Declaració de Catalunya Acció i Dossier Vauban enviats als membres de l'ICOMOS

En recolzament a la campanya impulsada pel "Col·lectiu No a Vauban a la UNESCO", que s'oposa a l'interès de França per tal que les fortificacions construïdes per l'enginyer militar Marquès de Vauban (1633-1707) formin part del Patrimoni de la Humanitat ja que van ser eines vitals en l'ocupació i repressió francesa de territoris catalans, el passat 2 de juliol del 2008 Catalunya Acció va enviar una declaració i un dossier sobre Vauban a diversos membres de l'ICOMOS (International Committee for Monuments and Sites), institució internacional responsable d'aquesta decisió.

DECLARACIÓ DE CATALUNYA ACCIÓ

Entre els propers dies 2 i 8 de juliol tindrà lloc al Quebec la sessió anual del comitè del Patrimoni de la Humanitat de la Unesco. Es posarà a votació el projecte francès per tal d’incloure les fortificacions de Mont-Louis i Vilafranca de Conflent com a patrimoni de la humanitat. Les construccions militars de Sébastien Le Prestre de Vauban (1633-1707) a la Catalunya del Nord simbolitzen la conquesta i ocupació militar francesa.

Així, davant aquest nou vil i ignominiós atac contra la nostra pàtria, catalunya acció declara:

Primer - Que incloure l’obra d’en Vauban com a patrimoni de la Humanitat és fer-se còmplice de l’estat francès en el seu intent de genocidi contra la nació catalana d’ençà el 1659, any de l’annexió a l’imperi francès dels comtats del nord de Catalunya.

Aquesta candidatura ha permès enfortir el nacionalisme paranoic francès, tot promovent la falsa imatge de nació campiona en tot allò que fa referència als drets de l’home. Però la realitat és que la política totalitària que caracteritza França en tots aquells territoris que ha colonitzat, i que, encara avui resten sota la seva administració, continua aplicant-se descaradament i ímpune.

Entre el 28 d’abril i el 16 de maig del 2008 el Comité dels Drets Econòmics, Socials i Culturals de les Nacions Unides reunit a la ciutat de Ginebra va constatar:

-“l’absència de reconeixement oficial de les minories a l’interior del territori de França”.
-“l’absència de reconeixement oficial de les llengües minoritaries que ha contribuït al declivi constant del nombre de parlants d’aquestes llengües”.
- “l’absència de garantia dels drets econòmics, socials i culturals de les persones que formen part dels grups minoritaris”.

El Comité va reiterar al govern francès una vegada més, que ratifiqués :

- la Convenció del Consell d’Europa per la protecció de les minories nacionals
- la Carta Europea per les llengües minoritàries
- el Protocol número 12 de la Convenció Europea dels drets de l’home contra totes les formes de discriminació.

Segon. - El cas Vauban és una expressió més de la nostra condició colonial i la demostració irrefutable que la independència de Catalunya és l’únic camí per a garantir la nostra supervivència com a poble. El nord de la nostra política és trencar amb França i Espanya. Per què?

- Perquè per dignitat nacional i respecte als nostres drets no podem glorificar els que van ser botxins dels nostres avantpassats ni reivindicar com a “humanistes” autèntics criminals.

- Perquè com a catalans tenim un valuós patrimoni cultural i arquitectònic que volem ensenyar al món sense manipulacions estrangeres.

- Perquè com a nació europea i mil·lenària de 13 milions de persones hem de poder explicar la nostra verdadera història i deixar de ser víctimes dels “historicidis” com ho és aquesta farsa del govern francès que es posarà a votació al Quebec.

Catalunya, malgrat l’odi dels colonitzadors i les traïcions dels col·laboracionistes, té el coratge i la determinació d’assolir la seva independència. El camí ja l’hem iniciat i el triomf serà nostre. Llavors, la nostra pàtria formarà part del concert de les nacions lliures del món, i com les altres, podrà assenyalar i jutjar, si cal, aquells que han volgut negar el nostre dret legítim a existir com a poble.

Barcelona – Perpinyà, 1 de juliol del 2008
Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció (Barcelona)
Daniela Grau, Consellera de Catalunya Acció (Catalunya del Nord)


A continuació teniu disponibles els documents corresponents a la Declaració de Catalunya Acció i al Dossier Vauban en català i en anglès, en format Word i PDF.

Declaració de Catalunya Acció
Català: Word PDF
Anglès: Word PDF

Dossier Vauban
Català: Word PDF
Anglès: Word PDF

Altres documents anteriors relacionats amb Vauban:
Article (17 juliol 2007): Merda a Vauban! per Oriol Escuté (Membre de Catalunya Acció)
Comunicat (2 desembre 2007): Catalunya Acció dóna suport a la campanya en contra de Vauban a la Unesco

Missatge de Sant Joan 2008

Benvolguts compatriotes!

Des de la Catalanya del Nord us transmetem la Flama del Canigó enguany amb especial fervor perquè els llegats històrics commemorats oficialment arreu dels Països Catalans a l’entorn dels “Pares de la Pàtria”, les grans figures de l’abat Oliba i Jaume I, enforteixen la consciència nacional unitària.

El 2008 es commemora el mil·lenari de l’abat Oliba. Amb la flama del Canigó, flama de la fidelitat a les arrels, vam iniciar els homenatges a l’abat Oliba per Sant Joan 1966, precisament l’any que la flama va arribar al coll d’Ares i esborrà la frontera per primera vegada. Aquell any vam celebrar el IXè centenari de les Assemblees de Pau i Treva reunides al Rosselló a Toluges per l’abat-bisbe Oliba. «Pau» volia dir protecció dels més febles. Aquelles institucions primer religioses esdevingueren ràpidament organitzacions laiques i polítiques que limitaren el poder dels nostres sobirans. Originaren un parlamentarisme capdavanter a Europa. Els comtes-reis catalans no podien fer lleis sense l’aprovació de les Corts. No eren absolutistes com els francesos i els espanyols.

També enguany en el vuitè centenari del naixement de Jaume I honorem la memòria del qui donà a la nostra nació el marc territorial que anomenem Catalunya o Països Catalans. Jaume I fixà pel tractat de Corbeil els límits de Catalunya amb França i consagrà la independència del lllinatge dels comtes-reis catalans nascuts al Conflent a Rià.

El patriota alguerès, membre de l’Institut d’Estudis Catalans Rafael Caria, mort enguany, recalcà el 1983 al primer congrés de Focs de Sant Joan a Manlleu que sense memòria no hi ha identitat. Escrigué: «Encara avui a l’Alguer, lo País català de l’illa de Sardenya… no obstant lo viure, per nosaltres, lluny i per molts segles al marge de la vida de Catalunya i dels Països Catalans… no hem perdut la nostra memòria històrica. Per això ara més que mai en cada veritable alguerès los Focs de Sant Joan han de quedar encesos cada dia de la nostra vida per evitar la submersió total de la notra identitat. D’aquest esperit resistencial ve la nostra història.»

Que aquesta nit de Sant Joan ens uneixi tots de Salses a Guardamar de Fraga a Mao, passant per Andorra i l’Alguer, que enforteixi la nostra capacitat de reivindicar la sobirania; 14 nacions europees l’han obtinguda d’ençà del 1990. Celebrem doncs aquesta festa participativa en una nit d’alegria, pau i germanor i renovem el compromís col•lectiu per tal que la nostra nació tingui per fi l’estat que li pertoca de ple dret al cap de mil anys.

Visca la Flama del Canigó!
Visquin els Focs de Sant Joan!
Visca la Festa Nacional dels Països Catalans!

Daniela Grau
Membre de Catalunya Acció (Catalunya del Nord)
Associació “Flama dels Països Catalans”
23 de juny del 2008

Comunicat: Catalunya Acció dóna suport a la campanya en contra de Vauban a la Unesco

Enguany l’estat francès vol incloure a la UNESCO dins la Llista del Patrimoni Mundial de la Humanitat l’obra de Vauban. La candidatura pretén la commemoració i el reconeixement de les places fortes o fortaleses militars concebudes per l’enginyer i cap de la guerra Sébastien le Prestre, Marquès de Vauban (1633-1707).

Des de la Catalunya Nord però, s’ha iniciat una mobilització de rebuig contra aquesta maniobra colonitzadora de l’estat francès; com molt bé explica Daniela Grau, (patriota nord-catalana) i cap visible del Col·lectiu No a Vauban a la UNESCO, existeixen dues raons subjacents darrere d’aquesta operació, en primer lloc, reforçar el seu sentiment nacional “intra muros”, car es aprofitada una excel·lent oportunitat per glorificar França afegint un nou mite nacional al seu imaginari col·lectiu, i en segon lloc, s’obté una consagració oficial i definitiva de les fronteres actuals a nivell internacional.

L’obra de Vauban és imprescindible per a entendre la consolidació de l’ocupació francesa en els territoris fronterers que anava annexionant via militar.

Les nostres comarques del nord, cobejades per França des de l’edat mitjana, no van ser l’excepció, i des del Tractat dels Pirineus / fi de la guerra dels Segadors (1659), -on les monarquies espanyola i francesa van acordar la mutilació de Catalunya per la seva vessant nord, on 1/5 part del territori restava sota domini i ocupació gavatxa agafant àdhuc la segona ciutat més important del país, Perpinyà- , la repressió i consolidació del nou ordre francès era possible gràcies a l’estructura i infrastructura militar pensada i executada per Vauban.

Per dignitat nacional i com a resposta a la negació i a la falsificació històrica que pateix el nord del país, s’ha engegat des de la societat civil nord-catalana una campanya en contra de la candidatura de Vauban a la Llista del Patrimoni Mundial de la Humanitat, esgrimint la incompatibilitat de l’obra de Vauban amb els criteris necessaris per formar part del patrimoni mundial, ja que la finalitat de la Unesco (article I.1 de la seva constitució) és «de reforçar el respecte del dret i de la justícia, dels drets de l’home i de les llibertats bàsiques,…. confirmats en la Carta Fundacional de les Nacions Unides per a tots els pobles del món.»

Un cop més, els dirigents del nostre país obliden i ignoren a consciència la seva responsabilitat político-cultural amb la nostra nació, i evidencien dia rere dia la seva incapacitat de donar resposta a les agressions dels nostres enemics.

La submissió i el col·laboracionisme més miserable d’aquest afer el protagonitza UNESCOCAT amb el que ha estat el seu Director fins fa poques setmanes, el senyor Agustí Colomines, el qual fou membre de la plataforma de suport a l’estatut de la vergonya, que de forma incomprensible ha mostrat una actitud favorable al reconeixement de Vauban, desatenent les reivindicacions nord-catalanes i justificant la seva decisió amb uns arguments que freguen la ingenuïtat infantil de creure que els francesos consentiran la difusió de les finalitats i els objectius reals de les fortaleses, com a instruments fonamentals de la colonització francesa sobre una part de la nació catalana.

La única via possible i eficaç per promoure i difondre la veritable memòria històrica d’aquest país, sense manipulacions i historicidis, no es cap altre que assolir un Estat Propi que garanteixi la transmissió i l’ensenyament de la nostra història nacional tal i com va succeir, sense caure en cap cas, en visions històriques regionalistes/autonomistes imposades per França i Espanya, i difondre sense complexos i amb total rigorositat la nostra història, partint d’una base d’identitat col·lectiva d’acord amb la nostra integritat territorial; qüestió indiscutible i baluard de Catalunya Acció, on no hi entren ni hi caben renúncies territorials de cap mena, de Salses a Guardamar, i de Fraga a Maó.

"El factor més potent de construcció de consciència nacional és el coneixement de la pròpia història"
(Daniele Conversi, PhD a la London School of Economics i autor del llibre "La desintegració de Iugoslàvia")

Catalunya Acció
2 de desembre del 2008

França ajorna fins al 2030 la connexió amb TGV entre Montpeller i Perpinyà

Segons publicaven diversos diaris el passat 21 de juny, França ha anunciat que ajorna un cop més de forma escandalosa (ara fins al 2025-2030) la connexió amb tren d'alta velocitat entre Montpeller i Perpinyà. Aquest tram és d'una enorme importància estratègica per a Catalunya, ja que es tractaria de la connexió òptima entre el TGV Lleida-Tarragona-Barcelona-Girona-Perpinyà i tota la xarxa ferroviària centreeuropea d'alta velocitat, tant pel que fa al transport de passatgers com de mercaderies.

Aquest nou retard té com a causa principal l'afany de França de protegir aferrissadament el port de Marsella i la seva obsoleta xarxa logística, dels seus competidors naturals, els ports de València i Barcelona, que si estiguessin connectats amb TGV podrien absorbir un volum considerable del trànsit de mercaderies provinent d'Àsia que ara mateix arriba al port de Marsella.

D'altra banda, segons es va desprendre de la darrera cimera diplomàtica entre Espanya i França, es donarà prioritat a la connexió transpirinenca per tren i carretera a través d'Aragó, pel pas de Canfranc-Somport. D'aquesta manera, amb la complicitat entre Espanya i França en el retard de la construcció del ferrocarril d'altes prestacions per als Països Catalans, s'està alterant radicalment el mapa d'infraestructures que ingènuament els catalans havíem imaginat.

D'una banda, els plans del Govern espanyol per a la propera dècada preveuen que l'eix ferroviari d'alta velocitat per a mercaderies no passi per Múrcia, Alacant, València i Castelló sinó que, ara que ja funciona el TGV Sevilla-Madrid-Zaragoza-Huesca, i un cop el 2007 entri en funcionament el TGV Málaga-Córdoba (juntament amb el Madrid-Valladolid), es millori la xarxa bàsica ja alliberada del trànsit de passatgers, precisament des del port d'Algeciras, passant per Bobadilla cap a Madrid, Zaragoza i Huesca, fins a l'esmentat pas fronterer de Canfranc, que connectaria amb Pau (on ja arriba el TGV francès). D'altra banda, la connexió amb TGV entre Castelló i Tarragona no té ni tan sols cap data prevista per a ser construïda, mentre es prioritza en canvi Zaragoza com a centre logístic de primer ordre. De fet, fins i tot es preveu abans el TGV Castelló-Zaragoza que no pas el Castelló-Tarragona.

Vam creure ingènuament que els Països Catalans seríem un lloc de pas obligat, amb un TGV propi al llarg de tota la costa mediterrània que connectaria entre ells els ports/aeroports d'Alacant, Castelló, València, Tarragona, Barcelona, Girona i Perpinyà, i que estaria unit amb la xarxa europea de TGV a través de Montpeller, esdevenint així tot el país un node essencial a Europa i un pol d'atracció econòmica de primera magnitud. En canvi, tots els passos que van fent Espanya i França han estat, estan i estaran encaminats a deixar-nos com a simples extrems de la xarxa, com a racons abandonats, com a finals de trajecte, com a terres en procés de desertització econòmica. El cas més extrem seria, precisament, Perpinyà.

L'única alternativa digna i raonable que tenim per a aturar i invertir aquest procés és la independència immediata. Amb el final de l'espoli fiscal, els Països Catalans podríem pagar en un sol any la construcció d'un TGV entre Elx i Perpinyà (uns 20.000 MEUR). Però també, amb un Estat català amb veu pròpia a la Unió Europea, la connexió de la nostra xarxa d'alta velocitat deixaria de ser només un "afer intern" d'Espanya i França i passaria al primer pla de la política econòmica europea.

Juan Manuel Rodríguez
Conseller de Catalunya Acció

Catalunya del Nord: la porta i la clau

A prop de Salses, quan s'entra o se surt del nostre país per l'extrem nord, es pot veure des de l'autopista la Porta dels Països Catalans, nascuda de les aportacions de tots els catalans durant 20 anys. Tota una declaració d'intencions, i un símbol de catalanitat del qual n'estan orgullosos els catalans del sud i del nord, i del qual s'estranyen els estrangers que travessen el nostre país. En qualsevol cas, el monument dóna la benvinguda tant als que tornen a casa com als que ens visiten per primer cop, o simplement hi passen. I també, quan deixem la plana del Rosselló cap al nord, ens recorda que és allà, i no pas a la Jonquera, on s'acaba el país. Ens recorda que aquelles comarques bessones de l'Empordà són encara terra catalana.

La Catalunya del Nord és la porta del país, però també n'és una gran clau. Em pregunto sovint què hauria estat del nostre país, on seria la nostra consciència nacional, si tot el nostre territori hagués estat sotmès únicament per Espanya. Segurament faria molts anys que, amb els mitjans de què disposaven i disposen encara, ens haurien fet creure ja aquella Gran Mentida sobre la patètica teoria dels subconjunts o de les identitats concèntriques, que diu que “el català és una llengua espanyola”, i que “els catalans som espanyols”. Si a algú encara li queden ganes de justificar-se davant d'un espanyol, la resposta és ben facileta: "I a Perpinyà el català és una llengua francesa, i els catalans són francesos?". Per això, potser la frase que cridaven els nordcatalans a la manifestació del 18-F a Barcelona ("sense el Rosselló no hi ha nació") era més certa encara del que potser es pensaven ells mateixos. La Catalunya del Nord actua com a bufetada de lucidesa en moments de feblesa o d’agressió. Submergits en el dia a dia sota domini espanyol, fins i tot per a molts independentistes convençuts, cridar "espanyol el qui no boti" sembla que, a més del sentiment evident que tenim, hagi d'anar acompanyat d'una gran argumentació. Però en canvi quan sentim que els nordcatalans criden "francès el qui no boti", ho veiem tan obvi que no sembla ni tan sols una lluita contra corrent, sinó la frase més natural i evident del món. I ja posats a aprofundir en el tema, voleu més evidència de com els propis espanyols tenen clara la no espanyolitat dels catalans, que el fet que Espanya es trenqui la veu reclamant la sobirania de Gibraltar però mai la de Catalunya del Nord?

Però és que la Catalunya del Nord és encara més coses. Per sort o per desgràcia, és tot un viatge en el temps cap al futur que ens espera pel camí que portem, si no variem el rumb ara mateix i sense perdre un instant. França porta uns 50 anys d’avantatge a Espanya en el macabre procés de destrucció nacional dels catalans. Als pares nordcatalans que portaven els seus fills a escola, en el seu moment els van fer creure que el francès era modern i el català endarrerit (el mateix que a Alacant després de la guerra, però sense necessitat d’una dictadura declarada), i si ens hi fixem, aquesta sensació tot just ara comença a treure el nas a la majoria de les terres sota domini espanyol quan alguns adolescents, i ja no només de l’àrea metropolitana de Barcelona, Tarragona, València o Palma, rebutgen el català perquè es pensen que així són més “guais”. I si mirem el present nordcatalà, ens trobem una economia paralitzada, embarrancada entre l’agricultura i el turisme geriàtric o de motxilla, i una emigració massiva dels joves que tenen la gosadia d'estudiar una carrera universitària (i no necessàriament una enginyeria). Gran part de la costa balear i valenciana pateixen exactament dels mateixos mals. Però és que fins i tot les zones tradicionalment més industrialitzades del nostre país comencen a viure un procés similar. En aquest cas, però, substituint l’agricultura per la indústria de manufactura.

I encara més, la Catalunya del Nord és també un compromís indefugible per a tot el país. Que no ens tremolin gens les cames quan, un cop encarrilat el procés d’independència, els governants francesos repeteixin la famosa frase de “si els catalans s’independitzen d’Espanya, serà immeditament entès com una declaració d’hostilitats contra França”. França no diria mai això si no tingués la certesa que, en un procés d’independència, la Catalunya del Nord seria arrossegada pels seus compatriotes del sud. Malgrat els intents parcialment reeixits de folklorització de la catalanitat i de genocidi lingüístic, França sap perfectament que l’estadi de la triomfant USAP és una afirmació contínua d’identitat catalana, que la gent va vibrar com mai el passat 8 d’octubre de 2005 amb el discurs de la Sra. Daniela Grau, que cada any la Bressola creix i esdevé una escola de més qualitat, que Ràdio Arrels parla encara només en català, que les comunicacions amb el sud milloren cada dia que passa, i un llarg etcètera de signes inequívocs que encara pot perdre la batalla catalana. Per això intenta fer xantatge a la Bressola, per això li vol canviar el nom a la regió, per això maltracta econòmicament la zona, per això fomenta l’arribada de pensionistes francesos en massa. I per això retarda tant com pot el TGV fins a Perpinyà, perquè li té autèntic pànic al dia que els nordcatalans, a més d’estar més a prop del sud en sentiment, també ho estiguin en temps i diners. Perquè sap que malgrat tot la flama continua ben encesa i que, per a convertir-se en un gran incendi, només necessita una mica d’aire.

Juan Manuel Rodríguez
Conseller de Catalunya Acció
Castelldefels (Baix Llobregat)