Queda només un mes i pocs dies per l’apagada analògica a Menorca i Eivissa. Per difondre aquest esdeveniment, a la web d’IB3 n’han posat un comptador amb el compte enrere que marca el temps que queda perquè arribi el moment. I en aquestes altures, a la nostra illa les dificultats per la recepció de la televisió digital terrestre encara són insistents: canals que apareixen i desapareixen per interrupció del senyal, problemes de pixel·lació de la imatge… Les notícies aparegudes a la premsa local asseguren que el Govern de les Illes tindrà enllestits els repetidors que falten perquè la tota la població tengui accés a la TDT per dia 30 de juny, i que fins i tot hi haurà cobertura on fins ara no arribava bé la televisió analògica. Esperem que així sigui, perquè sinó haurem de recordar als nostres governants aquesta campanya del “Si no tens TDT, no tens tele” amb la que ens adverteixen des de fa mesos perquè adaptem antenes i comprem descodificadors. I que no ens venguin amb excuses que a Ciutadella encara podrem rebre la televisió analògica reorientant les antenes cap a Mallorca, on l’apagada està prevista per final d’any.
Una altra qüestió és el problema de la recepció de les televisions en català, del que des d’Es Poblat he tractat àmpliament. Al diari Tribuna.cat informen de la preocupació expressada per l’Obra Cultural Balear “per la propera apagada analògica a Menorca i a Eivissa, el 30 de juny, que suposarà que els ciutadans d’aquestes illes deixaran de veure el Canal 33 i els canals valencians, emissores que arriben al conjunt de l’arxipèlag des dels seus inicis”. Segons Tribuna, “l’OCB també demana, tant al Govern de les Illes Balears com a la Generalitat de Catalunya i a la Generalitat valenciana, que arribin a acords que permetin l’arribada al conjunt de les Illes Balears del màxim de canals en català, entre els quals hi ha d’haver inexcusablement el Canal 33, el 3/24 i Punt 2”.
Des del bloc del diputat Eduard Riudavets s’informava fa poc de la resposta del Conseller Carles Manera a una pregunta parlamentària sobre el segon múltiplex autonòmic que ha de permetre la recepció dels canals en català, on preveu que aquest entri també en funcionament el dia 1 de juliol. Sembla, per tant, que finalment tenim aquest segon múltiplex que s’havia anunciat fa un any i que a principis d’enguany encara no era una realitat. Seria una gran notícia poder disposar d’aquests quatre canals del segon múltiplex per a televisions en la llengua d’aquest país, però una notícia de mínims davant l’allau d’emissions monopolitzades pel castellà. De totes maneres, pel que es veu, no sabrem res segur fins a darrera hora.
Els inconvenients polítics per construir el nostre propi espai comunicacional continuen pels interessos espanyols però també pels dels partits del nostre propi país, com explica en Vicent Partal des del seu mail obert a Vilaweb quan menciona que “ahir per exemple CiU va votar contra una esmena d'ERC en favor dels múltiplexs que podien afavorir la recepció mútua de TV3, IB3 i Canal9. Incomprensible. Els convergents diuen que, això, ja ho han pactat ells per la seua banda amb el PSOE (però en una altra llei) i donen entenent que l'esmena dels republicans era una trampa. I aquests, que fins ara han actuat d'una manera fatal en aquest afer, s'esquincen la roba dramàticament. Però, a mi, allò que m'importa és que l'afer es resolga i les floritures parlamentàries em cansen i em resulten incomprensibles”.
Però mentre els polítics continuen fent de les seves, les campanyes cíviques com les de la Xarxa de Consumidors amb Llengua o la Iniciativa Legislativa Popular impulsada per Televisió sense fronteres demostren una i altra vegada la petició de la societat de tots els territoris de la nació per poder veure la televisió en català sense absurdes limitacions i censures.
Dissabte passat, dia 9 de maig es va produir la resposta dels illencs compromesos amb la defensa de la llengua catalana a les pretensions dels colonitzadors de treballar a la sanitat pública balear sense haver de conèixer el nostre idioma. I què es pensaven, que tothom aplaudiria els seus capricis? Que a la nostra nació ja no li queda brot de dignitat? Es devien creure que tots som uns venuts a l’Estat castellà com els dirigents del PPSOE? Que es vagin acostumant, perquè aquest país s’està despertant d’una llarga i fosca nit de sotmetiment, i el nostre caràcter genuí ja surt per exigir el respecte pels nostres drets i la nostra identitat negada reiteradament una i altra vegada durant tants anys. La pudor de colònia de la que parlava en Joan Melià per recordar els lectors la cita del cap de setmana, se n’anirà amb una bona dutxa quan ens aixequem un matí com un nou país independent amb l’Estat propi acabat d’estrenar.
Convocats per l’Obra Cultural Balear, totes les previsions van quedar superades i més de 12.000 persones van participar de la “cadena humana per la llengua” pels carrers de Palma, de manera que se’n van poder formar dues de simultànies i no només una. Finalment, es formà una manifestació espontània que omplí el centre de la Ciutat de Mallorca. Entre els participants, gent de totes les edats i procedències, i en lloc destacat, treballadors del sector sanitari vestits amb la bata de feina, segons informava el Diari de Balears. L’encaixada de mans de la societat civil en favor de la llengua catalana, proclamada en el manifest llegit al final de l’acte, hauria de ser un toc d’atenció a les pretensions de l’únic partit polític que no donà suport a la mobilització ciutadana, el Partit Nacionalista Espanyol de la fugada Rosa Estaràs. Però no, no en faran cas, perquè els seus interessos no són els dels ciutadans d’aquest país. La seva hipocresia la posà en evidència el diputat menorquí Eduard Riudavets en una recent intervenció al Parlament, que reprodueix al seu bloc.
La manifestació ha estat notícia també a nivell nacional, però sense la repercussió que hauria merescut l’esdeveniment. Alguns participants n’han fet cròniques als seus blocs personals i n’han penjat imatges com les següents i vídeos que podeu veure a l’espurna baleàrica de na Carmen López.
Just en finalitzar la manifestació a Brussel·les per l’autodeterminació, els impulsors i organitzadors van anunciar que el següent pas seria promoure una Iniciativa Legislativa Popular per celebrar un referèndum d’autodeterminació el 12 de setembre de 2010. La proposta s’articulava des de Catalunya Estat Lliure, i amb el suport dels Deumil.cat, ara convertits en els Deu mil en xarxa per l’Autodeterminació. En podeu veure algunes entrevistes als seus membres.
Aquest passat dimecres dia 6, a les 18 hores, dos mesos després de l’èxit de Brussel·les, la comissió promotora de la ILP va registrar la petició al Parlament del Principat. A partir d’ara la Mesa del Parlament ha de decidir si l’admet a tràmit o no. Se suposa que hi tenen majoria els partits favorables al dret a l’autodeterminació, pel que serà una primera prova per comprovar fins a quin punt estan disposats a passar de les declaracions buides de “no renunciar” al dret a permetre l’exercici efectiu del mateix.
En el supòsit de superar el que hauria de ser un mer tràmit, començarà la recollida d’almenys 50.000 signatures en un període de 120 dies hàbils perquè el Parlament elabori i aprovi la llei per fer efectiva la consulta, que podria quedar modificada tant en el seu articulat com en la data proposada per les esmenes dels partits parlamentaris, i que en tot cas hauria de quedar sotmesa a l’autorització del govern espanyol. En aquesta carrera d’obstacles, més d’un diputat i els seus partits podrien quedar encara més en evidència del que ja ho estan ara mateix, i el conflicte entre l’electorat i els militants independentistes per una banda, i els partits i les institucions immobilistes i colonials de l’altra, més obert que mai. En cas d’arribar a plantejar-se la sol·licitud d’autorització al govern espanyol, la seva més que previsible negativa a la celebració del referèndum legitimaria definitivament, per si algú encara no ho tenia clar, la via de la declaració unilateral d’independència per part d’una majoria parlamentària com a única sortida possible per garantir el ple exercici dels drets democràtics de la nostra nació.
La presentació de la ILP al Parlament del Principat ha estat notícia a Vilaweb, l’AVUI o el Racó Català, entre d’altres, i a la blogosfera se n’ha comentat tant els aspectes més procedimentals com els seus objectius i la utilitat d’aquesta proposta.
Des del Bloc Gran des Sobiranisme, per exemple, en Xavier Mir tractava com és de “petita” la comissió de deu mil persones que promou la iniciativa “hi deu haver qui es pensa que les deu mil persones són les que han firmat, perquè això de la ILP sona a recollida de signatures. I no: deu mil persones són només les promotores de la iniciativa. Ara aneu pel món i expliqueu que uns ciutadans de l’Estat espanyol han promogut una iniciativa legislativa popular i que, podent-ne ser un o dos o mitja dotzena, d’entrada en són deu mil”. En Xavier conclou que “Aquesta setmana hem obert una nova escletxa. Si ens tallen el camí, n’obrirem una altra. No ens aturaran. L’Estat espanyol fa aigües pertot arreu, però part de la jugada consisteix a fer veure que no perquè ningú no s’espanti. Perquè els nacionalistes espanyols no volen que es trenqui Espanya i l’obligació de tot polític espanyol és impedir-ho. Els últims a saber que el vaixell s’enfonsa seran ells, pobres ciutadans d’un estat que els amaga la realitat perquè no s’alarmin”.
En Manel Bargalló ens remet a la pàgina per enviar un mail als membres de la Mesa del Parlament per assegurar que admetin la proposta a tràmit, i n’Enric Canela confia que els tràmits des de Catalunya arribaran a bon port d’una manera o altra, però té clar que “siguin quins siguin els termes, el govern espanyol no autoritzarà mai un referèndum d’autodeterminació de Catalunya. Conseqüentment, no trigarem gaire a veure com el Parlament de Catalunya es veu obligat a declarar unilateralment la independència. Serà totalment lògic, el Parlament haurà aprovat la celebració d’un referèndum d’autodeterminació i el govern espanyol no l’haurà autoritzat”.
L’escac independentista als partits actuals que actuen com un dic de contenció contra la voluntat d’un Estat propi està arribant al seu límit, però quan aquesta voluntat trobi la via que ja s’està construint per canalitzar-la i es manifesti, res ni ningú podrà aturar l’expressió de la voluntat democràtica del poble.
Santiago Espot (encara no us heu apuntat aquest nom?) presentava a l’Hotel comtes de Barcelona els seus Discursos a la Nació davant de prop de 300 persones, i que donaria el tret de sortida de Força Catalunya en presència de membres de tot l’espectre polític i social de l’independentisme.
L’acte va coincidir en el temps amb l’anunci de Carod-Rovira d’avalar Joan Puigcercós com a candidat d’ERC a les properes eleccions al Principat de forma prèvia a la conferència “L’Esquerra que decideix” de l’actual president dels republicans.
L’acte de Santiago Espot, ja el podeu veure a través del Canal de Catalunya Acció a Kyte TV, que inclou la presentació de l'editor Sr. Josep M. Vall, pròleg del Sr. José Maria Murià des de Mèxic (fill de l'insigne patriota Josep Maria Murià d'Estat Català), discurs del Sr. Santiago Espot, President Executiu de Catalunya Acció, i torn de respostes al públic, i finalment la interpretació del Cant de la Independència:
Dissabte 18 d’abril
Només dos dies després, el líder del corrent crític d’ERC Reagrupament, Joan Carretero, publicava el seu article Patriotisme i dignitat al diari AVUI. La seva proposta d’una “candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya per una decisió majoritària del Parlament” que ell creu que hauria de ser liderada pel seu propi partit, tot i reconèixer que aquesta no és l’estratègia de l’actual direcció, és interpretada pels mitjans com la proposta de crear un nou partit, tal com es pot veure en el recull de notícies que acompanyen l’article a la web de Reagrupament.cat.
La repercussió mediàtica de la notícia aixeca tal expectativa entre tots els independentistes que es senten orfes de representació amb els actuals partits que els comentaris favorables a la iniciativa en diaris digitals, fòrums i bitàcores es desborden. ERC demana explicacions a Carretero, però ell es nega a ser sotmès a un judici sumaríssim i al·lega que la seva proposta és molt clara, però en cap moment desmenteix la interpretació donada al seu article pels mitjans.
Vicent Partal fa la primera menció de Força Catalunya en el seu mail obert, editorial de Vilaweb, a l’article Els anys que ens esperen, ni que sigui per subestimar el seu potencial: “La cua de palla de Carretero és que, si reclama la transversalitat, haurà de crear-la i això no és fàcil. I no té una estructura real, i això no s'improvisa. Pot agrupar al seu voltant iniciatives menors que han anat apareixent aquests darrers anys com el Partit Republicà Català o Força Catalunya, però amb això no en té pas prou, ni de bon tros. Carretero, en tot cas, pot sorprendre si sap jugar les seues cartes bé. Però li serà molt complicat”.
Divendres 24 d’abril
I precisament aquest potencial sí que el té en compte Mn. Josep Dalmau, primera personalitat coneguda que dóna suport públic al projecte de Catalunya Acció en el seu article Un nou partit independentista: “La majoria del poble ras no es deu a cap partit;vol veure com es pot servir a la nació per a alliberar-la de tantes pallisses, mentides públiques i mediocritats. Vol viure una gran aventura com la que provocà Francesc Macià. Ell féu una proposta NOVA.I heus aquí la novetat d’un partit independentista quan tot es somou dels seus fonaments per una crisi galopant.I es dóna el cas que en Joan Carretero està fent un discurs que, amb veu baixa i “des de dalt de la muntanya” diu ell, coincideix amb el d'en Santiago Espot, que commou i fascina”.
Dissabte 25 d’abril
Per la banda de Convergència, també hi ha personalitats cridades a fer un pas endavant en el procés d’independència. L’Enric Canela, promotor i impulsor de l’exitosa campanya dels Deumil a Brussel·les per l’Autodeterminació, insistia en les seves referències a la possibilitat d’apostar per alguna cosa nova a l’article L’Avi Siset: “si els partits polítics nacionals no adopten aquesta proposta programàtica [posar la independència de Catalunya com a punt fonamental], sentiré la imperiosa necessitat de treballar per donar suport o impulsar la creació d’una agrupació d’electors per constituir una candidatura transversal per a les eleccions al Parlament de Catalunya”. I encara en un comentari seu al mateix article “L’aliança contra el nacionalisme català és clara i jo no en seré còmplice per omissió. Preparem-nos per fer alguna cosa”.
A Dins la ratera, en Salvador Cardús fa una descripció de la situació de la partitocràcia catalana i de les dificultats que haurà d’afrontar una proposta nova: “Calen diners, caldria superar obstacles mediàtics, caldria joc net per part de la resta de partits i, sobretot, caldria comptar amb lideratges sòlids, resistents a l’enorme risc personal de qui s’hi comprometés”. Cardús ja n’havia parlat de la ratera i de la possible sortida que s’albira en la seva opinió en una entrevista a l’Avui: “La sensació d’atzucac a la política catalana, on govern i oposició semblen incapaços de sortir de la ratera on s’han ficat, fa pensar que una nova opció d’independentisme radical però socialment assenyada, podria connectar amb el malestar actual i arribar a tenir un espai electoral gens menyspreable a les properes eleccions”.
I al final del mateix dia, en Jaume Renyer era el primer en anunciar públicament que es donava de baixa d’ERC a través del seu bloc amb Obrir la porta de l’esquerra de la llibertat: “Fa temps que vaig arribar a la convicció personal de que la direcció actual no té ni la voluntat ni la capacitat necessària per sostenir un conflicte polític i jurídic amb l'Estat espanyol orientat a exercir el dret d'autodeterminació (…) La continuïtat com a sector crític al si del partit és, o bé un propòsit guiat per la bonhomia infinita que caracteritza la majoria de militants republicans, o bé un gest a l'espera de veure's recompensat en una imminent recomposició de rols amb la majoria dominant. Personalment, veient que no hi ha marge per al diàleg, ans al contrari, la direcció té ganes de desprendre's de militants molestos, opto per deixar de militar a ERC. Crec que tard o d'hora, els dissidents de la línia majoritària no tindran altra opció que anar fent el mateix camí quan la seva consciència o les responsabilitats orgàniques i institucionals adquirides els ho permetin”.
Finalment, després de tenir coneixement de l’obertura d’un expedient i de la suspensió de militància per part de la direcció del seu partit, Joan Carretero abandona ERC i registra Reagrupament com a associació cultural.
L’estratègia de pressionar per canviar els actuals partits des de dins per part dels militants independentistes o des de fora amb plataformes, grups i associacions s’està començant a veure superada per la necessitat d’avançar i de no desaprofitar l’oportunitat històrica que es presenta de situar en el centre del debat polític el combat dialèctic entre els partidaris de la independència i els favorables a continuar al regne d’Espanya, amb el que açò representa. L’aposta de Catalunya Acció d’una nova formació política de caràcter transversal que superi la divisió entre esquerra i dreta per compartir l’objectiu comú d’assolir un Estat propi, condició prèvia per discutir sobre el model d’Estat i les polítiques que s’hi podran desenvolupar, ja s’està començant a guanyar el lloc que mereix després d’aquest passat mes d’abril. Opinions com la d’en Xavier Mir a La decisió, Escissió d’Esquerra o partit transversal? i Una candidatura (o partit, tant hi fa!) sense ideologia, evolucionen en aquest sentit: “si es crea una llista transversal, amb gent de diversos partits o de cap partit, no només tindran el meu suport sinó també la meva participació”.
Qui de moment continua volent canviar CDC des de dins és Alfons López Tena, que en el seu article Pujol i liquidar Catalunya es fa ressò de les paraules de l’expresident a El Singular Digital "Ells sempre ens han volgut liquidar, des del segle XVI, i ara tenen la sensació que ho poden fer. És feina nostra, un cop més, impedir-ho". A banda de la novetat que representa que en Pujol situï l’inici de l’opressió per esborrar-nos en el segle XVI i no en el XVIII com fins ara era habitual, la pregunta evident i que formula López Tena és la següent:
“President Pujol, quina opció viable proposeu per impedir que Espanya ens liquidi? Molts no en veiem d'altra que la independència. I vós?”.
Seguim sense resposta de l’expresident i, sincerament, ni l’esperam… Fins quan esperarà en López Tena? Està també el seu compte enrere particular posat en l’actitud que prengui el seu partit en el resultat del finançament, la sentència del TC o la ILP sobre l’autodeterminació?
La coordinació d’un acord de tots aquests efectius que comparteixen l’objectiu de la indepedendència per actuar conjuntament, amb una mateixa estratègia, i amb l’actitud ferma i decidida que caldrà per l’inevitable enfrontament institucional que comportarà, no serà una tasca fàcil. Però és el que demanden els potencials electors i el que requereix l’ocasió. Haurem de ser capaços, per tant, entre tots, d’estar a l’altura de les circumstàncies. L’hora de la victòria final s’acosta.
Perquè un país sigui conegut (i reconegut) la seva existència ha de ser visible per tothom. En el cas de Catalunya, una nació amb un historial d’aportació a la civilització envejat per països veïns i no tan veïns, i un potencial de futur igualment immens encara per descobrir, la nostra presència entre les altres nacions resulta sempre una molèstia que irrita tots aquells que procuren amb insistència la invisibilitat del nostre país. Més que una molèstia, és una autèntica amenaça per als que aspiren a apropiar-se de tot el patrimoni material i espiritual català i tergiversar-ne el sentit original per castellanitzar-lo en nom d’Espanya. En aquest sentit s’entén la fòbia que provoca la defensa de les seleccions esportives catalanes o l’obertura de delegacions oficials a l’estranger, però també la constant presentació de figures universals com Antoni Gaudí o Pau Casals com a espanyols i amb els seus noms castellanitzats, silenciant sempre que en realitat eren catalans que defensaven la llibertat del país.
Precisament, en relació amb l’himne proscrit de Pau Casals per a les Nacions Unides del que vaig parlar en un anterior article s’han produit algunes notícies que convé comentar. El grup a Facebook per reclamar la recuperació de l’obra de Casals i Auden, que vaig crear per donar més difusió a la denúncia feta a finals de l’any passat per Bartomeu Mestre i Sureda, ja compta amb gairebé 400 adherits. A través d’aquest grup els qui en formam part hem conegut la iniciativa d’una proposició al Parlament de les Illes Balears, que com no podia ser d’altra manera procedeix del grup del Bloc-PSM, que va ser aprovada per unanimitat i que reclama la recuperació de l’himne i el desgreuge als seus autors per la censura patida. De tot açò en podeu trobar informació en els nous articles de n’Eduard Riudavets L’himne de l’ONU i el Parlament de les Illes Balears al seu bloc, i d’en Miquel A. Llauger Més sobre l’himne de Casals i Auden al Diari de Balears. A banda d’açò, he estat incapaç de trobar cap notícia als mitjans, ni als de les Illes ni als de la península. Cap diari en paper o digital, cap ràdio, cap televisió, s’ha dignat en donar ressò a aquesta censura i a la moció aprovada al Parlament de les Illes? I per què no hi ha cap iniciativa semblant entre els grups polítics del Parlament del Principat per defensar la figura de Pau Casals i rescatar la seva obra de l’oblit forçat? Potser és que estan massa ocupats en situar-se en el nou mapa polític que s’està preparant…
La iniciativa illenca ha arribat fins al Senat de la ma del senador Pere Sampol amb una pregunta al Govern espanyol, que ja va tenir una primera intervenció sobre el tema el passat desembre que ha merescut la resposta que podeu veure en aquest document, i que com és d’esperar tira pilotes fora i només es compromet a “en el moment oportú, donar suport a una composició de Pau Casals que guardi relació amb Nacions Unides”. Una composició en general, però evitant la restitució de l’himne concret de Casals i Auden que segueix proscrit, naturalment. Una nova intervenció del senador nacionalista sobre l’himne de l’ONU prevista pel proper dijous ha merescut en aquest cas una breu nota al No vagi per dit del DBalears. Veurem quina cobertura es dona a la informació d’aquesta sessió al Senat.
Mentrestant, des del grup a Facebook hem anat coneixent com és aquest Himne a la Pau i ens hem imaginat com devia ser la seva interpretació a l’ONU fa gairebé 40 anys amb alguns arxius com els següents:
És evident que el desgreuge per la censura de l’obra de Casals i Auden hauria d’implicar el reconeixement oficial que la seva declaració de catalanitat a l’ONU va motivar l’oblit de l’himne. Tota una senyal a l’exterior de Catalunya que l’Estat castellà fins i tot avui, decorat de suposada democràcia, no podria pair.
Sortosament, de tant en tant hi ha senyals que s’escapen al control dels nostres veins, i alguns que més que dirigits a l’exterior vénen de fora i van destinats als propis catalans, com la imatge de la web del Departament d’Estat dels Estats Units dedicada a la Declaració Universal dels Drets Humans a l’ONU del 1948, que en Josep Sort ens donava a conèixer recentment, i on es pot veure una senyera catalana al costat de la bandera de la Unió Europea i d’altres nacions amb Estat del nostre continent. Una imatge que fa honor a Casals i a tots els catalans, i que dibuixa un futur no gaire llunyà pel nostre poble. Un nou senyal des del departament dirigit per la Sra Clinton a tenir en compte després de les seves declaracions prèvies a la manifestació dels Deumil.cat a Brussel·les el mes passat, que també va ser tot un senyal cap al món sencer.
El tímid decret que el govern colonial de les Illes ha aprovat per equiparar el personal de la sanitat illenca amb la resta dels seus funcionaris, en matèria de coneixements de la llengua catalana (en un període que pot arribar fins el 2014 per a noves incorporacions, i amb exempcions), ha caigut com una cossa pels ous per a tots els colonialistes privilegiats traspassats de l’administració de l’Estat, acostumats a no haver d’acreditar la més mínima comprensió del nostre idioma. La seva ràbia i fanatisme ha rebut ràpidament la complicitat dels sectors més espanyolistes instal·lats en aquesta terra, que aprofiten l’ocasió per escupir la seva Jihad hispànica contra els drets dels illencs a ser entesos en els hospitals i centres de salut del nostre propi país. Però també molts dels seus companys de feina critiquen aquesta actitud tancada i maniàtica contra la llengua.
Després del ridícul de les manifestacions d’aquests grupuscles minoritaris d’inadaptats, que per molt que segons quina premsa hagi volgut inflar no van arribar ni al milenar a Palma i no diguem a Menorca, va quedar clar que les úniques intencions dels assistents eren defensar els seus privilegis colonials, i demostrar els prejudicis i la ignorància en la que es troben immersos.
Des d’Espanya, algunes taifes provincials nascudes gràcies a l’autonomisme català ja han aprofitat la reacció dels colonialistes que de cop estan descobrint que aquest no és el seu país, per oferir-los feina a les seves administracions. Les declaracions d’alguns d’ells, que afirmen que deixaran les Illes si es veuen en la necessitat d’haver d’aprendre la llengua del lloc on viuen i treballen, només pot ser qualificada de xantatge propi de mesquins que pretenen que tot un país s’hagi d’adaptar a la seva comoditat.
L’espanyolisme es defineix per la seva irracionalitat, la seva demagògia i la manipulació de la realitat. És a l’únic a què es pot aspirar quan no hi ha arguments, que s'ha de recórrer a la tergiversació, la desqualificació i la mentida. I no es pot negar que els ha donat fruit durant molt de temps, però açò se’ls acaba, i ho saben. Contra açò, sempre hem oposat i seguirem oposant els arguments dels que ens mantenim fidels a la realitat del nostre país i a la veritat que de tant que l’odien ni la saben ni la poden veure. D’aquests arguments que ja coneixem n’han desplegat a diferents blocs illencs, com a Perinno lligams amb Intencions malicioses amagades darrere de la llengua, n’Eduard Riudavets amb Drets lingüístics, salut, dreta i corporativisme, el bloc Aprenent a rallar en pla ens parla de La imposició del castellà a la sanitat, i Les Illes Balears sempre resistents ha tractat el tema a El català i la majoria.
No obstant, els arguments serveixen per a persones civilitzades, però per als genocides de la nostra cultura, tant si són desagraïts de fora com sobretot si són ben d'aquí, que la voldrien veure com un fet accessori i totalment prescindible a la nostra pròpia terra fins a la seva extinció, els arguments són inútils. Per açò la resposta de molts illencs davant dels plantejaments lingüicides ja no és la dels acomplexats que acoten el cap com els esclaus que parlen la llengua del seu senyor, sinó la dels patriotes que ja no estan disposats a seguir-los suportant els seus insults i el seu menyspreu al nostre poble, en el que ni tan sols hi creuen. N’hi ha prou amb fer una ullada als comentaris que hi ha a les notícies Contra el català a la salut i Eren 930, com a molt del DBalears.cat, o al debat encetat al bloc de na Maite Salord a partir d’un comentari d’en Menorquit. Allà per exemple en Jordi diu que “Deix pel final el paper miserable del diari de todos los menorquines parlant de “la imposición del catalán” i del territorio bilingüe avui mateix he telefonat per donar-me de baixa de la subscripció i els he enviat un mail amb els motius. Trob que ja és ben hora que comencem a defensar els nostres drets. El Consell Insular continuarà contractant-hi publicitat? i l’Ajuntament de Ciutadella?” També al Claustre de Shangri-La, on en Francesc Sintes convida els colonialistes a Si voleu plegar, bon vent!, i a Les Illes Balears sempre resistents amb l’article Cap a Múrcia, que hi falta gent.
Que ningú dubti que en el procés de descolonització que haurem de començar amb la creació del nou Estat independent, única garantia de superviviència de la nostra llengua, el català serà l’única llengua oficial i d’ús necessari en tots els àmbits, tal com ho és qualsevol idioma en el seu territori, sense ingerències ni de poders estrangers ni de tots aquells que ara i aquí atempten contra la nostra nació des d’escons públics i tribunes privades. No cometrem l’error dels polítics de la restauració borbònica permetent que els col·laboracionistes de l’actual règim colonial segueixin a la vida pública impunement. El procés judicial sota observació internacional que deixi en evidència l’intent de genocidi lingüísitic permanent al que seguim sotmesos assenyalarà els responsables d’obstaculitzar la normalització i de promoure la castellanització, i haurà de suposar la seva inhabilitació per a qualsevol càrrec públic. I si volen acompanyar els que tornin al seu país per no haver d’aprendre el català perquè els provoca urticària, que se’n vagin amb ells i que no tornin!
El programa La Clau de la Nostra Història de la televisió local Esplugues TV va emetre un programa sobre la manifestació dels Deumil.cat a Brussel·les del passat 7 de març, les seves repercussions i perspectives de futur que s’obren després de l’èxit. Hi van ser convidats a participar Enric Canela, Agustí Esparducer i Josep Poveda, promotors de Deu mil a Brussel·les per l’autodeterminació; Alfons López Tena, del Cercle d’Estudis Sobiranistes; Josep M. Farré, de Sobirania i Progrés; Pep Ribas, de la Plataforma pel Dret a Decidir; i David Vinyals, de Catalunya Estat Lliure.
D’entre les interessants afirmacions que es fan al llarg del programa, en destac aquestes d’en Josep Maria Farré (minut 30 del vídeo), que demostren com l’alternativa que representa el projecte de Catalunya Acció dins l’independentisme està guanyant pes i presència cada dia que passa que els partits actuals segueixen girant l’esquena al país:
“…és un canvi tan gran, que o els partits han de canviar moltíssim fent seu l’independentisme, cosa que cap dels partits ha fet per ara, o sortir algun nou partit de les organitzacions que no diré que siguem aquí però que en coneixem que tenen esperit per convertir-se en un partit polític, i que tinguin majoria els partits que presentin la independència com a objectiu. Si realment guanyessin unes eleccions una coalició de partits amb aquest punt de la independència, estarien legitimats per portar endavant la independència de Catalunya”.
“No interferiré en els afers interns de cap país europeu”, era la diplomàtica resposta de la Secretària d’Estat nordamericana Hillary Clinton el passat divendres a la pregunta de Sara Matin, assistent d’un eurodiputat gal·lès, que li havia demanat com veu la “creixent autonomia o l’eventual independència de nacions europees com Gal·les, Escòcia o Catalunya”.
Alguns mitjans han volgut veure en aquestes paraules un rebuig a pronunciar-se sobre la independència, mentre que altres (com e-notícies, o 3cat24.cat) s’han limitat a reproduir que els Estats Units no interferirien en la independència de Catalunya. El cert és que aquestes paraules de Clinton recorden molt les que el President Wilson va dir a la delegació catalana que li va demanar suport per aconseguir una autonomia dins l’Estat castellà quan s’estava facilitant la independència de nombrosos països europeus. I és que evidentment l’autonomia és un afer intern dels actuals Estats, mentre que una independència esdevé un afer internacional. Clinton hauria pogut recórrer als tòpics i les fal·làcies que esteim acostumats a escoltar les nacions europees sense Estat propi, sovint contradictòries: caminam cap a la unitat i no té sentit crear noves fronteres, les fronteres dels Estats europeus occidentals estan consolidades, la independència no té sentit en democràcia, els Estats Units defensaran la integritat territorial dels seus aliats… En canvi, de totes les declaracions que hauria pogut donar Clinton en suport dels actuals Estats constituïts per barrar el pas a les aspiracions de les nacions que cerquen la seva llibertat, va escollir la menys efectiva per aquests Estats i la menys perjudicial per Catalunya.
Potser la Sra. Clinton ja coneixia la pregunta abans de ser formulada, que és com solen funcionar aquestes sessions, i no va ser vetada, o potser no. Sigui com sigui, la pregunta no podia ser més oportuna a poques hores de la manifestació dels Deu mil catalans a la capital de la Unió Europea. I la resposta, tampoc podia ser millor. Un bon pròleg pels esdeveniments de l’endemà.
Dissabte, 7 de març de 2009:
Un dia per a la història. En aquesta jornada els catalans vam demostrar al món que som un poble amb determinació i que malgrat que la classe política que hauria de defensar els nostres interessos no estigui a l'alçada, som capaços de caminar tot sols quan ens ho proposam.
La manifestació de Brussel·les va ser un èxit i tots els catalans esteim orgullosos dels patriotes que s'han desplaçat a la capital europea per reivindicar, amb una manifestació totalment pacífica, festiva i democràtica la noble i justa causa que és el ple assoliment de l'estat propi per Catalunya.
Per primera vegada, milers i milers de catalans es desplaçaven fora del nostre país, al cor de la Unió Europea, per fer saber als nostres veïns i al món sencer que aviat tornarem a estar en condicions d’igualtat amb els altres països, entre les nacions lliures i reconegudes, perquè tal com diu la pancarta popularitzada per Catalunya Acció, “Catalunya serà el proper Estat a Europa”. No hi ha volta enrere.
El viatge a Brussel·les es va realitzar en grups organitzats o amb vehicles particulars, en trens o en avió, i sobretot sense el suport ni la mobilització de cap partit polític. Cap banderola partidista hi havia en la manifestació, només la societat civil ha estat la protagonista i ha acudit a la crida que es va forjar i organitzar a través de la xarxa. I malgrat els temps de crisi i la distància de milers de kilòmetres, els responsables de la marxa anunciaven que s’havia aconseguit l’objectiu de reunir i fins i tot superar les 10.000 persones.
Naturalment no hi van mancar les estisorades habituals de les xifres oficials, que la policia belga situava inicialment en 4.000 persones i que després va rebaixar encara a les 3.000. Es va comentar l’existència d’indicacions de l’ambaixada espanyola a les autoritats belgues de donar la xifra més baixa possible, però tant és. L’espanyolisme rabia i s’agafa a les mentides i la manipulació per voler creure que ha estat un fracàs, el tractament informatiu als mitjans governamentals ha estat l’esperat, però les imatges parlen per elles mateixes:
Els diaris digitals del país en van anar informant amb notícies que s’actualitzaven durant tot el dia, com Vilaweb, o l’Avui, que ha rebut uns dos mil comentaris entre les diferents notícies relacionades amb la marxa. També Crònica n’ha fet una cobertura especial. Altres notícies han aparegut a El Singular Digital, Directe.cat o el Diari de Balears.
A l’estranger, les primeres repercussions que ja s’han detectat són el següent Vídeo en anglès de FlandersNews i de diversos mitjans belgues, com la RTBF, els digitals LeSoir o Lalibre.be. També des de França n’han parlat a RTL o Le Figaro, o a Islàndia a Mbl.is. I a Espanya, amb informacions per exemple al rotatius El País i El Mundo, entre d’altres.
Enric Canela, i Manel Bargalló.
Aconseguida la fita de Brussel·les, els impulsors de la campanya Deumil.cat ja s’han plantejat què fer de cara el futur. Enric Canela declarava que “No ens podem manifestar a Brussel·les i després no fer res més”, i Manel Bargalló ja parla de reconvertir-se en els Centmil.cat. El nou objectiu: impulsar una Iniciativa Legislativa Popular per demanar un referèndum d’autodeterminació pel 12 de setembre de 2010. Ni Espanya ni Europa podran evitar que aviat tot el pes de la voluntat democràtica de Catalunya caigui sobre ells com una llosa que trencarà l’immobilisme dels interessos d’Estat.
Alguna informació apareguda parlava que seria aquest dia 1 de març, dia de la Colònia Autogestionada de les Illes Balears, quan s’activarien les emissions de TV3 per TDT a les Balears. Finalment però, va ser dilluns dia 2 quan es va donar compliment a l’acord de “reciprocitat” signat el passat 22 de gener entre els dos governs catalans, el del Principat i el de les Illes, per iniciar les emissions de les seves respectives televisions per TDT. A partir d’ara, ja es pot veure una part de TV3 a les Illes i una part d’IB3 al Principat amb la tecnologia digital.
A les Illes la recepció de TV3 s’ha produït a través del canal 65, el múltiplex balear pel qual emet IB3 i en el lloc on fins ara es veia IBSat+30, un canal que emetia només producció pròpia amb 30 minuts de retard respecte la programació d’IBSat, el canal per satèl·lit de la televisió balear, i que un parell de setmanes abans ja es va deixar de veure. La confirmació d’aquesta notícia i del fet que l’acord del passat gener es referís només a TV3 i no a altres canals de la CCMA “a l’espera de disposar d’un nou múltiplex” ja deixava en evidència la falsedat de la notícia anunciada l’any passat sobre la concessió per part del Ministeri d’Industria de l’Estat castellà del segon múltiplex que demanava les Illes. Efectivament, el passat 17 de maig de 2008 diversos mitjans es van fer ressò d’aquesta notícia:
La informació era ben clara, les Illes ja disposen d’un segon múltiplex, deien. Jo mateix en vaig parlar en un article sobre les bones notícies, tot i les sospites d’amputació de la programació que finalment s’han confirmat. Per què llavors no s’emet TV3 per aquest nou múltiplex juntament amb el C33, m’he anat demanant… I la resposta que m’imaginava me l’ha donada el diputat Eduard Riudavets, a qui vaig preguntar sobre aquesta qüestió a través d’un comentari en el seu bloc: “Pel que se m’ha comentat el segon canal múltiplex no està encara disponible, si bé hi ha compromís del Govern de l’Estat -més verbal que una altra cosa- de concedir-lo encara no hi ha res fet.” UN COMPROMÍS VERBAL!! Però ja saben els nostres polítics què vol dir un “compromís verbal” per part del govern de l’Estat?? Serà el mateix tipus de compromís d’un ex-ministre anomenat Montilla amb ACPV de cedir les freqüències analògiques de TVC al País Valencià per LaSexta a canvi d’assegurar-ne la recepció digital i que ara està suposant el tancament de repetidors? I ja ha passat un altre any des d’aquell suposat “compromís verbal” i encara “no hi ha res fet”? I a què esperam per fer la feina, senyors? L’apagada analògica a Menorca i les Pitiüses és d’aquí 4 mesos, i açò voldrà dir la desaparició del Canal 33, i dels dos canals de TVV en aquests llocs. I a final d’any toca Mallorca. Tot l’arxipèlag sense tres dels canals catalans que hem pogut veure durant anys.
També des del bloc d’en Nel Martí, que recordem que està adherit a la XBS i que per tant està d’acord amb l’afirmació “jo també vull un Estat propi” hem parlat de la mutilació de la programació de TV3 i de la recepció de la resta de canals a l’article Amb TV3 no n’hi ha prou. En Nel pensa que hi manca exigència en aquesta qüestió, que “No és un tema en absolut insignificant, i ens hi juguem la credibilitat”, “És evident que el tema preocupa i interessa”. I tant que preocupa i interessa. Ell mateix menciona l’article IB3-TV3: un pacte a favor dels crancs, de Joan Melià i que va ser dels més visitats i comentats del Diari de Balears en la darrera setmana de febrer. I aquesta setmana em trob l’editorial de la revista “Ciutadella de franc” amb el títol “Les estranyes formes d’IB3” on es posa de manifest el centralisme mallorquí que desprèn IB3 i el malestar per l’enfosquiment de la programació de TV3, “obsessió iniciada pel govern Matas” i que “apropa els representants del nostre govern als del País Valencià d’una manera que no són capaços, però, de reconèixer”. Efectivament, la programació digital de Canal 9 al Principat arriba sense cap tall, amb totes les sèries i pel·lícules de producció estrangera en castellà i que, en canvi, no poden veure per IB3 en català. És que no hi ha cap conflicte de drets d’emissió territorial en aquest cas? La conclusió no pot esser altra que que la mutilació de la programació en l’acord de reciprocitat és una condició imposada per la part balear per interessos partidistes, colonials i espanyolistes.
I mentre entre les Illes i el Principat ens automutilam la programació, a la resta del país la feina a fer encara és major. Al País Valencià els nacionalistes espanyols segueixen posant traves a la continuïtat dels canals de TVC i ni es plantegen rebre IB3, no sigui cosa que molts valencians descobreixin que a les Illes també parlam la mateixa llengua que ells. I a la Catalunya Nord, l’Estat francès també tanca el repetidor digital que permetia veure els canals del sud i que en produir-se l’apagada analògica desapareixeran si no s’atenen les demandes dels nord-catalans.
És evident que la batalla digital enmig de la guerra per l’espai comunicacional no s’ha acabat ni de bon troç aquest passat 2 de març, i que els nostres dirigents hauran d’assumir la responsabilitat que els correspongui segons els resultats que ens ofereixin en aquest tema, que de moment són totalment decebedors.
La campanya “Ni un més!” va camí d’obtenir un important èxit popular i, en certa mesura, mediàtic. Les més de 1.600 adhesions en pocs dies que ja hi ha a Facebook ho testimonien. D’aquesta campanya se’n va fer ressò Es Poblat dijous passat, amb una important afluència de visites de persones que cercaven descarregar-se el formulari de signatures. L’article ha estat reproduit també a la secció de les Illes Balears de Catalunya Acció-Catalunya i al blog d’en Joaquim Pugnau, també membre de Catalunya Acció, que encapçalava en titulars tal com es veu en la següent imatge.
També el diari insular Última Hora Menorca ha parlat de la campanya i del greuge que pels menorquins suposen les mancances en serveis sanitaris, com es pot veure en aquesta imatge (amb traducció de Google):
Segons aquest diari, a Eivissa el servei que hauria salvat na Roser Sánchez “funciona des de 1989”, i existeix tant en la sanitat pública com en la privada. Des de la clínica privada eivissenca declaren que consideren imprescindible que una illa disposi d’aquest servei, però es veu que vint anys després aquí no el podem tenir ni amb un nou hospital acabat d’estrenar.
Com ja vaig dir, dificilment s’aconseguirà l’objectiu de la campanya en les condicions de precarietat inversora que el nostre país en general, i la nostra illa en particular, pateix per part de l’Estat castellà de forma crònica. I més en l’actual context de crisi econòmica que serveix de coartada perfecta als nostres polítics colonials, més preocupats en quedar bé davant les cúpules dels seus partits que en defensar els interessos dels menorquins. Sempre tenen l’habilitat d’intercanviar-se els papers i anar fent torns en ser reivindicatius quan són a l’oposició i després oblidar-se d’allò que demanaven o mantenir-se en el silenci quan són al govern. Ho hem vist i ho continuam veient en àmbits com el transport aeri, o en aquest recent episodi que deixa en evidència una vegada més la sanitat menorquina. Com si aquesta esquizofrènia fos la cosa més normal del món. El pitjor d'aquesta fatalitat és de quina manera tenim assumida la nostra condició colonial. Ens pensam que com que som una illa petita és normal que no tinguem certs serveis, que no hi hagi oncòlegs, que hi manquin ambulàncies o helicòpters, que és normal que no hi hagi prou pressupost per nosaltres, que és normal que no se'n recordin de Menorca, i no és cert. NO ÉS CERT!!! No ho és perquè sí que hi ha prou diners, però se'ls queden a Espanya, clar; perquè sí que se'n recorden de nosaltres a l'hora de cobrar. I els partits que governen ho saben, i els que no governen també.
Però una cosa és l’absurditat del règim partitocràtic espanyol al que esteim sotmesos, i una altra de diferent que ens prenguin per beneits i pretenguin que no ens adonem mai del seu miserable provincianisme, la seva hipocresia i la seva mediocritat. I els menorquins en començam a estar cansats que ens vulguin prendre el pèl sempre seguit. Un comentari al grup del Facebook d’aquesta campanya ho reflecteix en primera persona: “M’he trobat amb un polític de gran rellevància a Balears que es va negar a signar-me l’imprès amb un gran somriure i diplomàcia, i em va dir –sort en la teva causa, esper que aconsegueixis moltes signatures-”. Quina mena de persona que es dedica a la política es pot negar a donar el seu suport a una reivindicació com aquesta? Només aquells que són a la política no per servir els ciutadans, sinó per servir-se ells mateixos i els interessos de partit. Si els polítics ens demanen el nostre vot i es presenten a unes eleccions és per defensar els interessos dels ciutadans que representen. Quan no ha volgut signar només pot ser per dos motius: o perquè encara no sap si el seu partit defensarà el que demanam i no vol que li retreguin haver signat per una cosa que no pensen complir, o perquè ja sap perfectament que no ho defensaran. I tant un cas com l'altre és molt greu, perquè indica que aquests polítics defensen els interessos del seu partit abans que els dels ciutadans menorquins, i que els interessos d'aquest partit no són els dels menorquins.
Des de diumenge Es Poblat d'en Talaiòtic té oberta una nova secció que amb el nom de Projecte Catalunya Acció recull els articles d'aquest bloc que inclouen algun enllaç o fan referència al projecte i als actes promoguts per Catalunya Acció. La categoria neix amb 13 articles ja etiquetats (amb aquest són 14) i en 11ena posició de les seccions del bloc, per davant de la dedicada al Viquipedisme, i que són el següents:
És evident que amb el potencial d'aquesta organització que creix dia a dia i que promou la independència de la nostra nació sencera, la secció pujarà ràpidament en nombre d'articles. Aquí s'hi reproduiran escrits d'actualitat o de ja publicats per membres de Catalunya Acció al llarg dels seus primers anys d'existència, així com anuncis i cròniques dels actes que s'organitzin.
La presència de Catalunya Acció a les Illes Balears i Pitiüses ha començat a través d'Es Poblat per donar a conèixer millor el pensament i l'actitud que qualsevol ciutadà d'una nació lliure té envers uns drets que a nosaltres ens són contínuament vulnerats i negats. Un primer pas del que ha de ser una presència a totes i cadascuna de les nostres illes d'aquest pensament i d'aquesta actitud que és necessari recuperar a tots els racons de la nostra nació, perquè com tan bellament escriu en Jordi Salat, "abans de fer-se realitat allò que és veritat, abans de materialitzar-se allò que és, com la llavor que creix per a convertir-se en arbre, uns pensaments configuren la mentalitat, com els elements de la naturalesa saonen la terra on ha de créixer i donar fruit".
La notícia de la mort recent d'una al·lota menorquina per una intervenció quirúrgica senzilla ha causat commoció a l'illa. Roser Sánchez Serra, natural de Ciutadella, va ser ingressada dimecres matí per ser intervinguda d’una operació menor. Durant el procés quirúrgic, se li hauria seccionat una artèria vital que va causar una important hemorràgia. Degut al seu delicat estat i la manca de mitjans a l'illa malgrat el nou i flamant hospital Mateu Orfila de Maó es va procedir a traslladar la pacient amb helicòpter a Mallorca, al centre de Son Dureta. Durant aquest trasllat la ferida es tornà a obrir i provocà el greu empitjorament de la jove menorquina. En arribar a l’hospital palmesà, va ser intervinguda d’urgència, però l’equip mèdic no hi va poder fer res més que certificar la seva mort.
Com a conseqüència d'aquest succés, s'ha iniciat una campanya de recollida de signatures amb el nom de "NI UN MÉS" difosa a través d'un grup de Facebook obert per un amic de la família i que ja pràcticament ha arribat a un milenar d'adherits, amb la finalitat d'exigir millores necessàries en la sanitat menorquina:
"Exigim diversos especialistes mèdics a Menorca perquè NI UN MÉS perdi la seva vida per manca del tractament urgent necessari.
És essencial recollir moltes signatures per fer una demanda oficial al Govern.
A Menorca es podrien salvar vides de persones que ara moren per falta de serveis bàsics a l'Hospital Mateu Orfila. En aquests moments falten principalment un especialista cirurgià vascular, un servei s'UCI de nounats, un neurocirurgià i un altre helicòpter perquè hi ha hagut casos de dues urgències en un període de temps molt curt, de forma que el segon no té mitjà de transport urgent per sortir de l'illa. La UCI de nounats és necessària ja que moltes mares han de volar de forma urgent a Palma per complicacions en el part o amb el nadó prematur, i sempre hi ha la possibilitat de mal temps que impedeix la sortida de l'helicòpter.
El neurocirurgià és de vital importància especialment en accidents de circulació.
Aquest grup és totalment apolític i sense cap afany de controvèrsia, simplement exigim una millora en el servei de Salut de Menorca!"
Qui vulgui pot imprimir-se tants models com pugui del Formulari i contribuir a la recollida de signatures, que s'han de fer arribar a l'adreça que s'indica en el mateix. Segons un membre del grup de Facebook, es pot signar també a als següents comerços de Ciutadella:
CA NA MAITE SA CATALANA, LLIBRERIA CA'N QUINTANA, LA TORRE DE PAPEL, KLÖE, TACTE, PAPER GRÀFIC, TOT MÚSICA, XTREM, ES FABIOL, SI VÉNS CAFÈ.
Aquest no ha estat el primer ni, malauradament, tot i la bona intenció de la iniciativa d’aquesta campanya, serà segurament el darrer cas que la desgràcia cau sobre alguna família menorquina mentre continuem sotmesos al tracte colonial i la sistemàtica espoliació econòmica per part de l’Estat castellà. Naturalment, la mort d’aquesta al·lota és la conseqüència més dramàtica de les greus mancances que tenim a l’illa. I aquestes mancances afecten tots els habitants de Menorca, tant els que hem nascut aquí com els que han vingut d’altres països, perquè tots podem haver de menester uns serveis sanitaris que pagam amb escreix però que no rebem.
La tragèdia és que l’Estat ens robi més de 3.200 milions d’euros de les Illes Balears cada any (Com diu n’Eduard Riudavets al seu bloc, més de mig bilió de les antigues pessetes), tal com es va oficialitzar l’any passat, mentre el nostre Govern només s’atreveix a reclamar-ne entre 380 i 700 en el nou sistema d’espoliació fiscal. I ara diuen que s’escampa el pessimisme perquè el govern espanyol només n’ofereix 200! I açò, senyors, vol dir que ens seguiran robant més de 3.000 milions d’euros anuals. I els menorquins seguirem perdent 6,6 hospitals Mateus Orfiles cada any. I què esperaven de l’Estat castellà!? És que no saben encara amb qui estan tractant?
Si l’any passat es van publicar per primera vegada a la història les balances fiscals corresponents a l’any 2005, compromís d’investidura del president del govern després de reiterats retards, és que ja no pensen els nostres polítics colonials ni tan sols exigir a la metròpoli la publicació de les dades de 2006, 2007, 2008…? I tot el que ens han robat només en els darrers 30 anys de “democràcia” a l’espanyola? Quedarà només en una anècdota la publicació del passat juliol? Tot just ara una part significativa de l’opinió pública menorquina comença a ser conscient d’aquesta dura realitat que patim, però queda encara la part més decisiva que és saber actuar en conseqüència. I actuar en conseqüència és deixar de pidolar a l’Estat castellà el que és nostre, i començar a contruir el nostre propi Estat. De tots nosaltres és la responsabilitat d’acabar amb aquesta situació injusta i degradant i recuperar la dignitat perduda.
Diversos respresentants de les entitats Catalònia Acord, Catalunya Acció, CIEMEN, Club FNEC, Comissió de la Dignitat, FOCDA (Fòrum català per l'autodeterminació), Fed. Nacional d'Estudiants de Catalunya, Fundació Manuel de Pedrolo, Fundació Randa i Germanies, La Xarxa d'entitats, Sobirania i Progrés, Sobirania i República, Som 10 Milions, Xarxa de blocs Sobiranistes-Bloc Gran del Sobiranisme, 3r. Congrés Catalanista, entre d'altres van presentar ahir en roda de premsa la Declaració per una nova Constitució Catalana, com a resposta a l'evident esgotament de la via estatutària i autonomista i com a part necessària per la creació d'un Estat propi.
Josep Castany, Director General de Catalunya Acció, explicà que aquesta declaració "ha estat elaborada pel conjunt d'entitats que ja el passat 11 de setembre, liderades per Sobirania i Progrés, van encapçalar la manifestació per la Diada sota el lema "Som una nació. Volem Estat propi".
En coherència amb aquest lema, un Estat necessita una constitució, per això aquestes entitats fem un pas més i en la declaració recordem que Catalunya fa segles que ha tingut constitucions, la darrera la Constitució de 1928 de L'Havana (Cuba) de la qual enguany es commemora el 80è aniversari i finalment reivindiquem la necessitat de renovar el compromís amb l'esperit i els objectius que van motivar aquella constitució."
Roser Gaitano, de Sobirania i Progrés va informar que la lectura de la Declaració tindrà lloc el divendres 5 de desembre, a les 19 hores, a la Plaça Sant Jaume de Barcelona. Les entitats i personalitats que vulguin donar-hi suport però no puguin ser presents a la concentració, poden fer-ho donant lectura de la Declaració en les activitats o els actes que tinguin programats pels volts del 6 de desembre.
Xavier Mir, de la Xarxa de blocs Sobiranistes-Bloc Gran del Sobiranisme va fer la lectura de la Declaració.
Finalment Aureli Argemí, del CIEMEN, va donar lectura a les entitats inicials que impulsen aquesta declaració i va fer una crida a tota la societat civil, entitats i personalitats a ahderir-se a la Declaració per una nova Constitució Catalana i assistir a la concentració del dia 5.
El passat 8 de novembre, Catalunya Acció va participar a la manifestació de cloenda del Correllengua d'enguany a Perpinyà (Catalunya del Nord), coincidint com cada any amb l'aniversari del fatídic Tractat dels Pirineus. Un destacament important de membres de Catalunya Acció va ser-hi present exhibint les seves pancartes, consignes, etc. I lògicament, van participar amb les més de dues mil persones que van sortir als carrers de la capital del Rosselló per exigir la independència de tota la nació catalana.
La manifestació ha començat a les quatre de la tarda a la plaça Catalunya i ha continuat pels carrers cèntrics de la ciutat, enmig d'un ambient festiu i amenitzat pels tambors i les actuacions de castellers i bastoners. Entre els missatges inclosos a les pancartes hi havia la que encapçalava la manifestació, 'Esborrem el tractat dels Pirineus', signat per les monarquies francesa i espanyola el 7 de novembre de 1659 i que va significar la fractura territorial de la nació i el començament de l'assimilació francesa de Catalunya Nord. Els manifestants, a més, han exigit i reclamat l'oficialitat de la llengua catalana, ara mateix, víctima del genocidi lingüístic i cultural per part de l'estat francès.
El passat 18 d'octubre la Sra. Daniela Grau (a la foto), Consellera de Catalunya Acció de la Catalunya del Nord, va intervenir en una xerrada com a convidada, en els actes programats de la Fira de Sant Lluc a Olot (Garrotxa).
Daniela Grau, reconeguda activista anticolonial de la Catalunya del Nord,és ben recordada per aquestes terres per haver tingut l'honor d'encendre el Fogueró de Sant Joan amb la Flama del Canigó, ara fa uns quants anys. En aquesta ocasió, ha estat convidada per la Plataforma Cívica d'Olot: Estelada 2014, dins el cicle : De punta a punta.
Ella va fer un repàs sobre la situació cultural i política a la Catalunya del Nord, per a denunciar el genocidi lingüístic i nacional que pateix el nord del país per part de l'Estat Francès. L'acte va ser seguit amb molt d'interès pel públic assistent.Aquesta intervenció va ser molt aplaudida, -mostrant la realitat nacional del nord de la nostra nació- posterior a la que ha havia tingut el testimoni de les Illes i que continuarà properament amb els de la Franja de Ponent i del País Valencià.
Tractat dels Pirineus (o Pau dels Pirineus) va ser signat el 7 de novembre del 1659, pels representants de Felip IV de Castella i III d'Aragó, Luis de Haro i Pedro Coloma, i els de Lluís XIV de França, Cardenal Mazzarino i Hugues de Lionne, a l'illa dels Faisans (al riu Bidasoa, en els límits del País Basc Nord), i posà fi al litigi de la Guerra dels Trenta Anys. Una de les conseqüències d'aquest tractat va ser la cessió a França del comtat del Rosselló i part del de la Cerdanya.
Felip IV va negociar aquest tractat sense consultar les Corts Catalanes ni els afectats. De fet, els ho va amagar, ja que no va notificar oficialment el tractat a les institucions catalanes fins a les Corts del 1702. Els territoris afectats van conspirar durant anys per tornar a unir-se amb el Principat, i les autoritats catalanes també es van resistir a acceptar la partició, que no va poder fer efectiva fins al 1720.
El territori català es dividia així en contra de la voluntat de les institucions catalanes, contra el Jurament per les Illes, pel qual les terres de l'antic Regne de Mallorca no podien separar-se de les de la Corona d'Aragó, per la voluntat de la monarquia hispànica de cedir els territoris del nord de Catalunya a canvi de mantenir les possessions a Flandes. A diferència de Gibraltar o Menorca, cedides a Anglaterra el 1713 pel Tractat d'Utrecht, cap govern espanyol ha demanat la restitució dels territoris nord-catalans cedits en el Tractat dels Pirineus.
Sovint es considera al Tractat del Pirineus, com a part dels Tractats de Westfàlia, del que es consideren una conseqüència.
Antecedents
França va entrar a la Guerra dels Trenta Anys després de les victòries espanyoles contra els revoltats holandesos, el 1620, i contra els suecs a Nördlingen, el 1634. El 1640, França va començar a interferir en la política espanyola, posicionant-se a favor de Catalunya en la Guerra dels Segadors, mentre que Espanya donava suport a la Guerra de la Fronda el 1648. En les negociacions de la Pau de Westfàlia, el 1648, França va guanyar els territoris d'Alsàcia i la Lorena i va tallar l'accés d'Espanya a Holanda des d'Àustria. Tot això va portar a la guerra oberta entre França i Espanya.
Desprès de 10 anys de guerra, França -aliada amb Anglaterra- va guanyar la batalla de les Dunes, el 1658, i es va signar la pau el 1659.
Les negociacions
En les negociacions per a delimitar la frontera, Luis de Haro, representant de Felip IV, va intentar de conservar els comtats del Rosselló i la Cerdanya dins de la corona. Els negociadors francesos van presentar una línia fronterera molt favorable als seus interessos, mentre que els representants castellans, ignorants de les característiques i costums d'aquests territoris i de la il·legalitat de la separació (Jurament per les Illes), van estimar-se més defensar les posicions a Flandes abans que salvaguardar la unitat territorial del Principat.
El fet que els hàbils negociadors triats per Lluís XIV, el Cardenal Juli Mazzarino, Pèire de Marca, Plessis de Besançon i Ramon Trobat, fossin grans coneixedors de les terres i la història de Catalunya, al contrari que els triats pel monarca espanyol, que negociava d'esquena al Govern català, va influir molt negativament en els resultats del tractat per a Espanya. Mazzarino defensava, com indica en una carta que encara es conserva en parlant de Monts, j'ay fait expliquer que ce sont ceux qui separent de toutte ancianneté des Gaules d'avec les Espagnes, que els Pirineus separaven les Gàl·lies de les Espanyes des de l'antiguitat, hàbil vaguetat que alimentava la vanitat hispànica àvida de construir la seva història, però que portà a successius problemes de definició que s'hagueren de resoldre en altres tants tractats.
El tractat va establir que, al comtat de Cerdanya, serien cedits trenta-tres pobles a França. Aquests serien definits l'any 1660 a la conferència de Ceret i al definitiu Tractat de Llívia, pel qual es va delimitar definitivament la nova frontera entre els territoris de les dues corones i on els negociadors de Felip IV van aconseguir retenir Llívia amb l'argument que era una vila i no un poble.(Vegeu la Nota sobre Llívia i l'extracte del text).
En total, la corona francesa va guanyar els territoris del comtat del Rosselló (que incloïa el Vallespir, el Conflent i el Capcir) i mitja Cerdanya; Artois, Luxemburg i Flandes. La frontera amb la corona espanyola es va fixar seguint només en part els Pirineus, excepte en l'enclavament de Llívia, i tota la part nord-catalana, si s'hagués seguit la serralada dels Pirineus més al nord, per les Corberes, no hauria passat a l'estat francès. Els francesos van retornar a Espanya el Charolais —en el Franc Comtat— i les conquestes d'Itàlia.
El tractat també preveia el casament de Lluís XIV de França i Maria Teresa d'Àustria, filla de Felip IV de Castella. Maria Teresa va haver de renunciar als seus drets successoris al tron d'Espanya, a canvi d'una compensació econòmica que havia de formar part del dot. Aquesta compensació no es va pagar mai i fou un dels factors que van portar a la Guerra de Successió Espanyola, el 1702.
Conseqüències per a Catalunya
Catalunya és una peça molt important en el tauler d'escacs de la política internacional des de la revolta dels Segadors. Ha demostrat abastament la seva capacitat de desestabilitzar la monarquia hispànica. Catalunya té la desgràcia de ser la frontissa entre les dues grans potències de l'època.
Els territoris de la Catalunya del Nord annexionats a França pel tractat (el Rosselló, el Conflent, el Vallespir, mitja Cerdanya i el Capcir) han romàs sota domini francès des d'aleshores.
El Tractat incloïa conservar vigents les institucions catalanes al nord dels Pirineus, però aquesta part no va ser respectada pel rei francès Lluís XIV (le ximple). Un any després del Tractat van ser dissoltes les institucions catalanes (Generalitat, cònsols, etc.) malgrat que el mateix tractat prevèia conservar-les.
El reial decret francès del 2 d'abril del 1700, amb data d'aplicació de l'1 de maig del mateix any, va prohibir l'ús de la llengua catalana en els actes oficials de qualsevol tipus. Des d'aleshores, el francès continua essent l'única llengua oficial, i l'única que s'utilitza en l'ensenyament públic. Recentment, l'Estat francès ha modificat la seva constitució afegint al seu article 2 la langue de la République est le français ("la llengua de la república és el francès"). Aquest article s'utilitza sovint per negar subvencions a moviments culturals o cívics en català, o per refusar la presència del català en l'administració.
Després del Tractat dels Pirineus hi ha els següents anys de guerra: 1667-1668, 1673-1678, 1680-1684,1689-1697. En tots aquest períodes el Tractat dels Pirineus és paper mullat. La Cerdanya mateix passa d'unes mans a unes altres en nombroses ocasions.
A la Cerdanya fins al 1802 la frontera eclesiàstica tampoc corresponia a la frontera real: del bisbat d'Urgell depenien els trenta-tres pobles de la Cerdanya francesa.
El cap de setmana més proper al 7 de novembre és, cada any, la data escollida pels catalans per a manifestar-se, a Perpinyà, a favor de la catalanitat i de la llengua.
Extracte
« Habiéndose convenido en la negociación que comenzó en Madrid el año 1656, sobre cuyo fundamento se va este tratado, que los montes Pirineos, que comunemente han sido siempre tenidos por división de las Españas y de las Galias, sean de aquí en adelante también la división de los mismos reinos. »
Article 42: « Ha sido convenido y acordado que el Sr. Rey Chr. quedará posseyendo y gozará efectivamente de todo el condado y veguerias del Rosellón, y del condado y veguería del Conflent, y al Sr. Rey católico ha de quedar el condado de Cerdaña y todo el principado de Cataluña (...); bien entendido que si se hallasen algunos lugares de dicho condado y veguería de Conflent solamente, y no del Rosellón, que estén dentro de dichos montes Pirineos, de la parte de España, quedará a su magestad católica; como también si se hayasen algunos lugares y vegueria de Cerdaña solamente, y no de Cataluña que estén dentro de dichos montes, de la parte de Francia, quedarán a su Magestad chris. »
Traducció: « "S'havia convingut en la negociació que començà a Madrid l'any 1656, sobre qual fonament hi va aquest tractat, que les muntanyes del Pirineu, que comunament han sigut sempre preses com a divisió entre les Espanyes i les Gàl.lies, siguen d'aquí ençà també la divisió dels mateixos regnes." Article 42: "Ha sigut convingut i acordat que el Sr. Rei Chr. quedarà en possessió i gaudirà efectivament de tot el comtat i vegueria del Rosselló, i del comtat i vegueria del Conflent, i al Sr. Rei catòlic ha de quedar el comtat de Cerdanya i tot el principat de Catalunya (...);ben entès que si s'hi trobaren alguns llocs de l'esmentat comtat i vegueria de Conflent solament, i no del Rosselló, que estigueren dis de les esmentades muntanyes del Pirineu, de la part d'Espanya, quedarà a sa Magestat catòlica; com també si s'hi trobaren alguns llocs i vegueria de Cerdanya solament, i no de Catalunya que estigueren dins de les esmentades muntanyes, de la part de França, quedaran a sa Magestat chris."
Bibliografia
Èrika Serna i Coba, "Aproximació a l'estudi del Tractat dels Pirineus: les conferències de Figueres (1660-1666)", Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos, 21 (1988), 111-134.
Enllaços externs
El Tractat dels Pirineus al Museu d'Història de Catalunya El Tractat dels Pirineus a El Talp. La duana de Sant Lllorenç de la Muga i el Tractat dels Pirineus article de Marià Baig. (francès) Text complet del Tractat transcripció dels arxius nacionals de França (en PDF) Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries Resolució del Parlament Europeu de 30 d'octubre de 1987 sobre les llengües i cultures de les minories regionals i ètniques de la Comunitat Europea
I al final del mateix dia, en Jaume Renyer era el primer en anunciar públicament que es donava de baixa d’ERC a través del seu bloc amb 
El 
Després del 
Diversos respresentants de les entitats Catalònia Acord, Catalunya Acció, CIEMEN, Club FNEC, Comissió de la Dignitat, FOCDA (Fòrum català per l'autodeterminació), Fed. Nacional d'Estudiants de Catalunya, Fundació Manuel de Pedrolo, Fundació Randa i Germanies, La Xarxa d'entitats, Sobirania i Progrés, Sobirania i República, Som 10 Milions, Xarxa de blocs Sobiranistes-Bloc Gran del Sobiranisme, 3r. Congrés Catalanista, entre d'altres van presentar ahir en roda de premsa la Declaració per una nova Constitució Catalana, com a resposta a l'evident esgotament de la via estatutària i autonomista i com a part necessària per la creació d'un Estat propi. 
