"ara m'adono de veritat que el procés està encetat"

-
Salvador què hem de fer davant d'aquests noves sentències que pretenen reintroduïr el castellà l'escola. has pensat algun tipus d'acció? Per exemple penjar cartells demanat el boicot, etc.
Per cert volia desitjar-te un Bon Nadal !

----------------

- Hem de concentrar-nos en la lluita per la nostra independència com a Nació. Això és el que cal fer i fer-ho entendre a tots els catalans que estimen Catalunya i la nostra llengua. Aquest és el camí més ràpid i més segur, empènyer el procés d'independència ja encetat, no deixar que el Masos i els Montilles de torn adormin el nostre poble.

Un votant d'ERC i empresari molt espabilat d'Avià, ahir el vaig trobar i em va dir: "ara m'adono de veritat que el procés està encetat, tal com tu Salvador em deies" i jo li vaig respondre: "cada dia hi han més catalans -500.000 votaren "sí"- que faran tot el possible perquè el procés no s'aturi sinó que se n'incrementi el neguit!"

Bon Nadal i Independència !!!

Independència,
Independència i
Independència!

això és el que cal i no pas adormir-nos en "la són de la mort".


Salvador Molins, Berga (BIC,CA)

"Que siguem deu mil catalans els que hagin de ficar a la presó !"

El llegat de les Consultes és un llegat fidel i precís al llegat de Macià, llegat del qual encara viu i respira l'anhel de la nostra nació.

La història i els nostres fills recordaran com el Poble Català d'arreu de la Nació va ser fidel a l'esperit d'en Macià en tot l'afer de les Consultes des d'Arenys fins a Barcelona.

Haurem d'estar apunt de plantar cara perquè l'estat vol desenvolupar lleis que ens impedeixin celebrar la Consulta de Barcelona ... si cal que n'hagin de ficar deu mil a la presó! amb mi ja hi poden comptar!


----------------------------


Anem de pet a la Independència, per això ens cal intel·ligència, força i coordinació.

Ens
cal un "cos nacional" independentista coordinat amb un comandament únic
que podria ser rotatori. Ens cal amb representació del Poble i dels
polítics malgrat la dificultat que això suposa.

La tasca és immensa i ingent però no pas impossible.

La
tasca no la podem fer ni sols, ni separats, ni quiets o adormits.
S'imposa l'acció per moure aquest poble vers la clarividència i la seva
llibertat nacional.

Visquem el Nadal, visquem la tendresa, la justícia i la misericòrdia malgrat la dificultat que això també comporta.

"ja hem començat la independència. Els uns fa

poc, uns altres gairebé tota la vida, altres ho faran d’ací poc. Però això ja no té retorn."

Farem
que no tingui retorn! Alguns malden perquè això s'aturi però l'oblit ja
no és possible, aquesta ha d'ésser la nostra determinació:
INDEPENDITZAR TOT CATALUNYA de nord a sud i d'est a oest ...

Visqui Catalunya Lliure, visqui la llibertat per a tots els homes i per a tots els pobles!

Salvador Molins (BIC, CA)

-----------------

Comentari fet al blog d'Albert Cortés Montserrat (http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/186072)

Parlament de Daniela Grau durant els Actes d'Elna

Discurs de Daniela Grau (membre de Catalunya Acció) pronunciat el diumenge 16 de maig de 2010 durant els actes organitzats conjuntament amb l'Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (IPECC) i la col·laboració de l'Ajuntament d'Elna, remembrant la Massacre de 1285 a la Catedral d'Elna, un dels episodis més cruels de la croada francesa contra Catalunya:

Benvolguts compatriotes,

quina sort tenim - malgrat les nostres seculars desgràcies com a poble conquerit i encara colonitzat - de poder comptar amb tants relats dels nostres avantpassats, com la crònica d’en Bernat Desclot del segle XIII. Fins i tot podem resseguir la formació dels primers comtats, és a dir de Catalunya mateixa. Segons dos historiadors especialistes en el tema, J. Bolós i V. Hurtado, tenim al Rosselló, Conflent, Vasllespir i Fenollet més de 600 documents d’abans de l’any 991, més que a qualsevol regió de l’Imperi carolingi que s’estenia fins a l’Elba i al Danubi. Som la memòria d’Europa, també a l’edat mitjana.

Actualment els intel·lectuals compromesos proclamen la necessitat del deure de memòria històrica. Així és que la Maternitat d’Elna ha esdevingut en pocs anys el lloc de memòria més concorregut de la Catalunya del Nord fins al punt que unes 80 nenes del Principat es diuen Elna.

Animar la nostra gent a recordar els traumes del 1939, silenciats durant 70 anys, és més fàcil, més lícit, més exitós, que no pas fer conèixer el traumes més antics, voluntàriament manipulats o ocultats durant segles, com més generalment tota la nostra història. Pel fet de no tenir un estat català, de no tenir govern propi, no podem elaborar nosaltres mateixos, en tota independència d’esperit, els nostres manuals escolars. Desconeixem la nostra història i no podem treure’n les lliçons.

En el cas de la massacre de la població d’Elna - 25 de maig del 1285 - per les tropes franceses comandades pel rei Philippe le Hardi, Felip l’Ardit, hi ha sense dubte una raó suplementària d’ocultació: admetre la responsabilitat i culpa d’un dirigent català traïdor i analitzar-ne les raons i no tergiversar el context, com ja mig segle més tard va fer un altre cronista, en Ramon Muntaner...

Ignorar les fallades és condemnar-se a repetir-les.

Elna no hauria estat assetjada ni massacrada si en Jaume II, rei de Mallorca, comte del Rosselló i de Cerdanya, senyor de Montpeller indegudament mitificat com a «lo bon rei Jaume», no hagués traït la pròpia paraula, si hagués respectat el conveni que havia signat sis anys abans amb el seu germà, el rei Pere de Catalunya-Aragó. S’havia compromès a ajudar-lo contra els enemics i a mantenir al Rosselló els Usatges de Barcelona i les Constitucions de Catalunya. Elna no hauria estat enderrocada, les dones violades, els nens gitats contra les parets, les esglésies cremades… si no hagués estat tan ingenu com per caure en les trampes sornegueres del monarca francès, que tenia el vistiplau i l’ajuda del papa per apoderar-se de Catalunya. En Jaume sabia dos anys abans de la massacre, el juliol 1283, que s’apuntava la invasió de Catalunya legitimada per la croada papal. A la primavera del 1285, el rei francès anava concentrant un exèrcit de tan gran poder com «de cent anys ençà la corona de França no havia ajustat» amb francesos, tolosans, bretons, flamencs, alemanys, anglesos «e quais de totes les llengües de cristians». L’endemà de Pasqua el rei Pere vingué a Perpinyà per parlar amb el seu germà i evitar la invasió, però en Jaume, fatigat, es tancà dos dies dins la seva cambra i preferí fugir d’amagat per les clavagueres del Palau Reial de Perpinyà, abandonant dona i fills, i refugiar-se a la Roca.

La població ella, oposà una heroica resistència. Primer Salses, frontera entre Catalunya i França, després el Voló i la Vila d’Elna. La croada acabà uns mesos més tard amb la victòria del Rei Pere anomenat el Gran, la derrota de les tropes franceses al coll de Panissars a l’Albera i la mort de Felip l’Atrevit.

En Jaume II lliurà el país a l’enemic, perquè confià més en el suposat aliat foraster, que no pas al propi germà. Confià més en una potència estrangera que no en les pròpies forces, en el poble català. Ai las, per desgràcia per a nosaltres del bressol de Catalunya, al nord, la història es va repetir cada vegada que el Rosselló fou donat en penyora, fou sacrificat, a canvi d’una pretesa ajuda dels francesos que se n’aprofitaren per conquerir el territori. Tanmateix vam continuar a resistir heroicament als invasors al llarg dels segles XV, XVI, XVII fins a l’annexió el 1659.

I avui, si sem encara aquí al cap de 350 anys, és perquè ens hem mantingut fidels a Catalunya.

Desitgem doncs que aquesta commemoració ens permeti retrobar la memòria i reforçar la consciència nacional. Que ens animi a desemmascar líders que mantenen Catalunya sotmesa, i que puguem tornar-nos amos del nostre destí. Agraïm a l’IPECC, Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana, la seva participació i al senyor Garriga Trullols la seva activa col·laboració. L’IPECC commemora any rere any fets transcendentals com la victòria catalana al coll de Panissars i la memòria d’en Macià a Prats de Molló, i contribueix ara a fer conèixer la il·lustra ciutat d’Elna, l’antiga Illiberis ibèrica, ciutat-màrtir al segle XIII i ciutat-bressol al segle XX. Com va dir l’historiador Josep Termes “la nació és el resultat del passat i de la història, però és també voluntat de futur”: Catalunya, estat independent.

Daniela Grau Humbert

Elna 16.05.2010

Internacionalitzem la nostra problemàtica: no som 4 províncies.

Tots els qui reivindiquem un estat català propi, sense alhora mencionar que Catalunya és una nació partida i colonitzada per dos estats opressors europeus,  perpetuen la mentida dels opressors: fer creure que Catalunya és una regió d'Espanya.

No podem a la vegada demanar un estat propi i continuar sent políticament correctes, és a dir,  fent  autocensura per tal d'agradar més. Aquest comportament ens ha sempre subjectat a l'enemic. Parlem molt de dignitat però no podem ser dignes quan tergiversem la veritat, quan ens portem com a esclaus amordassats.

El plantejament de la problemàtica nacional, és a dir, la denúncia de l'explotació nacional tant pel que fa al territori dins l'estat francès (el més pobre de França amb l'índex d'atur més elevat) com al de dins l'estat espanyol, no és només un plantejament ètic, de respecte de la memòria històrica, de fidelitat a les arrels, de complaença a una  minoria, la dels pocs catalans no colonitzats, ans al contrari és un plantejament pragmàtic. Ens podem permetre el luxe d'amagar la veritat quan la nostra supervivènvia com a nació europea està tan amenaçada?

Hem de dir la veritat per tres raons fonamentals: d'una banda per convèncer la resta d'europeus de l'existència de la nació;  d'altra banda per a obtenir l'ajuda de les altres nacions europees que malden per tenir un estat propi; i per fi per a donar coratge i orgull als nostres propis compatriotes, que ignoren en general fins els límits del nostre propi territori.

Europa és conscient des de fa decennis dels problemes de les regions transfrontereres i més o menys intenta trobar-hi solucions i donar pressupostos de desenvolupament. Però li falta fer el pas següent: reconèixer que molts problemes regionals transfronterers oculten de fet problemes nacionals i que concedir diners a regions que no tenen una existència legal -com la Catalunya del Nord sotmesa al doble colonialisme, al de París i al de Montpeller- i que per això no poden autoadministrar-se en tota llibertat, és posar un pegat en un banc.

A Europa només se sap que Catalunya és una regió d'Espanya i que per tant com a màxim ha de reivindicar  més autonomia. Com convèncer-los que no som una regió d'Espanya, que volem un estat propi, si no els informem d'entrada que som una nació esquarterada, doblement oprimida des de fa tres segles? A més,  plantejar la doble opressió nacional per part de l'estat francès i l'estat espanyol i divulgar-ho a nivell internacional fa dels bascos, dels bretons, dels alsacians, dels corsos, i de la llarga llista dels colonitzats per França a ultramar que ho veuen i ho escolten a les televisions i a internet, uns aliats potencials.

Exposar la causa pròpia tot i defensant a la vegada la causa dels altres no és sumar més forces? No és reforçar la credibilitat que es vol aconseguir? Com s'explica que nosaltres catalans ens glorifiquem tant de ser universalistes per defensar la pau i fer ajudes humanitàries a tot arreu, no en som gens per a defensar la pròpia causa?  Com és que preferim minimitzar-la, diluir-la, quedar dins un marc provincialista, en lloc de ser els portaveus dels pobles colonitzats arreu i més particularment dins una Europa autosatisfeta que es creu democràtica?

Una raó nogensmenys important de plantejar la problemàtica nacional, sempre il·lustrada pel mapa dels Països Catalans amb noms de totes les ciutats puntals, és enfortir la consciència nacional, l'autoestima, el coneixement propi dels catalans colonitzats que en saben tan poc com els forasters del propi país. Com ha de saber un català del Nord que té una història pròpia, una llengua mil·lenària, que pertany a una nació i que doncs pot aspirar a un estat propi si ni tan sols ha vist mai un mapa dels Països Catalans i si els representants catalans a les instàncies europees no tenen el valor i l'encert de divulgar-lo públicament?

Tant en Pau Casals com l'Oscar Ribes van saber aprofitar l'avinentesa d'un discurs a escala mundial per a al·ludir a l'existència de tots els Països Catalans. Ells la van situar fa decennis en un pla cultural i lingüístic; ara a Europa és el moment de denunciar els colonialismes interiors, el negacionisme pel que fa a l'existència de nacions partides per falses fronteres, víctimes de genocides identitaris ocultats.

No precisar quins són els territoris de  la nació catalana és perpetuar la  traïció del govern d'en Pujol que afirmava en rètols penjats a l'Alt Empordà: "som una nació, som 6 milions" com si Catalunya comencés a la Jonquera. Nosaltres els exclosos, catalans del Nord, mallorquins, valencians, andorrans, algueresos, no podem permetre que s'oculti  la catalanitat compartida per raons pretesament pragmàtiques.

El vertader pragmatisme al segle XX  és fer discursos desalienadors, és posar fi a tres segles i mig de colonització, és convèncer-nos que ens han formatat per a amagar el cap sota l'ala, per a pidolar,  per a acontentar-nos de reivindicacions minimalistes: constitució espanyola, amnistia als botxins franquistes, estatutet derrotat ja mig segle abans, i ara nació limitada a les 4 províncies.

El vertader pragmatisme és trencar amb l'autocensura colonial, és difondre les legítimes raons del nostre combat, és desalieanar el nostre poble.

Daniela Grau Humbert
Consellera de Catalunya Acció (Catalunya del Nord)

Les primàries de la Independència

Article del blog Es Poblat d’en Talaiòtic:

Ara fa un any que el pes de Catalunya tot just va començar a caure sobre Europa amb la manifestació dels 10Mil a Brussel·les per l’autodeterminació. Se’n va parlar en mitjans de comunicació de tot el mon, però aquell fet no es va quedar en una acció aïllada i els 10Mil a Brussel·les es van convertir en els Deumil en xarxa per l’autodeterminació.

La seva següent iniciativa seria promoure un referèndum d’autodeterminació que ni tan sols va ser admès a tràmit pel Parlament de Principat, amb els vots en contra de CiU i ERC. I avui és evident que aquella negativa del Parlament colonial no va quedar sense conseqüències. Un grup d’irreductibles arenyencs es rebel·laren contra el col·laboracionisme amb l’invasor i contra tanta mediocritat política i es van disposar a organitzar una consulta privada que convertiria el 13-S en el detonant d’una explosió en cadena de participació democràtica.

Les amenaces de l’Estat castellà contra l’Ajuntament d’Arenys de Munt mitjançant l’advocat de l’Estat i la Delegació del Govern, la pressió dels partits colonialistes i la presència dels feixistes més tronats no van fer més que animar la població a donar el seu vot en total llibertat i plantant cara als antidemòcrates espanyols. Personalitats i entitats que havien ignorat i menystingut la consulta que s’estava organitzant a Arenys, davant la trascendència que agafava l’esdeveniment, van haver de córrer a situar-se en el mateix. I naturalment la jornada amb la històrica proclamació dels resultats amb l’espectacular victòria del sí va ser un nou triomf mediàtic internacional. Havien començat les primàries de la independència.

L’actuació de CiU i ERC que al Parlament havien rebutjat la iniciativa per un referèndum també s’ha hagut d’adaptar a l’impuls decidit que des de la societat civil es donava al procés de consultes per tal de no quedar més en evidència i sortir-ne perjudicats.

Avui, mig any després d’Arenys, prop d’un milió de persones ha tingut ja l’oportunitat d’expressar-se a favor o en contra de la independència de la nostra nació amb consultes a la ciutadania realitzades en diverses poblacions el passat 13 de desembre i el 28 de febrer. I els resultats canten: més d’un 90% han votat SÍ a una Catalunya independent. Naturalment els contraris a la democràcia, els que voldrien que la població no pugui expressar la seva opinió sobre qüestions fonamentals que interessen els ciutadans, tenen encara tots els mitjans per intentar treure trascendència a les consultes: el silenciament dels mitjans de comunicació, el boicot dels polítics colonialistes i col·laboracionistes, i de les institucions excepte dels municipis on es celebren les consultes, si tenen el suport de la majoria de l’Ajuntament. L’objectiu és no incentivar la participació, però així i tot els resultats són espectaculars i esperançadors. Amb inclusió en el cens amb dret a vot dels majors de 16 anys i els immigrants, la participació global és d’un 25%, que evidentment seria molt major si es descomptassin aquests col·lectius i més encara si es tractàs d’unes consultes oficials, amb la publicitat i la maquinària institucional funcionant i els partidaris del no fent la seva campanya. Ara volen fer creure que tots els que no voten són contraris a la independència, però menteixen i ho saben, perquè amb els resultats actuals i una participació superior al 50% el sí continuaria essent el guanyador.

Però l’important d’aquestes consultes ara mateix no és la participació, ni tan sols que la majoria a favor del Sí sigui tan clara, sinó la pròpia celebració de les consultes. És posar la independència en el centre del debat polític. És posar contra les cordes els impediments de l’Estat contra els nostres drets democràtics (on han quedat les amenaces de l’Estat contra els Ajuntaments que donassin suport a les consultes?) i la comoditat dels polítics que es fan dir nacionalistes i independentistes i actuen per activa o per passiva en contra de la nostra nació. És la repercussió internacional d’un poble que vol tornar a ser amo del seu destí mentre altres nacions en situació semblant a la nostra s’admiren i aprenen del nostre exemple. I és posar per primera vegada tot el teixit social d’entitats i plataformes a treballar de forma coordinada per un objectiu comú. El salt tant qualitatiu com quantitatiu és inqüestionable: hem passat de comptar adherits en plataformes i manifestants amb intencions diverses i ambigües a comptar vots directes i explícits dels ciutadans per la independència!

Ara les pròximes cites són el 25 d’abril, en què grans ciutats com Girona o Lleida podran donar el seu vot, i una nova sortida a l’exterior el 8 de maig a Ginebra davant la seu europea de l’ONU per continuar posant la llibertat de Catalunya en l’agenda internacional.

 

A les Illes mentrestant es va constituir el passat desembre la Plataforma Avançam de regidors de diferents partits favorables a l’exercici del dret a l’autodeterminació i de la realització de consultes populars sobre qüestions d’interès per la ciutadania, en el que seria l’equivalent de Decidim.cat del Principat. D’aquí a la celebració de consultes efectives sobre la independència per part d’entitats illenques encara hi ha camí a fer, però la seva presentació pública ja ha provocat els mateixos comentaris despectius i sense cap fonament dels antidemòcrates que posen per davant de tot la submissió a Espanya. Més nerviosos es posaran encara el dia que s’arribi a constituir un Menorca Decideix per organitzar consultes sobiranistes als nostres pobles. Potser descobririen llavors els colonialistes que entre els votants del PPSOE també hi ha menorquins que no veurien gens malament deixar de dependre d’una Espanya que ens resulta una càrrega.

És evident que fa temps que el braç popular del procés d’independència camina amb determinació cap a la creació d’un Estat propi, el que continua faltant és el braç polític i institucional. I està per veure si amb tot aquest moviment hi haurà prou habilitat per articular una proposta política que pugui reflectir-se a les institucions. Els que menystenen els resultats de les consultes no diuen que en la majoria de poblacions el SI ha obtingut tants o més vots que qualsevol dels actuals partits polítics amb representació als municipis on s’han fet. El full de ruta a seguir per tant després de les primàries és evident. La vista està posada en les properes eleccions al Parlament del Principat previstes pel proper octubre o novembre. L’oportunitat d’evolucionar de les primàries de la independència a convertir les eleccions colonials en un autèntic plebiscit és a la cantonada. Serà finalment possible que els vots per la independència en les consultes es tradueixin en vots per la independència a les institucions?  I si s’aconsegueix, quina serà la situació d’aquí només un any?

II Centenari de la Revolta menorquina de 1810

Article del blog Es Poblat d’en Talaiòtic:

Avui dia 1 de març és el Dia de les Illes Balears, la festa oficial de celebració de l’aprovació del primer Estatut colonial de les illes sota el règim de la Restauració borbònica espanyola ara fa ja 27 anys. Una festa que naturalment i tot i el temps transcorregut no té cap trascendència ni tradició popular i es limita als actes i discursos institucionals de rigor. Una diada enguany marcada a més per la crisi política pel degoteig constant de casos de corrupció en la partitocràcia balear.

Curiosament, aquesta data coincideix amb la d’un altre esdeveniment rellevant en la història dels menorquins, encara que totalment desconegut per la gran majoria: la Revolta menorquina de 1810. El II Centenari d’aquells fets passarà també segurament desapercebut en els discursos oficials d’avui i en els mitjans de comunicació menorquins i més encara els balears. I no és estrany, perquè en tot poble ocupat és sempre de gran utilitat mantenir en el desconeixement de la pròpia història la població sotmesa. En realitat, la revolta havia començat el vespre del dia 28 de febrer a Alaior, segons relata l’historiador Miquel A. Casasnovas, i l’1 de març va esclatar a Maó i es va estendre als altres pobles de l’illa. Però a qui devem la major difusió i estudi d’aquest episodi de la nostra història és a Andreu Murillo amb la seva obra “La Revolta menorquina de 1810”.

Per què es va provocar aquella revolta? Feia 8 anys que Menorca havia estat incorporada a Espanya en virtud del Tractat d’Amiens. En paraules del propi Murillo, allò implicà un canvi de sobirania, però no de condició. Menorca passaria de ser colònia britànica a colònia espanyola, contràriament al que afirmava la propaganda oficial contemporània de “retorn al senyor natural”. Altres autors com Hernández Sanz o Riudavets comparteixen l’opinió que el govern liberal dels anglesos fou substituit per l’absolut i restrictiu dels espanyols. El malestar acumulat amb la implantació de l’administració espanyola a Menorca, les ingerències en les institucions menorquines, que a la pràctica quedaven buides de contingut i sota el control del Governador, l’abolició de la franquícia comercial que els menorquins havien tingut sota sobirania britànica, la imposició de la duana, la progressiva pressió castellanitzadora i els insults i menyspreus del nou bisbe castellà Pedro Antonio Juano, van acabar amb la paciència dels menorquins. L’assalt a dependències oficials i a les cases dels nous administradors espanyols no es van poder aturar per les autoritats. Finalment es decretava l’expulsió dels espanyols, la suspensió de les quintes, dels drets de duana, de l’estanc i del paper segellat. Però les provocacions de l’ajudant del Governador van fer que els menorquins continuassin la revolta i es va aconseguir també l’expulsió del bisbe Juano.

Durant un temps els gremis menorquins que s’havien revoltat es van apropiar del poder i les disposicions del Governador es dictaven d’acord amb la seva voluntat. En la pràctica Menorca tindria una independència de fet però que en cap moment es proclamaria formalment com sí que farien les colònies americanes, pel que jurídicament la nova situació suposava més una autonomia de caràcter fins i tot més econòmic que polític. Les temptatives de demanar l’ajuda anglesa per defensar el nou règim menorquí toparien amb l’aliança angloespanyola del moment contra França, i la resposta britànica era que no es podien immiscuir en una “qüestió interna” del regne d’Espanya. Naturalment en el llenguatge diplomàtic l’alternativa venia implícita en el missatge dels anglesos, en un context que es repetiria en el segle següent amb els autonomistes catalans del Principat davant el president nordamericà Wilson. La resposta britànica hauria pogut canviar dràsticament, i també el nostre futur, si els menorquins haguessin convertit la “qüestió interna” espanyola en una qüestió internacional oficialitzant la independència. Però no va ser així, i al final novament el poder espanyol aconseguí restablir el seu imperi a Menorca, amb l’empresonament o execució de participants en els disturbis, i imposició d’una multa als municipis revoltats. El que vindria després, forma part del nostre passat i present colonial.

Avui capvespre a les 18:00 hores a Maó, a l’Arxiu d’Imatge i So de Can Victori (Camí des Castell 28), una trobada organitzada pel PSM sobre “El Menorquinisme polític 200 anys després de la Revolta menorquina” serà l’únic acte en què es commemoraran aquells fets amb la xerrada de l’historiador Amador Marí, la presentació del llibre “La nació dels Menorquins” de Nel Martí, i la presentació de la Plataforma de regidors pel dret a decidir a les Illes Balears. El propi full que anuncia l’acte explica que “L’aventura sols durà uns pocs mesos, però 200 anys després encara continua vigent: seguim reclamant un tracte fiscal just, seguim treballant per disposar de suficient autogovern per crear el nostre model de país, i seguim lluitant pel reconeixement de la nostra identitat”. I és que continua vigent perquè com aquells menorquins de fa 200 anys, ens equivocam de marc. Continuam plantejant la nostra reivindicació en termes de “qüestió interna espanyola”. I ens continuam embestint contra la mateixa paret una vegada i una altra. No hem de reclamar “un tracte fiscal just” a Espanya (que no ho farà mai!), sinó disposar i gestionar la totalitat dels nostres impostos; no hem de treballar perquè Espanya ens dóni “suficient autogovern” (que no ho farà mai!), sinó disposar del nostre propi Estat; no hem de lluitar perquè Espanya reconegui la nostra identitat (repetesc: que NO HO FARÀ MAI!), sinó perquè ens reconeguin els altres Estats del món sencer d’igual a igual. Només quan acabem de fer la passa que no van fer els menorquins de 1810 ni els autonomistes dels s. XX podrem deixar de reivindicar, per començar a construir de veritat el país que volem i que ens mereixem en l’Europa mediterrània del segle XXI.