix dia, en Jaume Renyer era el primer en anunciar públicament que es donava de baixa d’ERC a través del seu bloc amb Obrir la porta de l’esquerra de la llibertat: “Fa temps que vaig arribar a la convicció personal de que la direcció actual no té ni la voluntat ni la capacitat necessària per sostenir un conflicte polític i jurídic amb l'Estat espanyol orientat a exercir el dret d'autodeterminació (…) La continuïtat com a sector crític al si del partit és, o bé un propòsit guiat per la bonhomia infinita que caracteritza la majoria de militants republicans, o bé un gest a l'espera de veure's recompensat en una imminent recomposició de rols amb la majoria dominant. Personalment, veient que no hi ha marge per al diàleg, ans al contrari, la direcció té ganes de desprendre's de militants molestos, opto per deixar de militar a ERC. Crec que tard o d'hora, els dissidents de la línia majoritària no tindran altra opció que anar fent el mateix camí quan la seva consciència o les responsabilitats orgàniques i institucionals adquirides els ho permetin”.
Finalment, després de tenir coneixement de l’obertura d’un expedient i de la suspensió de militància per part de la direcció del seu partit, Joan Carretero abandona ERC i registra Reagrupament com a associació cultural.
L’estratègia de pressionar per canviar els actuals partits des de dins per part dels militants independentistes o des de fora amb plataformes, grups i associacions s’està començant a veure superada per la necessitat d’avançar i de no desaprofitar l’oportunitat històrica que es presenta de situar en el centre del debat polític el combat dialèctic entre els partidaris de la independència i els favorables a continuar al regne d’Espanya, amb el que açò representa. L’aposta de Catalunya Acció d’una nova formació política de caràcter transversal que superi la divisió entre esquerra i dreta per compartir l’objectiu comú d’assolir un Estat propi, condició prèvia per discutir sobre el model d’Estat i les polítiques que s’hi podran desenvolupar, ja s’està començant a guanyar el lloc que mereix després d’aquest passat mes d’abril. Opinions com la d’en Xavier Mir a La decisió, Escissió d’Esquerra o partit transversal? i Una candidatura (o partit, tant hi fa!) sense ideologia, evolucionen en aquest sentit: “si es crea una llista transversal, amb gent de diversos partits o de cap partit, no només tindran el meu suport sinó també la meva participació”.
Qui de moment continua volent canviar CDC des de dins és Alfons López Tena, que en el seu article Pujol i liquidar Catalunya es fa ressò de les paraules de l’expresident a El Singular Digital "Ells sempre ens han volgut liquidar, des del segle XVI, i ara tenen la sensació que ho poden fer. És feina nostra, un cop més, impedir-ho". A banda de la novetat que representa que en Pujol situï l’inici de l’opressió per esborrar-nos en el segle XVI i no en el XVIII com fins ara era habitual, la pregunta evident i que formula López Tena és la següent:
“President Pujol, quina opció viable proposeu per impedir que Espanya ens liquidi? Molts no en veiem d'altra que la independència. I vós?”.
Seguim sense resposta de l’expresident i, sincerament, ni l’esperam… Fins quan esperarà en López Tena? Està també el seu compte enrere particular posat en l’actitud que prengui el seu partit en el resultat del finançament, la sentència del TC o la ILP sobre l’autodeterminació?
La coordinació d’un acord de tots aquests efectius que comparteixen l’objectiu de la indepedendència per actuar conjuntament, amb una mateixa estratègia, i amb l’actitud ferma i decidida que caldrà per l’inevitable enfrontament institucional que comportarà, no serà una tasca fàcil. Però és el que demanden els potencials electors i el que requereix l’ocasió. Haurem de ser capaços, per tant, entre tots, d’estar a l’altura de les circumstàncies. L’hora de la victòria final s’acosta.